Descoordinació d’actes

Benvolguts germans i germanes, no pot ser. Hom no aconsegueix quadrar l’agenda per assistir a la quantitat d’actes que s’organitzen a la ciutat setmanalment. Ja ho deia la jove xilena que entrevistava el Pou en el número passat: a fe de Déu que és sorprenent la quantitat d’activitats del teixit social que s’organitzen a la nostra ciutat tenint en compte les seves dimensions demogràfiques i que, com és sabut, Manresa concentra la quantitat més àmplia de savis per metre quadrat de tot el país. Alguns, organitzen àpats en un restaurant del carrer d’Alfons XII, d’altres fan sermons (i que l’Altíssim els tingui a la glòria) als periòdics locals i, els més exhibicionistes, fins i tot es deixen veure a les grades del Nou Congost o a les tertúlies del Canal Taronja. Bé, doncs, malgrat tot, les entitats encara tenen esma per muntar conferències, xerrades, col•loquis, taules rodones, presentacions de llibres, xeflis, exposicions comentades i activitats diverses amb la voluntat que la ciutadania hi participi ben activament. Alguns ciutadans participatius, com l’Antoni Fernández, no donen l’abast. Gravadora amunt i gravadora avall del Casino a la Cambra, de la Plana de l’Om a la Casa Lluvià. Sempre víctima dels encavalcaments d’actes a les set, les vuit, quarts de nou i les nou.

Déu sap molt bé que no és gens fàcil organitzar-se per assistir a tot arreu. Entre la feina, les compres, les activitats extraescolars de la canalla, el Barça, els cursos d’educació emocional, el pilates, les constel•lacions familiars, el psicòleg, el body pump i les caramelles no hi ha temps per a res. Per tot plegat, animo les entitats a posar en comú les propostes perquè no coincideixin les activitats. A part de compassar-les perquè el Fernández arribi a tot arreu, potser –i aquí llanço una idea innovadora– en algun cas es podrien sumar. Per exemple, si hi ha una presentació d’un llibre i, a la mateixa hora un tast de vins, doncs es comença per un tastet, es comenta el llibre amb l’autor i, per rematar-ho, es prenen un parell de copes més i tots ben contents. Al cap i a la fi, els/les que van a aquest tipus d’actes acaben sent els mateixos. En el meu cas, ja fa temps que empro una estratègia que em permet arribar a tot arreu. Amb el bon ritme a les cames que Nostre Senyor em va donar, trec el cap als primers cinc minuts de cada acte i, si no em convenç i n’hi ha un altre el mateix dia, canvio de terç i m’hi atanso. Així, hom té la sensació que no es perd res. I, si algun dia les dues activitats són imperdibles, demano al Fernández que em passi la cinta. A grans mals...