Aquesta informació es va publicar originalment el 11 d'abril de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CRÒNICA SOCIAL. Cap a la meitat dels anys seixanta un grup de pares i mares estaven preocupats per la formació dels seus fills, perquè poguessin desenvolupar activitats fora de casa. Van iniciar els primers contactes i amistats i es va formar un petit grup de treball, amb la senyora Vers, juntament amb els Calatayud i Pons, pares de nens afectats.
Es tractava d’iniciar els tràmits legals per constituir una associació i començar una escola d’educació especial. Van invitar unes senyores a visitar la improvisada escola, en un piset on una mestra tenia cura de 3 o 4 nens als quals ensenyava a conèixer els colors i a treballar el fang amb les manetes, fent figuretes pel Pessebre de Nadal ...
A finals de l’any 1968 ja funcionava la flamant Associació de Pares i Mares de Nens Subdotats. Hi donaven suport un grup format inicialment per Montserrat Serra, Vda. Dalmau, Teresa Sanuy de Llatjós, M. Antònia Besora de Balaguer, Roser Valls de Tuneu, Paquita Santasusana de Domènech, M. Àngels Brunet de Selga, Glòria Sospedra de Subirà, Maria Escribà de Vilarnau, Montserrat Torra de Llusà, i Maria Arola de Redondo. Una de les primeres actuacions del grup va consistir a donar a conèixer a la ciutat les finalitats de l’associació i a recaptar ajudes i organitzar el Sorteig d’un televisor portàtil, cedit per a les finalitats d’Ampans.
Els primers dies del gener de 1969, en les vigílies de Reis, va visitar la ciutat Mercè Carbó de Figueras, que va fer una conferència al teatre Kursaal, amb gran assistència de públic. La va presentar el metge Simeó Selga i Ubach, i va cloure l’acte l’advocat Josep M. Manubens i Piqué.
Els mitjans d’informació, premsa i ràdio, es van fer ressò de la categoria humana de la conferenciant, una persona elegant i afable que va saber connectar amb l’auditori. La premsa local feia referència a la bondat de les seves paraules, oportuna, riallera. Sabia perdre amb naturalitat o, almenys, reprimir-se en sentir-se contrariada, i això li conferia un gran mèrit. Fins i tot, per arrodonir aquest perfil tan femení, al·ludia als seus fills i demostrava que, ni davant de persones, podia dissimular una mare la seva condició.
A resultes del secret que havia aconseguit mantenir, malgrat les indiscrecions d’algun periodista, es confessà obertament, amb una punta d’emoció en la veu. I vam saber, inesperadament, que a més de portar l’alegria, s’esforçava per ser-ho fins a convèncer-nos que la seva vida era fàcil, i que rere cadascuna de les seves paraules hi havia una gran senyora. Era la mamà del milió o, del mig milió de nens discapacitats.
