Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de novembre de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Il·lustració: Maria Picassó
De fet no va de morts, sinó de dues reines, a hores d’ara ja mortes.
“Aaben aquel?”, diria l’estimat Eugenio. A finals de la dècada dels 70 del segle passat, el doctor en Antropologia Josep Maria Comelles, publicava la seva tesi doctoral a l’Escola d’Alts Estudis de Nanterre; la seva tesi era que en un entorn reduït i tancat com un hospital psiquiàtric els canvis socials eren avançats tant pels internats (llavors s’anomenaven així, no usuaris ni pacients, que ho eren) com per tot el seu personal. Un lloc en què els esdeveniments socials es donen abans que en la societat.
En un dels pavellons de l’Institut Mental de la Santa Creu, i en el mateix pavelló, coexistien dues persones amb malaltia esquizofrènica, totes dues des de feia més de 20 anys amb el mateix deliri; totes, dèiem, eren reines; ai las!, però una d’Espanya i l’altra, de Catalunya. Dia a dia, assegudes a la mateixa taula i sense ni parlar-se, s’ignoraven.
A la mort del dictador, i ja amb televisió a cada pavelló, on la majoria de persones internades semblaven matar el temps i no escoltar, l’esperit de la transició i de la democràcia van penetrar en els murs del manicomi i les dues reines, contagiades dels aires d’extramurs, van començar a parlar, discutir i després a negociar .
Un dia, la reina d’Espanya, ja potser cansada, exclamà: “
No me voy a discutir más por un trozo de España, que no lo hablemos más, puedes quedarte esta porción de España, es tuya”. El personal, content i satisfet albirant una solució al conflicte, i la reina de Catalunya, rumiant, callada a la seva cadira i pensant la resposta, va i li etziba: “
Así no, así no… que tenim una dignitat”.
Tenia tanta raó en Comelles que, no per aquest motiu però tot hi ajuda, va penjar els hàbits de psiquiatre. El manicomi va tancar l’any 1983 i el conflicte, sense solució. Els diàlegs necessiten confiança i respecte mutu, no arrogància i menyspreu. Els anomenats bojos (i els nens) acostumen a dir la veritat.
