L’ombra bagenca de l’escultor Subirachs

REPORTATGE. Fins a l’octubre, a l’espai d’art Pere Pruna del Museu de Montserrat es pot visitar una mostra de l’obra escultòrica de Josep Maria Subirachs, que repassa les diferents etapes d’aquest artista barceloní, desaparegut el passat mes d’abril.

Aquesta antològica, organitzada amb l’assessorament de Judit Subirachs, filla de l’artista, és una bona ocasió per conèixer la trajectòria escultòrica de Subirachs, iniciada els anys 40 amb la creació de figures femenines d’estil noucentista. Després de passar per l’expressionisme, Subirachs va endinsar-se en l’abstracció –caracterizada per les geometries i els volums encaixats–, fins a desembocar de nou en un cert figurativisme, més intuïtiu que descriptiu. Hi ha exposades 23 peces de petit format, realitzades en diferents materials: terracota, pedra, fusta, bronze..., amb predomini del nu femení.

 

Té sentit que la mostra es presenti a Montserrat abans que a cap altre lloc, ja que és aquí on, després de Barcelona, hi ha més presència d’obra seva en espais públics, que sempre va ser l’emplaçament preferit per l'escultor, d’acord amb la seva vocació de posar l’art a l’abast de tothom. A Montserrat, entre altres monuments, el visitant podrà admirar-hi les obres escultòriques dedicades a sant Miquel, Ramon Llull, sant Jordi i la mateixa Verge de Montserrat, dins l’espai Nigra Sunt del Museu.

 

També al Bages trobem l’escultura dedicada al comte Borrell II, instal·lada a la plaça de la Fira de Cardona, el 1986. Aquesta obra, de pedra i formigó, és l’únic monument eqüestre de l’artista i té la particularitat de sintetitzar diferents elements característics de Subirachs: el tractament geomètic de les formes, el contrast entre superfícies llises i rugoses, l’abstracció i la concreció, el joc del positiu i el negatiu.

 
Una obra de Subirachs a la porta del barri de la Balconada
 

D’uns anys abans és el Monument a Manresa, ubicat al barri de la Balconada, el 1979. Aquesta escultura de grans dimensions, de formigó armat i amb una alçada superior als quinze metres, reprodueix l’escut de la ciutat. Les quatre columnes escairades representen les barres catalanes, que es perllonguen a terra formant la creu de Sant Jordi. L’escultor Josep Barés recorda l’interès de Subirachs a fer visible l’obra des de lluny, «com una manera de referenciar el lloc on es troba emplaçada».

 

Ultrapassa el centenar el nombre de momuments, escultures i relleus de Subirachs situats en espais públics de tot Catalunya, sense comptar les escultures que ornamenten la façana de la Passió de la Sagrada Família. Al llarg de més de mig segle, Subirachs ha creat per encàrrec d’institucions públiques i privades conjunts escultòrics dedicats a recordar gestes històriques, palesar símbols d’identitat i homenatjar personatges històrics i del món cultural: Francesc Macià, Pau Casals, Pompeu Fabra, Ramon Llull, Salvador Espriu... Tot i haver utilitzat preferentment la pedra i el formigó armat, sobretot en les peces de més volum, va treballar amb tot tipus de materials, a condició que fossin resistents al pas del temps, ja que «una obra d'art ha d’envellir com una ruïna, no com una ferralla», solia dir. A més d’emprar el granit, el basalt, el marbre i la pedra calcària, Subirachs treballà el ferro, sovint combinat amb altres materials. No pas com a ferro forjat, sinó utilitzant tècniques i elements industrials, com els tirants i els cargols. També va fer servir el coure, l’alumini i el bronze, que és un material més manejable i no tan fred com el marbre ni tan rígid com la pedra.

 

Les escultures de Subirachs destaquen pel joc de contrastos, bé sigui per oposició o complementació. La dualitat tant pot ser present en l’ús dels materials –pedra i ferro, per exemple– com en l’oposició entre el positiu i el negatiu (convex i còncau, ple i buit), la masculinitat i la feminitat, el dia i la nit, la vida i la mort, la matèria i la forma, l’horitzontalitat i la verticalitat. L’efecte sobre l’espectador sempre és de tensió o equilibri, d’estabilitat o ascensió. L’escultor Josep Barés, tot i reconèixer a Subirachs «el valor creatiu i el gran domini de la tècnica», considera que la seva obra peca d’un excés de racionalitat, «cosa que pel meu gust el fa una mica fred». D'un parer semblant és l’escultora Maria Àngels Freixanet, que com Barés va conèixer i freqüentar l’artista del Poble Nou: «Jo prefereixo l’escultura dels primers temps, perquè em sembla que llavors hi havia més voluntat d’investigació i de risc».

 

 

Subirachs serà recordat sobretot per la seva aportació al temple de la Sagrada Família, tan polèmica quan el 1986 la junta constructora va encarregar-li la composició dels grups escultòrics de la façana de la Passió, després d’un debat encès entre els partidaris a favor i en contra de la continuïtat de l’obra. El mateix Subirachs, que en un principi s’hi va mostrar contrari, acabà assumint el repte amb la condició de poder actuar amb total llibertat. A l’entorn d'aquesta qüestió, Barés opina que ell hauria deixat l’obra tal qual «o, en tot cas, hauria completat l’obra de Gaudí seguint el mateix tarannà, que no vol dir imitar-lo». Remarca que Gaudí mai no va fer escultura de creació, sinó que «l'escultura formava part de l'estructura». I conclou que «a partir dels esbossos que va deixar, hauria estat possible finalitzar l’obra de manera que no resultés un pegat». Per a Freixanet, «la intervenció de Subirachs en la façana de la Sagrada Família no és pas de les coses d’ell que més aprecio, ben al contrari».