Una ciutat de turons

HISTÒRIA MANRESANA. Per on cal començar una Història de Manresa? Pel començament. Fins aquí, bé. Però, on és el començament? Això ja és més problemàtic. En aquest article faré un cop d'ull a la geografia de la nostra ciutat, algunes consideracions sobre el llenguatge que fem servir quan parlem de prehistòria, i finalment una breu repassada a les proves de poblament a Manresa abans del segle VI aC (poca cosa, la veritat). El lloc

Manresa i rodalies estan definides per l'erosió de l'aigua, que ha "aturonat" la ciutat. A les zones properes al Llobregat, el Cardener, la Riera de Rajadell... o dels antics torrents, ara soterrats, de l'interior de la ciutat, això de "Pla del Bages" no acaba de funcionar. No cal cap gran estudi per veure-ho, no més cal anar caminant des de la Seu fins la Plaça Catalunya, de l'estació de Renfe al Baixador de FGC, o del barri de la Balconada al de Valldaura, si un té ganes de caminar una bona estona. O veure el nostre meravellós traçat urbanístic. Moltes pujades i baixades, els coneguts turons de la ciutat: Puigberenguer, Puigcardener, Puigmercadal, Puigterrà, Pujolet... Un d'aquests té un avantatge: està situat just al costat del riu i tots els costats són força costeruts excepte una baixada suau; ideal per construir-hi un poblat ben defensat, aprop de l'aigua i que serveix per dominar la zona del Pla i controlar els transports que baixin de la zona de Cardona cap al sud. Actualment hi ha edificada la Seu de Manresa i un pàrquing en forma de búnquer de la Segona Guerra Mundial. El lloc perfecte per un poblat.

Paleolític, Neolític, Pleistocè, Holocè i d'altres paraulotes

Un aclariment sobre això de la prehistòria: a l'escola ens ensenyen aquella divisió típica entre Paleolític, Neolític, Edat de Bronze, Edat de Ferro... I per no embolicar-nos gaire, és la que jo faré servir aquí. Però, quin és el problema? Que es corresponen a fases “culturals” i per tant no podem donar dates iguals per a totes les regions. Per exemple: diuen que a Catalunya el Neolític acaba el 2.500 aC, quan a l'actual Irak ja havien fet el següent pas, treballar els metalls, mil anys abans. Sobre perquè allà es van desenvolupar les ciutats i als altres llocs no s'han vessat rius de tinta i encara no s'hi han posat d'acord, així que de moment ho deixem a l'aire.

Per això els prehistoriadors o arqueòlegs sovint prefereixen parlar de les etapes climàtiques, que són més fiables i objectives. La història de la terra en té moltes, d'aquestes eres, períodes (el famós Juràssic n'és una) i èpoques. Actualment nosaltres som a l'era del Cenozoic, període Quaternari i època de l'Holocè, que va començar aproximadament el 8.000 aC. L'època anterior és el Pleistocè, que alternava grans glaciacions amb períodes temperats o càlids. Més o menys identificaríem Pleistocè amb Paleolític, i Holocè amb tot el que ve després: del neolític fins als nostres temps. I més o menys en començar aquesta època és quan l'home descobrí l'agricultura, la ramaderia i la domesticació d'animals, començà a emprar estris de pedra polida, la ceràmica i els molins de mà. És llavors, i no en temps d'Astèrix i Obèlix, on a algunes parts d'Europa van sorgir els menhirs, cromlecs, dòlmens. I a proper Orient, la gent es va començar a concentrar en poblats cada com més grans que esdevingueren ciutats cap al quart mil·lenni aC.

A casa què hi passava?

A Catalunya la “novetat” del neolític va arribar des del Proper Orient passant per l'actual Grècia al sisè mil·lenni abans de crist, i al mil·lenni següent ja estava consolidat. La gent va passar a viure en poblats molt diversos construïts amb pedra, fang i elements vegetals, i a separar les cases del “cementiri” (necròpolis, en diuen els entesos i els grecs). Però no es van desenvolupar ciutats tant grans com al proper orient. El neolític català està dividit en l'etapa de la Ceràmica Cardial (decorada amb closques d'escopinyes, típica del neolític de la nostra meitat de Mediterrani); i un període final en què van aparèixer tombes en fosses tapades per lloses i amb aixovar, anomenades Sepulcres de fossa. Tot i que s'havia dit que aquest canvi el van aportar nous pobladors d'altres llocs d'Europa, actualment es creu que fou la gent de la zona, que s'adaptà a les noves condicions climàtiques.

Prop de Manresa, al Bosc de les Marcetes (Viladordis) hi comencem a trobar activitat humana en aquesta part final, al quart mil·lenni aC. S'han trobat tombes (sepulcres de fossa), amb els ossos quasi intactes, i que conservaven ceràmica, penjolls i eines d'os. Per tant, si n'hem trobat el cementiri és probable que a prop hi hagués un poblat sedentari que començava a adoptar l'agricultura. El terreny els devia ser favorable i abundant en recursos perquè poguessin fer el canvi del nomadisme al sedentarisme. Tot plegat són suposicions, per això deia al principi que era difícil establir els “inicis” de Manresa. Tenim molt poques proves sobre el que hi va passar abans del segle X.

El següent període cultural es diu Edat del Coure (Calcolític pels entesos), en què van aprendre a treballar el coure i el ferro, i van aixecar els monuments megalítics. Precisament és probable que prop de Manresa hi haguessin diversos menhirs, ja que a finals del segle X algun documents parlen d' “arques” al Bages, que era com llavors es coneixien. Segles d'activitat agrària, però, els han tapat o destruït. Després d'això, no trobem activitat durant l'Edat del Bronze ni la primera part de l'Edat del Ferro. És al segle VI aC, quan es començà a formar la cultura ibèrica, quan hi tornem a trobar senyals de poblament clar. Manresa comença al Puigcardener.




Per saber-ne més...

Fullola i Pericot, JOSEP M i Nadal Lorenzo, JORDI, Introducción a la prehistoria , UOC, 2005.
Benet i Clarà, JORDI, Història de Manresa. Dels orígens al segle XI , autoeditat, 1985.