Tot és robable

És l'evolució de la crisi. Abans els pispaires eren quatre, de tots coneguts i amb la intenció a la cara. Es robaven carteres, caixetes d’escolà, radiocasets i quatre ametlles. Ara hi ha qui roba galliners sencers i qui després roba els ous als lladres. Qui roba petons i qui roba cireres. Qui roba cables de coure i qui roba tapes de vàter. Qui roba el que pot i qui roba al comú. Qui roba el temps dels altres i qui a més els roba el rellotge. Qui roba gerros de cementiri i qui roba biberons. Qui roba cançons per Internet i qui roba del comptador veí. Qui roba els diaris i les cartes dels altres i qui roba culleretes de restaurant. Qui roba interiors d'edificis i qui roba la roba interior dels estenedors. Qui roba dents d’or dels finats i qui roba el dret a decidir. Qui roba les nòvies als amics i qui es deixa robar la pròpia pels enemics. Hi ha lladres de cors i hi ha lladres amb bon cor. Lladres de guant blanc i lladres descalços. Lladres de supermercat i multinacionals del pillatge. Hi ha lladres d'il•lusions i lladres desil•lusionats. Qui roba cotxes i qui roba vides a cop de cotxe. Hi ha qui roba identitats i qui roba les flors dels parterres. Qui roba vots, clients, dies de vacances, places d’aparcament, tovalloles d’hotel, freqüències radiofòniques i televisives. Hi ha també casos extrems, com el del manresà que dies enrere va robar un llibre i, per increïble que sembli, cap mitjà de comunicació se n’ha fet ressò.