Aquesta informació es va publicar originalment el 15 de maig de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CONTE DE SANT JORDI. Gairebé un mes després, recuperem per a la versió digital el conte de Sant Jordi publicat a la revista de paper. El signa Jordi Cussà i l'il·lustra Jaume Gubianas.
El drac verd va escopir una flamarada de cinc metres. La donzella va fer un esforç titànic per no cedir a l’instint de protegir-se: que just que li havia anat aquesta! Dins l’escut d’invisibilitat era invulnerable, és clar, però, només que parpellegés, la fera la clissaria i la devoraria. El drac es movia en totes direccions amb sis potes simètriques que sostenien un cos amb forma de llàgrima inversa. Les quatre ales retràctils semblaven atrofiades, però ella sabia que es disparaven com ganivetes en un radi de tres metres i que podien enlairar el monstre amb un sol batec. Per rematar-ho, en comptes de cap, el rèptil volador tenia tres colls flexibles extensibles a l’extrem dels quals hi havia un bec afusat i un ull semiesfèric.
La donzella va projectar a la pantalla mental l’anatomia dels dracs de tres becs, enregistrada a la classe magistral del professor Estrada. Tenien tres cervells independents, un a cada coll, per mantenir-se en combat mentre els en quedés un de viu. El punt dèbil era el cor, un oval enorme al capdamunt del cos, si no fos perquè d’adults criaven una crosta d’escates just a sobre que un ultralàser trigaria un minut a travessar. La donzella no disposava de cap làser, ni de guerra ni de joguina, ni tampoc d’un minut. Disposava d’un segon i d’una arma menys aparatosa però fins i tot més letal: el pensament.
Només tindria una oportunitat i s’esqueia precisament ara. Es va impulsar des de la cornisa on s’havia arrecerat, i va saltar en planxa, amb els braços estirats, cap a una estalactita prima que s’esqueia en la perpendicular perfecta del monstre. Va clavar els dits a la punxa fangosa per agafar impuls enlaire i completar el salt mortal. El mugró viscós de la teta fangosa es va esgrunar amb l’estrebada i va alertar l’animal, que va regirar els colls enlaire escopint foc arreu quan la donzella ja volava enllà. Per l’olor, va notar amb un esput de pànic que una llengua de flama li havia abrandat els cabells com un halo de foc. Però per sort tot va quedar ofegat així que va caure al llit d’aigua, que lliscava tres o quatre metres com un tobogan i en saltava sis fins al món exterior. Mentre bombollejava al gorg del torrent, la donzella va dubtar un segon si havia disparat el NER en l’instant precís i amb la punteria exacta. Però en aflorar a la superfície, va notar aquella mena d’espetec inaudible, com si se li destapessin les oïdes de tots els porus de la pell, i va saber que sí: el NER havia fet diana plena i el drac verd, aquell almenys, ja no era res.
Es va despertar tan suada que per un moment va creure que acabava de sortir del gorg. Mentre es girava per encendre el llum de la tauleta, per la porta entreoberta va veure que el de l’estudi encara era obert. Quina hora era? Havia passat por de veritat, avui, molta por, i l’angoixa de les sensacions predominava sobre les imatges concretes. Recordava la ferum de pèl cremat, com quan depilava un tall de pollastre amb la flama del gas. Durant un segon, va pensar que l’olor era real, però l’escriptor cuinava poc i de nit mai.
La donzella, que feia vint anys que ja no ho era, va entrar al lavabo. Quatre gotes escasses perquè l’adrenalina encara li enrampava les entranyes. Es va eixugar el pubis amb gest absent i es va rentar les mans i la cara a consciència, com si es volgués assegurar que, sota la pell, no apareixeria el rostre repugnant d’un monstre acabat d’inventar. Amb els ulls clucs, es va imaginar un rostre triangular: orelles còncaves als angles superiors, un ull de peix al mig del front i una mandíbula de cocodril de tres pams de llargada. Quan ho pensava així, no hi veia cap motiu per sentir repugnància: racional o irracional, cada cuca té la cara que li cal. Quan hi somniava, en canvi, qualsevol bestiola, xica com una formiga o tendra com un gatet, es podia convertir en una d’aquelles entelèquies abominables que li glaçaven la sang. Va obrir les ulls i la seva cara es va superposar a la imatge. Com en un dibuix de còmic, la màscara humana va tapar la realitat de la bèstia interior. En el fons del que som, probablement tots som monstres, solia dir l’escriptor.
La donzella va entrar a la cuina. Es va posar tres dits de suc i va agafar una cervesa. Després va anar fins a l’estudi i va trucar suaument a la porta entreoberta.
—Que hi ha algú?
El gruny que va respondre podia provenir igualment d’un ésser humà, probablement un mascle adult, o d’alguna mena de fera, real o imaginària. La donzella va entrar i va donar la cervesa a l’escriptor, que l’hi va agrair amb un altre gruny.
—Ja’stà bé, no? –va exclamar ella emprenyada–. Vam quedar que quan dormís no escriuries escenes de monstres. De fet, vam quedar que, quan dormís, no escriuries res.
—Doncs mala sort –va remugar ell amb llavis adormits–. La inspiració ve quan vol i s’ha d’aprofitar al vol.
—I si jo mentrestant m’esqueixo de pànic entre malsons horripilants, a tu tant te fot.
L’escriptor va replicar amb una cleca falsa mentre allargava una mà per abastar un cigarret. Va fer un glop llarg de cervesa freda abans d’encendre’l mentre mirava, sense veure-les, les cames de la donzella, nues fins al melic. El bec del drac verd no l’acabava de convèncer: l’associació entre aus i saures estava massa suada. Potser uns quants ulls polièdrics d’insecte i un morro de porc amb una única fossa nassal d’un pam de diàmetre, per on expulsaria les flames. Perquè un drac pot ser de qualsevol manera, fins on la imaginació arribi, però ha d’escopir foc per força.
—Me’n torno al llit. Deixa la bèstia morta. Aquest morro de porc tan gros semblaria una trompa d’elefant... Francament fastigós.
—Vés-te’n i no m’emprenyis més. N’estic ben fart d’aquesta teva telepatia –va contestar l’escriptor, amb el to d’un humà adult afectuós per un cop.
—Sí, jo també t’estimo molt –va mastegar ella en sortir, brunzint com una abella rabiosa.
Per molt que li agradés la literatura, havia arribat al límit de la capacitat de sacrifici: aquell conte gòtic s’havia d’acabar. Es va aturar un moment al passadís, rumiant com s’ho faria. I sobretot quan. Aleshores l’escriptor va grunyir enrogallat:
—Què és un NER?
I la donzella va comprendre que el moment d’encaixar l’última peça del puzle era precisament aquell. Es va girar per tornar a obrir la porta i li va clavar la mirada a la nuca amb tot el pes de l’essència.
—Un NER és un pensament fulminant. Significa «No Ets Real» i serveix per fer desaparèixer les noses grosses.
L’escriptor no va tenir temps ni d’entendre què havia passat: va notar un espetec global, com si se li haguessin destapat les oïdes de tots els porus de la pell, i va desaparèixer amb la mateixa immediatesa amb què havia aparegut el Sant Jordi de l’any passat. La donzella va avançar dues passes allargant el braç i va pitjar l’interruptor d’inici per apagar l’ordinador. Avui, per fi, tornaria a dormir sense malsons.
