Aquesta informació es va publicar originalment el 7 de juliol de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Les primeres bugades
Començo el repàs mensual amb una mica d’allò que anomenen autobombo. I és que l’emblemàtica i incombustible secció Bugada al Pou, que en els primers temps de la revista ocupava les pàgines d’obertura, es va estrenar en el número 1 reproduint impresos de l’institut Lluís de Peguera on encara es feia servir l’escut franquista amb l’àliga preconstitucional. També s’hi parlava dels bars freqüentats pels pijos manresans, des del Casino a la Bolera o el Franfurt Sterric, i també de Les gens que j’aime, el bar de moda que llavors ocupava els baixos de l’antic hotel Sant Domingo. De tot plegat, no en queda res!
TVM, punt i final
El tema luctuós del mes apunta directament a la desaparició de Televisió de Manresa, un projecte que el grup de Regió7 ha deixat morir sense acabar de confiar-hi mai. A partir d’aquest juliol, la freqüència passarà a mans del Grup Taelus i de Televisió del Berguedà. En defensa de la majoria de professionals que hi han treballat —alguns dels quals ara aniran al carrer— he de dir que, tot i l’escàs suport de l’empresa, sempre han presentat uns continguts dignes i originals. El mes passat, dedicàvem el tema central a parlar del futur del periodisme i tant Marc Marcè, director del diari comarcal, com Gonçal Mazcuñan, impulsor de la delegació del Col•legi de Periodistes, mostraven un discurs aparentment molt coherent sobre la professió i defensaven la funció dels elaboradors d’informació en l’actual panorama dels mitjans de comunicació. No sé pas si el seu missatge ha arribat al gerent d’Edicions Intercomarcals, Fèlix Noguera, que, amb la decisió de vendre TVM, ha deixat a l’atur tres bons professionals. Amb aquesta dinàmica, ja m’agradarà veure quin futur espera a la gent del diari que cada cop veu com s’estreny més el cercle.
Canvi de bandera
No seré jo qui parli de la normativa d’ensenyes a les façanes dels edificis consistorials. Em sembla que la delegada del govern espanyol, María de los Llanos de Luna, n’és una bona experta. Manresa, adherida des de ja fa temps a l’AMI (Associació de Municipis per la Independència) té penjada una bandera estelada a la balconada de manera permanent. Ara bé, divendres 29 de juny, la vigília del Dia Mundial de l’orgull LGBT, l’estelada va ser substituïda per la bandera de l’arc de Sant Martí en solidaritat amb la causa. I, arribats a aquest punt, la pregunta que cal fer és: a l’Ajuntament només poden reivindicar una cosa alhora? Evidentment, com que la commemoració era dissabte i diumenge no treballa cap funcionari, el suport al col•lectiu LGBT es va prolongar tot el cap de setmana.
La clau de tot plegat
El mes passat em referia a la lamentable pèrdua d’un gosset que denunciava un ciutadà amb un cartell al carrer del Born. En aquesta edició també parlo d’una pèrdua, pel que sembla, igual de dolorosa que la de l’animal. Es tracta de la clau d’un vehicle. El propietari, suposo que molt preocupat, en va retratar una mostra i va penjar cartells per tot el Passeig, indret on sembla que la va perdre. Quan ens comprem un cotxe, sempre ens donen una clau de recanvi que, moltes vegades, no sabem on guardem. I, lamentablement, les còpies de les claus dels vehicles d’avui en dia no són pas barates. S’han de demanar a fàbrica i poden implicar tenir aturat el cotxe durant setmanes. Imaginant-se un panorama com aquest. El propietari del cotxe, com veieu a la imatge, va preferir oferir una recompensa econòmica per qui trobés la clau que no pas haver d’iniciar tràmits inacabables amb el fabricant de l’automòbil.
Porter en trànsit
Continuo amb el món inacabable de cartells casolans. Un amable lector m’ha fet arribar una fotografia de l’entrada d’un immoble en què va trobar-hi el rètol que publiquem on deia que el porter estava “en reparació”. D’entrada, hem de descartar que les funcions a l’entrada de l’edifici les fes una persona de carn i ossos ja que seria gairebé un insult dir que esta avariat. D’altra banda, em pregunto si l’estat transitori de reparació —marcat per la preposició en— vol dir que els timbres i l’intèrfon funcionen o tot el contrari. També pot ser que per la pròpia transitivitat marcada en el cartell de l’empresa que ha d’arreglar-lo, el sistema funcioni intermitentment. En qualsevol cas, i per evitar dubtes, sempre és millor penjar el clàssic cartell “avariat” que convida a desistir i no fer qualsevol intent de trucar al timbre o el de l’estil més americà del tipus “estem treballant per millorar les instal•lacions. Disculpeu les molèsties.”
Vilamala no para
Acabo la secció del mes amb un personatge que ja està abonat a cloure la secció. Joan Vilamala aquest cop ha ordit l’Auca de la Consulta per la Independència en col•laboració amb el Galdric, un dels seus socis habituals a l’hora d’il•lustrar els versos del folguerolenc i manresà d’adopció. Em pregunto si, a aquestes alçades, no hi ha cap editorial que en vulgui fer una compilació. Per allò que el paper sempre queda, oi?
