Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de març de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Apreciadíssims i mai prou ben valorats germans, malauradament, amb la crisi que ens ha tocat viure, hom no pot ni morir-se en pau. La competència entre funeràries és dura. El traspassat va buscat i, encara que es tracti d’un negoci sense crisi, l’enterrament d’alt nivell amb caixa de fusta bona i embolcall floral frondós va molt de baixa. A fe de Déu que tothom vol reduir costos. Tant els usuaris finats com les empreses dels morts. Tot plegat és estressant. Tant, que els responsables del tanatori de Sallent, que depèn del Grup Mémora, van intercanviar accidentalment un taüt i uns familiars van rebre el mort equivocat. Jesús, Maria i Josep, quin ensurt! L’episodi és ben sinistre i la cara dels empleats a l’hora de fer l’entrega equivocada devia ser tan blanca com la cera dels ciris pasquals de Santa Maria de la Seu. Com sol passar, aquestes notícies insòlites corren com la pólvora i, com sempre, la nostra comarca va ser notícia per aquest episodi tan desafortunat com còmic. Déu sap que hi estem acostumats i ho suportem amb bona fe cristiana i, sobretot, amb molta esportivitat. Tot plegat és millor agafar-s’ho amb sentit de l’humor, oi?
Per cert, que l’empresa Mémora —que sovint tracto en la gestió d’alguns fidels a la capella de la Fontal— tenen uns responsables de marxandatge que gasten un humor força negre. No caldria sinó. Fan unes gràcies gairebé tan obscures com la de l’intercanvi de caixes de morts a Sallent. I, sí sí, ja reitero que és millor prendre-s’ho tot amb sentit de l’humor, però és que, aquesta mateixa funerària, fa temps que regalava un encenedors promocionals en els quals hi havia impresa. conjuntament amb el logotip de to verdós, la frase: Siga fumando, podemos esperar. Una sentència certament lapidària, mai tan ben dit. Quintí Torra Cordons en va reproduir una fotografia a la Bugada d’aquest Cul de Pou. En contemplar-ho, valga’m Déu, no podia creure el que els meus ulls estaven llegint. El negoci és el negoci, però, cal ser tan insidiós? Com en aquell western americà, en el món funerari, ja queda clar que la mort sempre té un preu, però, encara que a les portes del cel ens rebi l’Altíssim, potser no cal forçar tant les coses. Que tothom faci la seva vida i, el dia que Nostre Senyor ens reclami, si els treballadors de la funerària o del cementiri no s’equivoquen, ens enterraran amb tot honor i tota glòria amb l’objectiu que descansem en pau i encetem la vida eterna, la qual, tal i com deia aquell encenedor, de moment, pot esperar.
