Tot canvia, res canvia,
mira el tren, mira la via,
que a en Rajoi, en Mariano,
no el belluga ni sa tia.
Mentrestant els trens avancen.
i no paren, qui ho diria;
bé caldrà prendre’ns les coses
amb certa filosofia.
Està vist que no ens escolten
i que fent-se el desentès
ens busquen les pessigolles.
Fixeu-vos en TV3:
que si la tecnologia
no permet el que ha permès...
De les mil raons que ens donen
cap, ni una no ens fa el pes.
¿I què direm de l’escola
i la llengua habitual,
que ens uneix i ens agombola
de manera natural?
No fem, doncs, cap pas enrere,
que el nou demà bé s’ho val.
Diguem-ho clar i amb trempera:
volem ser un país normal!
El català és com una eina
que tenim en nostres mans
perquè els que vénen de fora
se sentin ben catalans,
i, com que en podem ser mestres
dels que en volen saber més,
amb tothom parlem-hi sempre,
que això no costa diners.
I defensem-lo com toca,
com ho feia Verdaguer,
Pompeu Fabra, Coromines,
Carles Riba o Alcover,
Martí Pol, Espriu, Sagarra
o Manel Sanchis Guarner,
i tinguem clara una cosa:
serem el que vulguem ser!
