Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
La presència de la brigada mòbil i els antiavalots dels Mossos d’Esquadra a Manresa sempre és garantia de ball de bastons. L’últim episodi es va viure el dia 12 de febrer a l’estació de la Renfe en el context de les protestes per la pujada dels preus del transport públic. Manresa és petit i, és clar, si molts castellers també són geganters i tabalers, és obvi que alguns membres de la PAHC també siguin sensibles al càstig dels preus de trens i autobusos que defensa el col•lectiu Stop Pujades o denunciïn amb contundència la política de retallades del govern. I, lamentablement, la conjunció de protestants i mossos no sol acabar bé. El terme mitjà, en aquestes qüestions, sempre és difícil de calcular. Les mobilitzacions dels afectats són legítimes, però massa sovint acaben desembocant en destrosses d’alguns equipaments. Una actitud certament reprovable quan el mobiliari o la maquinària són públics i el paguem entre tots.
Per altra banda, i d’acord amb les explicacions que han demanat alguns partits de l’oposició municipal i els mateixos afectats, els Mossos d’Esquadra potser tenen la cua de palla. I, ja ho diu la dita, qui té cua de palla, s’encén. Ras i curt, que sembla que el cos policial té massa tendència a repartir mastegots i a exaltar els ànims dels ciutadans mobilitzats per la causa que toqui. Si, a sobre, aquestes confrontacions entre mossos i ciutadans catapulten l’adrenalina i conclouen en un aquelarre sense raó ni lògica, que convida a apedregar els vidres de la seu d’un partit polític és que, uns i altres, haurien de comptar fins a deu i evitar que les coses se surtin de mare. En fi, que la línia entre la protesta i la barbàrie hauria de ser bastant més ample.
Il·lustració: Laura Estrada
