Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de desembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Sí, hi estem d’acord. Mal que ens pesi, l’enderrocament de la Sala Ciutat és irreversible. Encara que a l’amic Joan Morros li caiguin les mateixes llàgrimes que als periquitos que van presenciar com l’empresa Control Demeter reduïa a runa l’estadi de Sarrià. L’espai no té, ni de bon tros, una arquitectura destacada, i amb la recuperació del Kursaal no té cap sentit invertir-hi ni un sol euro. Però, és clar, una cosa és el valor patrimonial i l’altre, el sentimental. I, per a molta gent, l’antiga Sala Loiola representa el despertar dels sentits de llibertat i d’obertura a tot un món rere de la censura de l’Espanya franquista. S’hi va fer bona feina i, tal com diu el Morros, potser es mereixeria una traca final per dir-li l’últim adéu.
En tot cas, però, tant aquest enderrocament com el de la Pista Castell ja toquen. Com també toca fer alguna actuació després de gairebé tot un mandat municipal d’austeritat extrema en què s’han mogut ben poques totxanes i s’ha invertit el mínim en esponjar la trama urbana. El nucli antic és la mostra més representativa de la no-intervenció municipal. El greu és que, potser aquests quatre anys, puguin generar un nou retard en la projecció de la ciutat del futur. El Pla d’Ordenació Urbana ha de ser la guia, però l’actuació s’hauria d’iniciar al més aviat possible.
Il·lustració: Laura Estrada
