Bugada al Pou. Desembre 2014

Començo una bugada de tall molt circulatori i de mobilitat, potser perquè, quan s’acosten les festes, els manresans i manresanes ens adonem que és poc pràctic fer servir el cotxe quan absolutament tots els vials estan col·lapsats. No seré jo el que discutiré la conveniència de recuperar l’ús de la bicicleta i potenciar-ne els carrils específics (vegeu últim ajuntament tripartit) com si Manresa hagués d’esdevenir l’Amsterdam o el Copenhaguen del sud d’Europa. Per si de cas, però, ja hi ha establiments que s’han avançat als esdeveniments. El rètol que publiquem és de la nova cafeteria El Taller, del carrer de Sobrerroca, que convida els clients a aparcar la bicicleta a l’interior. Perquè, és clar, una de les altres diferències entre nosaltres i el nord del continent és que aquí, i mal m’està dir-ho, el perill de robatori de bicicletes al carrer és alt, altíssim. Ni que s’estaquin a una farola amb deu o dotze cadenats.  

 

Els veïns del barri de la Sagrada Família, concretament els de l’encreuament entre la carretera del Pont de Vilomara i el carrer de Sant Maurici, ja fa molts anys que estan acostumats al desori de cotxes provocat per la càrrega i descàrrega de camions de Vins Pravi (entre setmana) i les dobles i triples files dels clients de l’establiment Bona teca, que al cap de setmana acumula llarguíssimes cues. El punt conflictiu en litigi, diguéssim, és l’espai asfaltat que queda a banda de la carretera (futura prolongació del carrer Sant Maurici potser d’aquí dos o tres segles) i que queda tallat per l’horta històrica del barri que no va sucumbir amb el boom immobiliari. La situació en els últims dos anys s’ha agreujat perquè, als vehicles mal aparcats, s’hi ha sumat el trànsit de pares i nens que van a l’escola Ítaca que té l’entrada a uns escassos trenta metres. Suposo que, amb la voluntat de protegir els vianants i reordenar les places d’aparcament a la zona (també ho han fet en carrers contigus), els tècnics municipals han decidit estipular l’aparcament en bateria d’una desena de cotxes i pintar-hi un pas de vianants al darrere. Un fet, ja m’ho permetreu, una mica insòlit i que potser seria més lògic si hi hagués un semàfor o ja hi hagués projectada la prolongació del carrer. Ara, la canalla i els seus acompanyants només hauran d’estar pendents d’un possible atropellament d’un vehicle. Marxa enrere, això sí. 

 

Segueixo a l’estimat barri de la Sagrada Família i no em moc de la mateixa carretera del Pont per mostrar-vos aquesta instantània que m’ha fet arribar un intrèpid lector. El senyal que s’hi veu es del carrer de la Foneria —just en el punt de l’encreuament amb la carretera— i marca la prohibició d’aparcament en dues places reservades per al CAP. Tot semblaria normal si no fos que ja fa més de set anys que el Centre d’Atenció es va traslladar en un edifici del carrer de Sant Cristòfol! Al mateix temps que pintaven passos de vianants més amunt, no es podrien haver endut el senyal en qüestió que no té solta ni volta?

Moure’s amb cotxe és cada dia més complicat i perillós. Vet aquí un exemple. L’últim dissabte d’aquest mes de novembre que va acabar ben plujós, un reporter d’aquesta publicació, intentant esquivar un embús produït per un accident de trànsit al barri del Guix, trenca per una carretera alternativa que desemboca en un camí de carro i s’endinsa entre camps, inundats per la pluja. Les vores del camí, relliscoses, fan que el cotxe patini i s’amorri al marge, mig tombat. El reporter truca a l’assegurança i demana un cop de mà. Li diuen que esperi, que avisaran el servei d’assistència tècnica més proper. Al cap d’uns minuts, el mateix noi de l’assegurança li truca per dir-li que, de moment, no hi compti. Que amb tanta pluja la grua no es veu amb cor de moure’s. Que potser si deixa de ploure i surt el sol, el fang se solidificarà i serà més fàcil de maniobrar amb la grua. Que esperi un parell de dies. Això comptant que canviï el temps. D’altra banda, si considera que el cotxe intercepta el pas d’altres vehicles, li aconsellen d’avisar els Mossos. Abans de penjar, i perquè no sigui dit, el noi de l’assegurança li suggereix buscar un tractor entre les cases de pagès de l’entorn. Ja té gràcia que una companyia amb nom d’oceà s’ofegui en un bassal.  

 

En l’acte de lliurament dels premis Lacetània i Bages de Cultura d’enguany, que es va fer el dia 28 de novembre al saló de sessions de l’Ajuntament, es va produir una coincidència curiosa i que diu molt sobre el paper de la família. El premi Antoni Esteve el va guanyar l’arquitecte manresà Pere Santamaria per la seva Anàlisi urbanística, constructiva i energètica dels edificis del casc antic de Manresa i el premi Treballs de Recerca per a Joves va guardonar un estudi d’El Poal: l´última gran zona agrícola de Manresa, de la seva filla, Laura Santamaria. L’alcalde de Manresa es va adonar del doble premi i ho va esmentar en el seu discurs de cloenda. Ben cert, en aquest cas, tot queda a casa.

 

 

I acabo el repàs amb un tema ben entranyable. Diumenge 23 de novembre, a Sant Sebastià. Al partit de la lliga ACB, La Bruixa d'Or s'enfronta al Guipuzkoa Basket. Es dóna el cas que l'entrenador de l'equip basc és el Jaume Ponsarnau, que ho havia estat fins fa dues temporades de l'equip manresà. El Carles Jódar es desplaça a la pista del Guipuzkoa per retransmetre, com cada setmana, el partit per Ràdio Manresa i, abans que comenci, s'acosta a saludar el Jaume Ponsarnau i li porta records de tota la gent que li ha fet l'encàrrec. Després, li dóna un calendari del 2015 que li ha dut expressament del forn de pa Coma, on diàriament anava a esmorzar i a comprar el pa els anys que va ser aquí. I sembla que per a l'exentrenador de la Bruixa d'Or aquell lloc i el record que té dels seus propietaris és tan entranyable que s’emociona i li diu al Carles Jódar —de bon rotllo— que mai més li faci una cosa així abans de començar un partit. Es veu que els sentiments que li va fer aflorar li van desbaratar la tensió i la concentració que necessitava en aquells moments. Finalment, els bascos es van endur la victòria. Queda clar que Ponsarnau va saber aparcar els sentiments i, com a gran professional que és, va posar els cinc sentits en la feina.