Aquesta informació es va publicar originalment el 18 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ENTREVISTA. Icona de la generació del rock en català. Després de la separació dels Sopa de Cabra, Gerard Quintana va allunyar-se voluntariament del rock, per mostrar-nos la seva faceta més intimista. Després de quatre anys de silenci, el cantant torna per presentar-nos el seu últim treball, Tothom ho sap.
Has estat uns quatre anys, aproximadament, de silenci. Què has fet tot aquest temps?
No he parat ni un moment. Encara que la gent tingui la sensació que sí. I això és una cosa que passa molt en feines com la nostra, ja que durant tot aquest temps he estat treballant, donant forma i, com en aquest cas, que han estat més de quatre anys de treball d'arrengament, de donar forma, de definir, d'elecció entre més de 80 propostes de cançons, el moment quan entres al estudi de grabació... Tot aquest temps estàs treballant. O sigui, la gent es pensa que només es treballa per diners, i en el món de la música no es així, perquè per arribar a cobrar hi ha tot un treball previ a darrere.
De fet, penso que el fet que que no hi hagi una regulació específica per aquesta feina fa que sigui una feina molt més vulnerable, vull dir que és més fàcil d'atacar. Els llocs que provem la música en directe són llocs perseguits, amb dificultats afegides, amb normatives afegides, amb problemes, amb impostos afegits, amb multes, amb problemes de sonoritat... A qualsevol lloc civilitzat del món, la música, com qualsevol altre espai de la cultura, és un valor. Aleshores, un espai com és a Londres, Nova York... Un espai que programa música en directe és un espai recolzat. És un espai que té uns incentius fiscals perquè recolza la cultura, un espai que té uns crèdits tous per si té algun problema de sonoritat... En canvi, aquí a Espanya la percepció és absolutament diferent. Aquí la cultura no interessa, aquí interessa la ignorància. Per exemple, fixat que aquí la música s'ha anat convertint en un soroll de fons que no molesta i no incomoda. I, fins i tot, la música més comercial ha esdevingut la música dels concursos televisius ens els quals hi ha uns intèrprets que recuperen o immiten repertoris de fa un munt d'anys i que, si t'hi fixes, no diuen res relacionat amb la realitat ni interactuen per res amb la realitat social del moment. Realment és molt súbtil, però és la tendència actual. I el que és més trist és que, fins i tot, estan expulsant la música del sistema educatiu, mentre que païssos com Suïssa acaben de fer l'assignatura de la música com a assignatura troncal dins del seu ensenyament, i així ho van fer constar fa menys de dos mesos. Considero que la música ajuda a globalitzar, ajuda al coneixement i a la gestió de les teves emocions i de la comunicació amb els altres. I, fins i tot, m'atreveixo a afirmar que la música afavoreix amb el rendiment amb altres assignatures com les matemàtiques. Però, bé, aquí és més fàcil optar per ser un país analfabet.
Per exemple, en el món del Periodisme dóna més privilegi dir que ets periodista esportiu que no pas dir que redactes a la secció de cultura d'un diari, per exemple...
Sí, ara és així, però abans no. Jo vaig començar a estudiar Periodisme a Bellaterra quan encara no hi havia ni facultat, quan encara estavem dividits entre econòmiques i dret. Et parlo de ja fa uns quants anys enrere. En aquell moment, ser periodista d'esports era la última merda. La persona que no servia per res feia periodisme esportiu. Qualsevol persona que havia de començar en el món del periodisme, començava a la secció d'esports. En aquell moment, la cultura encara tenia un cert prestigi, però s'ha intentat que la cultura vagi desapareixent del dia a dia de les nostres vides, de la història de la vida. I, realment, és una pena veure la societat que estem creant i la societat que deixarem a les pròximes generacions.
Tot i això, penso que la vida són cicles. De fet, als anys 60-70 ja va passar això. Anteriorment a aquests anys la música era de qualitat perquè sinó un grup no entrava a grabar ni una proposta podia prosperar, a més, que entrar a grabar a un estudi era caríssim, cosa que ara ja ha començat a posar-se més a lloc en aquest sentit. Però, s'ha de dir que les cançons d'aquella època eren també molt insustencials, els mateixos The Beatles van començar amb Love me do, I want to hold your hand... I després d'aquest moment hi ha un trencament i apareix Bob Dylan, entre d'altres, i comencem a actualitzar la tradició, fent-la viva i dient les coses com són i com ens passen. I, és en aquest moment que els grups musicals també canvien, doncs, The Beatles comencem a fer cançons com Revolver, i comença a néixer un altre tipus de música. Amb tot això el que t'he volgut dir és que, per sort, res és estàtic, tot s'està movent sempre.
Com definiries, Gerard, aquest nou cd, Tothom ho sap?
Tothom ho sap és un disc amb el qual intentem recuperar la música que, per nosaltres, té el valor transformador i el d'haver-nos transformat a nosaltres. Tant al Xarim com jo coincidim que vam trobar molta vitalitat amb el rock and roll va ser el que ens va canviar la vida i va fer que féssim el projecte que ara ha sortit a la llum.
Tothom ho sap és un disc d'equip, que vol mirar i dir les coses de cara, i no per ser derrotistes, sinó per ser optimistes. També crec que és un disc que pren el màxim sentit en el escenari, en el directe perquè té un concepte musical viu i no pas estàtic.
Tothom ho sap, com diu el disc és allò que les persones tenim en comú, vull dir que hi ha moltes coses que les sabem tots i que actuem com si només les sabéssim nosaltres, només fos problema de cadascú de nosaltres. A partir d'aquí, podria dir que el cd és com una provocació per trencar aquesta membrana que ens separa, aquest món que ens ha fet tant individuals i tant globals alhora. Com poden estar 6 persones assentats en una taula i ni mirar-se perquè tothom està pendent del mòvil? Aquests contrastos són curiosos, penso jo... Renunciem, també, a valorar els continguts de la xarxa perquè siguin gratuïts però, per altra banda, paguem un peatge. Paguem una tarifa plana sense que ningú protesti quan l'accés a Internet hauria de ser lliure i gratuït com ho és l'accés a les carreteres, que es considera d'interès general i, per això, no hi ha cap policia ni hi ha peatges a totes les carreteres, excepte que tu vulguis anar molt ràpid o exigeixes més prestacions les quals, com és lògic, s'han de pagar. Amb tot això el que et vull dir és que és un moment de canvi, en el que ens estan colant molts gols.
Com està treballant al costat de Xarim Aresté? Compartiu alguna cosa més que els escenaris?
Tot. Compartim tot, la vida, el dia a dia... Som família i el fet de conviure junts també. Cap dels dos abans havia fet una feina conjunta abans, sempre treballes molt en la intimitat, la solitud. Sobretot al principi del procés creatiu, en què tot és molt vulnerable, molt fràgil i, encara que hi ha les intencions, a vegades l'esbós és maldestre, vull dir que és molt fàcil carregar-se'l. I, amb aquest sentit, amb el Xarim hem treballat amb molta complicitat i molt respecte i, al mateix temps, amb molta entrega i molta obertura. Vull dir que per mi el Xarim és un músic amb molt talent i amb un vagatge molt gran, comparat amb músics de la seva generació.
Et diré també que amb en Xarim no vam planejar res, simplement va sorgir la idea, un dia per l'altre i suposo que això és normal amb dos persones que passen moltes hores en un pis i que, a més, comparteixen la passió per la música. I, el resultat de tot ha estat
Tothom ho sap.
El fil conductor de Tothom ho sap és, per tant, el Rock and Roll. És aquest estil la millor forma d'expressar la "ràbia" per tot el que està passant?
De fet, quan comença el Rock and Roll a definir-se com un estil respectat i acceptat és quan comencem a fer-nos trampa. És el moment que comencem a pensar que tot el que tenim és inqüestionable i és perfecte, que ja no hi ha obrers, que tots som rics a plaços i que pagarem les coses amb vint, cinquanta, seixanta, cinc cents anys... Aquesta gran mentida és la que, d'alguna forma, va provocar que alguna gent, alguns moderns i, fins i tot, alguns grups musicals pensessin que el rock ja no tenia sentit, ja que pensaven que la societat ja ho tenia tot guanyat i que el que tocava ara era lluir una bona camisa i un bon look, ser modernets i ser uns hipsters. I, resulta que realment no teníem res, sinó que al contrari que estem en plena involució. I aquest paper de la música decorant una festa, que és una farça, és com una cortina que tapa una paret on hi ha escrits incòmodes, i això és patètic. Aleshores, el rock té molt sentit per aquesta energia originària, tot i que sempre hi ha hagut i haurà qui el desacreditarà, però suposo que ho és tant com el jazz, com el pop, com el folk, que és molt més antic, fins i tot.
Tant temps de treball i hores dedicades donen per més de 13 cançons. Quin criteri heu seguit alhora de triar les cançons?
Vam acumular més de 80 cançons, tot i que ens agradava dir-ne sensacions. L'avantatge d'estar allà a casa junts, treballant, és que podíem cantar les idees en el moment que sortien, sense desvirtuar el procés ni la sensació original. Aleshores, a partir d'aquí, hem acumulat un material, tot i que també s'ha de dir que hem treballat molt per intuïció, encara que confiant i entregant-nos molt al concepte que buscàvem. No és fàcil, però sempre has de pensar que la tria que has fet és la millor.
És més fàcil treballar colze a colze o prefereixes treballar en solitari?
Jo entenc la música com un treball d'equip. Penso que la música col·lectivitza i penso també que la música és un acte de comunicació, vull dir que utilitza un llenguatge universal, un llenguatge que no necessita traducció. La música utilitza un llenguatge que, malgrat que la gent no en coneix la gramàtica ni la sintaxi, tothom l'entén.
Treballar en solitari té l'encant de l'aventura personal i individualitzada. Però, més enllà del ego, jo entenc la música com un treball col·lectiu.
'Tot el que sents' és una cançó preciosa. Heu fet poesia rockera romàntica. Pretén aquest CD donar una mica d'alegria i esperança en aquests moments tan complicats?
Quan un fa una cançó i un disc el primer que necessita sentir tot allò que escriu és un mateix, penso. Aleshores, està clar que sí. Està clar que el que pretén aquest disc és mostrar les coses cara a cara, sense disfressar-les. Però, això sí, aportant una gran dosi de positivisme, d'optimisme, de confiança i d'esperança.
'Tot el que sents' és de les últimes cançons que vam escriure. De fet, quan ja teníem gairebé 80 cançons encara en vam fer alguna de nova i entre aquestes cançons va sortir 'Tot el que sents'.
Gerard, sempre has estat un músic molt compromès amb la realitat que et rodeja. Com veus la situació política actual?
Penso que estem en un moment molt especial. Encara que es pot dir que sempre tots els moments són especials. Estem en un moment en el que hem de ser conscients que la història estudiarà aquest moment que estem vivint ara, tant en el sentit global com en el sentit més local, més pròxim.
Penso que el món està canviant acceleradament. Els diners no tenen fronteres, tenen paradisos, fins i tot; i les persones tenen murs que no els deixen passar d'un lloc a un altre, tenen ganivets que els esquincen la pell. Aquí, a Espanya, passa; la gent no té feina, troba feina, tot i així, no arriba a final de mes. Mentrestant, l'any passat, més de 14 mil milionaris nous al Estat Espanyol.
O sigui, el món s'està movent molt ràpid, el mercat és molt gran, cada cop més. Abans érem imprescindibles en uns mercats locals i, ara, en un mercat mundial no tenim ni el valor de consumidor, som invisibles. Tot això està canviant molt ràpidament, i si nosaltres no fem partit i ens sumem perquè les coses canviïn, ells no comptaran amb nosaltres.
A nivell més pròxim penso que s'ha creat una expectativa per aquest 2014 que, pel que passi o pel que no passi, serà decisiu. Penso sobretot en el projecte entre Catalunya i Espanya. Penso que Espanya és una casa de putes, i perdó per la expressió. Penso que a Espanya s'ha expulsat el talent científic, es prescindeix de la aportació de la cultura.... Vaja, que es prescindeix de tot allò que ens pot fer distintius en el món i en què, per sortir de la crisi, és necessària la capacitat d'exportació. Per exportar amb qualitat cal tenir primer una identitat, un way of life molt potent que s'expressa a través de la cultura. Això els anglosaxons ho saben molt bé, amb el cinema, amb la música, amb la literatura... A Espanya s'està prescindint de tot això i optant per un país de mà d'obra barata. Estem creant un país on anava la gent abans... Cuba, Tailàndia... Un país barat on la gent s'havia de prostituir per sobreviure. I aquesta és l'Espanya del futur.
Som un país creatiu. Catalunya és capaç d'atreure a tot el món pels nostres individus, que han sabut ser excel·lents. La gent ve a veure l'obra de Gaudí, ve a veure el museu Dalí, ve a veure el romànic, Miró, ve a gaudir de la cuina mediterrània, que és capdavantera al món... Som capaços de fer moltes coses. I, realment, és necessari prescindir de tot això? Aleshores, el divorci entre Catalunya i Espanya és necessari. La història d'Espanya és la història de l'espoli, primer de les Amèriques, quan s'ajunten els Reis Catòlics, quan perden les colònies, i després quan ja perden Filipines i es perd Cuba. De fet, quan es perd Flandes, les tropes les envien a saquejar Catalunya, que és quan es provoca el fet dels Segadors, perquè aquelles tropes no es podien mantenir i d'alguna cosa havien de viure, i van viure a costa del saqueig.
La història d'Espanya és la història de la misèria i l'espoli. Quan peta la Revolució Francesa i s'acaba l'Absolutisme i, per tant, l'Antic Règim a Europa, els Borbons acaben venint a Espanya per refugiar-se de què els tallessin el cap a França. Quan peta la Guerra Mundial i el Feixisme finalment és expulsat d'Europa, el refugi del feixisme és Espanya. I, encara és més trist, perquè actualment estem arrossegant tot això. I, evidentment, si no hi ha una voluntat d'evolucionar per part del Estat Espanyol, si l'Estat Espanyol ha enganyat els seus ciutadans dient que aquest és un estat plurinacional i plurilingüe i després no consideres espanyoles les llengües del Estat, sinó només el castellà, ni les defensa fora ni promou res ni els hi dóna espai, és tot una farça. A més a més, tenim uns partits majoritaris que es neguen a reformar res que pugui legitimar l'estafa de la transició.
