Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de desembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Il·lustració: Maria Picassó
Ara que s’acosta Nadal, el que més content i feliç em faria sentir en aquest temps és poder escriure, des de la butaca (d’en Voltaire) on resto ben ajagut, i tenir prou inspiració per a un bon i trist conte de Nadal, ben trist, tan trist que els sentiments s’assemblessin als dels protagonistes dels llibres dels existencialistes francesos (sempre maldant amb la futilitat de la vida), amb un guió brut i una dissortada vida dels protagonistes, ple de melangia i sense sentiments de un futur viable. O sigui que s’assemblés a la vida real de gran part de les famílies del nostre país en els darrers anys. Però el que busco és, simplement, un conte; res de tristeses habituals! Busco inspiració, un conte que no parli de desnonaments, ni d’atur, tampoc d’infants en risc de desnutrició, ni de famílies en risc de pobresa, ni de precarietats en la contractació laboral, ni del
cachondeo de la justícia, ni de la violència de gènere, ni de les retallades dels pressupostos d’ensenyament, serveis socials o de salut… Un conte tan trist, que tampoc parlés de l’afebliment en les xarxes familiars, ni de la capacitat rampinyaire de la banca, de la manca de credibilitat de la una gran part de la
casta política; perdoneu que ja van dues paraules en castellà, però és que la independència també s’ha d’esperar.
El voldria fer tan trist que no li donessin un caire massa optimista totes aquelles accions tan plenes de bona voluntat i mancades d’efectivitat a llarg termini com són els grans recaptes, les maratons; si una entitat per sobreviure ha de fer-ho mitjançant subvencions, anem per un mal borràs. En canvi sembla que el sentiment de culpa que anem acumulant durant l’any queda netejat per aquest acte tan poc honorable, pel que el necessita o rep, que és la caritat.
De veritat que m’agradaria escriure un conte tan trist que les ànimes caritatives no poguessin eixugar el seu sentiment de culpa, i que una acció caritativa (?) no pogués esborrar totes aquelles accions fetes durant l’any, justament, no equitatives ni solidàries. Escriuria un conte en el qual la hipocresia no en sortís victoriosa i en el qual els sentiments de desesperança i d’impotència dels esperançats no tingués límit. Bon Nadal!
