Bugada al Pou. Octubre 2014

 

L’Instagram, la xarxa social que es basa en fotos fetes amb el telèfon mòbil i edulcorades amb milers de filtres i marcs que les embelleixen o no, copsa moments quotidians de tot tipus, paisatges, objectes i, òbviament, celebracions. Les noves tecnologies tenen l’avantatge de, en pocs segons, difondre arreu del món la imatge d’una celebració o el retrat d’algú en un lloc paradisíac a través dels populars selfies. La regidora de l’Ajuntament per ERC Mireia Estefanell és una usuària ben activa de totes les xarxes socials —Facebook, Twitter i Instagram— i, en el Ple que va aprovar la moció a favor de la consulta del 9-N va voler immortalitzar el moment en què el públic, que omplia la sala fins la bandera, aplaudia la decisió presa pel consistori. Ho va fer des de la seva cadira i va captar una primera fila de contrast. Al centre, Josep Heras, coordinador de l’ANC, dret i aplaudint fervorosament com la majoria dels assistents. I a sota, el que podria semblar un espontani descol·locat. Amb cara de pomes agres, hi veiem el primer secretari del PSC, Felip González. L’home acostuma a assistir als plens per començar a entrenar-se per quan sigui (s’espera) regidor. Segurament aquell vespre hauria preferit quedar-se a casa i no haver de fer el
paper de la trista figura en el moment en què la majoria del Ple es manifestava a favor del 9-N.

 

El que passa al company González és normal a Manresa: ens coneixem tots i totes. I potser massa, ves que us dic! Per això, en les convocatòries de presentacions i rodes de premsa com la que reproduïm, no volem quedar malament, encara que sigui per fer el paripé. Allò que deia Alfonso Guerra dels actes polítics: el que es mou, no surt a la foto. L’estratègia és que tothom tingui el seu minutet de glòria. Potser per això, en la comunicació de la presentació de les Jornades Europees del Matrimoni a Manresa es va anunciar la intervenció de ni més ni menys que 14 persones! Suposo que arribada la desena ja no ve d’aquí. Pobrissons els periodistes que han de cobrir l’acte perquè, només rebre el comunicat, ja s’intueix que la cosa es farà una mica feixuga.

Continuant amb la duresa de la professió, com servidor ja va recollir amb pena en aquest espai, l’espai radioelèctric de l’antiga Televisió de Manresa va ser venut a una iniciativa capitanejada pel Canal Taronja per començar les emissions de Televisió del Berguedà. El cas és que, de moment, el projecte està en punt mort i, en el canal en qüestió, hi sol aparèixer una cartela fixa amb les credencials de la futura cadena i sense cap so. Però no sempre és així. Un subscriptor ben observador que acostuma a practicar el zàping nocturn em diu que, de vegades, el canal emet imatges —mudes, això sí— d’actes de la ciutat amb la mosca —el logotip— de l’extinta TVM. Suposo que als extreballadors del canal no els deu fer cap gràcia. No podríem buscar unes imatges de la Patum per fer proves? Em sembla increïble. Gairebé una falta de respecte.

 

I aquesta que us explicaré ara li toca de ple al company de la revista i cap de Redacció Carles Claret, home polifacètic com pocs i sempre disposat a treballar per la causa. L’home va conduir com cada any l’acte de cloenda de la multitudinària Marxa de Torxes i, com ja és tradicional, va donar les instruccions pertinents per començar la sardana de germanor, que enguany, pel que m’han explicat, havia de ser Sense por, del mestre manresà Joan Lázaro. I quan ja donava pas a l’inici de la sardana va recordar que s’havia deixat el CD que li havien passat els de Nova Crida a casa! Després d’uns minuts de desconcert, la diligència del tècnic de so Ignasi Ribas va fer possible que es ballés la sardana de l’any passat i que mentrestant el mateix tècnic pogués baixar d’internet la sardana del mestre Lázaro, que es va ballar tot seguit. O sigui, dues en comptes d’una i tothom content, amb el mea culpa corresponent del company Claret. I és que no és pot estar per tot.

 

 

 

I per acabar, una història que m’ha explicat de primera mà algú que en va ser testimoni. Va passar al supermercat Plus Fresc que hi ha al començament del Passeig, davant la Ben Plantada. El protagonista, el Joan Cirera, jubilat de fa anys de la seva feina de repartir diaris però en actiu com a actor sempre que el demanen, ja sigui per fer tots els papers de l'auca en les visites teatralitzades a la Manresa històrica, ja sigui per aparèixer a La riera o en un anunci de TV3. Nota prèvia: em diuen que el Joan Cirera ja ha fet els setanta-tres. La història, breu però ben divertida, passa a la cua d'aquell supermercat, un supermercat on el número de targeta de client coincideix amb el seu número de telèfon. Això fa que a l'hora de pagar la caixera demani als clients si tenen targeta i els que la tenen responguin dient el seu número. Pel que es veu, el Joan Cirera la té, la targeta, i quan li va haver dit el seu número de telèfon a la caixera, va deixar anar una pinzellada del seu humor tan fi i li va dir que després de tantes vegades d'haver-li donat encara estava esperant que algun dia el truqués. I vet aquí que havent dit això, la senyora que estava al seu darrere --em diuen que sobre la seixantena i fent déu n'hi do de goig-- es dirigeix automàticament al Joan Cirera i li deixa anar sense embuts: "dóna-me'l a mi i ja ho veuràs si et trucaré...". Em diu el meu confident que va advertir la sorpresa en la cara del Cirera, i possiblement el lament fugaç de pensar per què no li havien fet aquella proposta quan en tenia trenta... o quaranta... en lloc de fer-li ara que ja ha posat un set al davant. Em diu que el va veure vacil·lar un segon i que per sortir del compromís el Joan li va contestar "dona, si et donava el telèfon jo em quedaria sense..". El que el meu confident no sap, perquè això només ho pot saber el protagonista, és si hores d'ara se n'ha penedit de no haver-li donat. Amb tots els respectes que em mereix el Joan Cirera... No sé si n'hi passaran gaires de trens així.