Aquesta informació es va publicar originalment el 1 de juliol de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CULTURA-TEATRE El Crèdit, l’última obra del dramaturg català Jordi Galceran i protagonitzada per Jordi Bosch i Jordi Boixaderas, s’ha pogut veure, aquest darrer cap de setmana, al Teatre Kursaal de Manresa en diverses representacions.
La gent comença a estar cansada de la crisi, de les bromes, de les sàtires… Sobretot perquè les gracietes bones ja les ha fet algú altre abans. Però
El Crèdit trenca aquestes presumpcions. Amb una originalitat arrabassadora, Jordi Galceran converteix una situació tan quotidiana com demanar un crèdit bancari en una espiral de desesperació, traïdoria i demència absolutament hilarant.
El rerefons de l’obra és ben clar: abans la gent demanava un crèdit com qui demanava l’hora pel carrer. Però ara, com a conseqüència de la crisi, ha esdevingut una missió impossible per la qual s’arrisca fins i tot la pròpia integritat. I ja se sap, quan es prenen aquesta mena de riscos, tot plegat acaba traspassant a altres facetes de la vida.
El Crèdit no és només un judici a la crisi i al capitalisme, sinó una crua exhibició de la fragilitat de l’ésser humà i de les relacions sentimentals. El tàndem format per Jordi Galceran (text) i Sergi Belbel (direcció) no decep mai. La prova més irrefutable és el celebrat El mètode Gronhölm que va deixar una estela de crítica social que El Crèdit segueix a la perfecció.
Jordi Boixaderas, que també va formar part del mètode, es constitueix com un altre exemple que corrobora que de la conjunció de dos mestres de l’escena en resulta una peça teatral immillorable. Jordi Bosch, que inevitablement també ha treballat en alguna ocasió amb Belbel o Galceran, acaba de tancar el cercle amb una actuació del tot versemblant.
Però, el punt fort de l’obra no és comprovar com Bosch i Boixaderas aconsegueixen desplegar totes les cares dels seus personatges en un espai tan petit i amb un decorat tan auster (tan sols una taula d’escriptori, dues cadires i una fotografia que ho capgira tot), sinó com es juga la disposició dels seus cossos a l’escena per recalcar la situació. Una mostra més de la increïble capacitat de Belbel com a director.
