Aquesta informació es va publicar originalment el 21 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
D’AQUÍ I D’ALLÀ. Sóc el Gerard Muixí i fa uns mesos que estic vivint a Skopje, la capital de Macedònia, per conèixer-ne la societat i intentar entendre alguns dels conflictes d'aquest tros dels Balcans. La millor manera de començar a conèixer una ciutat és fer quilòmetres a peu recorrent-ne els barris, amb parades obligatòries en bars, mercats i cementiris.
Però de vegades hi ha punts privilegiats que sense poder substituir les llargues caminades pels carrers et permeten visualitzar, només girant el cap, el necessari per fer un esbós prou complet de la història i el present.
El pont de Pedra de Skopje creua el riu Vardar i uneix la Čaršija, l'antic barri turc, i l'actual plaça Macedònia. Tota la zona, a banda i banda del riu, és l'epicentre del projecte Skopje 2014, que ha convertit el centre en una mena de parc temàtic ple d'estàtues i edificis nous que imiten estils antics. Nacionalisme de formigó i bronze per consolidar una idea d'identitat monolítica i atreure turistes i inversions estrangeres cap a un país on les tensions nacionals, tant internes com amb els veïns (búlgars, grecs, albanesos, serbis...) marquen bona part de la història i el present. Situats en direcció cap a on baixa el riu, mirant cap a la dreta i al bell mig de la plaça una estàtua gegantina d'Alexandre el Gran n'és l'exemple més evident.
A tocar de la plaça i seguint riu avall, hi ha el que possiblement sigui l'edifici més emblemàtic, el Gradski Trgovski Centar. Un edifici, com la ciutat, ple de contradiccions. Un centre comercial –galeries-- on conviuen les cadenes multinacionals, els petits negocis i fins i tot una biblioteca. Un edifici lleig i estimat per la gent. Extremadament funcional, també com a lloc de pas i com a refugi pel mal temps. Però és clar, estèticament fa venir el record de la Iugoslàvia socialista i ja hi ha aprovat un projecte per reformar-lo de dalt a baix d'acord amb la Macedònia pretesament antiga i religiosament ortodoxa.
Cap a l'altra banda, a l'esquerre i just després de la Čaršija, hi ha el barri on viu bona part de la minoria albanesa, majoritàriament musulmans i que pel cap baix són un 20% de la població de la ciutat. Des del mig del pont es pot veure com sobresurten alguns minarets de les desenes de mesquites que omplen les zones albaneses. Es veuen les grues que construeixen una gran església ortodoxa nova de trinca al bell mig de la ciutat i se senten les crides a la pregària des dels altaveus dels minarets que els divendres converteixen els carrers de la Čaršija i els barris albanesos en un formiguer d'homes anant i venint entre el mercat, els bars i les mesquites. Des d’aquest punt, els cants es barregen amb els anuncis publicitaris que dia i nit passen per la pantalla gegant instal·lada a la plaça. A la mateixa façana, al punt més cèntric de la ciutat, un gran cartell del Halkbank (turc) i les oficines de la Deutsche Telekom (alemanya) ens recorden la pugna per la influència als Balcans entre Turquia i l'Europa central, en una versió actualitzada i neoliberal dels antics imperis Otomà i Austrohongarès.
Skopje, Macedònia, els Balcans... són un lloc de pas, de barreja i de conflicte i el pont de Pedra és un bon lloc per fer-se'n una idea. Però si voleu agafar perspectiva, feu cas a la gent de la ciutat, que us dirà que l'únic que val la pena visitar és la Creu del Mil·lenari. No és veritat que sigui l'únic, però sí que és de visita obligatòria. Girant la vista cap a l'estàtua d'Alexandre el Gran, veureu una creu immensa al capdamunt d'una muntanya. En dies clars és el lloc perfecte per agafar perspectiva i mirar-se el país des de dalt, amb les muntanyes d'Albània i Kosovo a una banda i, si no hi ha boira, la ciutat a l'altra. Això sí, sereu sota una creu de més de 60 metres, que com us podeu imaginar no fa cap gràcia als musulmans de la ciutat.
Gerard Muixí i Tejado treballa en una ONG a Skopje (Macedònia)
