Aquesta informació es va publicar originalment el 19 de maig de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
DE LA SENALLA AL PLAT. Potser el Prunus avium, també conegut com a cirerer, és l’arbre fruiter més buscat pels ocells, i això no és pas estrany si ens adonem que el seu segon nom, avium, hifa referència. I doncs per què us penseu que l’arbre florit és tan espectacular i els seus fruits tan cridaners?
Ja s’enlaira l’estornell
de la branca del cirerer.
El bec tacat de vermell
és la prova que ho sosté.
Cèlia Fíguls
No deixa de ser un sistema més de reproducció, que deixa per als ocells la feina de disseminar les llavors arreu després de menjar-se’n el fruit, la cirera. Es veu que l’arbre prové de les costes del Mar Negre. Allí els romans en van descobrir el conreu i els suculents fruits, i van dur-lo cap a Roma per estendre’l als territoris conquerits. En trobem espècies forestals espontànies al Pirineu i Prepirineu, i també cap a zones del sud. Però actualment hi ha terres dedicades especialment al seu conreu. L’afany d’aconseguir una bona collita i assegurar-ne la curta temporada ha dut a l’ús extremista, en alguns casos, de sistemes antiocells, molts d’ells massa destructius per a les pobres espècies voladores. Però aquesta resposta desmesurada d’alguns productors també la incentivem els propis compradors, que guiats per l’aspecte descartem automàticament tota fruita picotejada o lleugerament tocada. No heu sentit a dir mai que “la millor fruita és la que està picada dels ocells?”.
Un altre element tant o més preuat que el fruit n’és la fusta, que adquireix un color vermell, després de ser tractada, summament atractiu per a l’elaboració de mobles i estris de cuina que hagin de durar molts anys. I altre cop el valor comercial d’aquesta fusta ha dut a la selecció genètica més severa per aconseguir varietats amb el tronc més rectilini i amb més qualitats per al treball de fusteria. Això ha empobrit la variabilitat genètica dels cirerers, cosa que en dificulta l’adaptació a posteriors canvis climàtics i ecològics.
Les cireres de la Ribera d’Ebre, el Baix Llobregat o Arenys de Munt, al Maresme, són d’una qualitat excepcional. Però ja us avisem que, quan llegiu aquest article, molt possiblement les cireres que trobareu a les fruiteries són d’hivernacle. Les de temporada solen arribar de mitjans de maig fins a juny, segons la climatologia, i potser les més tardanes són les més dolces. Sí que podreu gaudir ja de la floració completa dels cireres, que esclata de cop i volta quan l’ametller o el presseguer ja fa dies que ho han fet. Un autèntic espectacle!
Mousse de cireres i formatge cremós
(plat elaborat per Eduard Merly)
Ingredients per a quatre persones: 200 g de cireres, 200 ml de nata líquida (per muntar), 70 g de sucre, 60 g de formatge cremós (tipus Philadelphia) i una fulla de gelatina.
Elaboració: Renteu les cireres i n’extraieu els pinyols. Podeu liquar-les o bé triturar-les i després col·lar-les. Reserveu el suc obtingut. Hidrateu la gelatina amb aigua freda, ja que si no es desfaria abans d’hora. Quant aquesta estigui hidratada, l’assequeu amb un paper absorbent. Poseu una part de la nata en un cassó petit i cap al foc a potència mitjana. Quan estigui calent però sense arribar a bullir dissoleu la fulla amb la nata. Reserveu. En un bol bateu la nata líquida freda de nevera, començant lentament i a mida que aquesta comenci a agafar cos, incorporeu-hi el sucre i la nata amb la gelatina la introduïu en forma de filet (és a dir, abocant lentament amb un rajolí com si fos un setrill). Continueu batent de manera més enèrgica, fins que adquireixi una textura de neu (és a dir que en el moment d’alçar les varilles, no caigui el producte). Tempereu lleugerament el formatge cremós ja sigui al microones o en un bol al bany maria. A continuació, afegiu el formatge cremós a la nata i remeneu de dalt a baix amb compte, amb l’ajut d’una llengüeta pastissera o bé amb una cullera de fusta. Quan la barreja sigui homogènia afegiu-hi el liquat /triturat de cireres i remeneu de la mateixa manera per amalgamar bé el conjunt. A continuació ha de reposar un parell d’hores a la nevera, ja sigui en el format en el qual ho aneu a servir o en un bol, per després doneu-li la forma desitjada, ja sigui amb l’ajut d’una màniga pastissera o amb unes culleres.
