Aquesta informació es va publicar originalment el 10 de febrer de 2014 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Benvolguts germans i mai prou ben apreciades germanes. Deixem-nos de falòrnies! Hi ha interessos econòmics molt poderosos que motiven la negació sistemàtica d’un projecte de desdoblament de la C-55. Ja ho he dit! I em sap greu pels familiars de les nombroses víctimes que s’ha cobrat aquest eix del Llobregat. Una carretera que Déu sap que té revolts i punts ben sinistres, però és que, com en el cas dels traçats ferroviaris, l’orografia és tan abrupta que, històricament, no hi havia cap més remei si es volia connectar amb el Baix Llobregat. Calia i cal una obra d’enginyeria molt complexa. I aquest és un handicap que encareix qualsevol intervenció i encara dóna més ales als polítics per no fer-hi cap intervenció; i especialment ara en què no hi ha diners per a res. Però —i que Nostre Senyor em perdoni— tornem als motius fefaents que porten a l’immobilisme. Tot plegat ve de lluny i es centra en la rendibilització, sempre insuficient, de l’autopista més cara del Reyno de España. De noms, a fe de Déu, que en puc citar uns quants de mitjan dels anys vuitanta fins avui: Pujol, Sanclimens, Prenafeta, Alavedra, Macias, Autema, Puig, Alemany, Ferrovial, Vila i un llarguíssim etcètera. I, val a dir, que tampoc no hi va haver massa avenços quan els colors polítics a Palau eren diferents.
Tant la projecció com la concessió o la construcció de l’actual C-16 van ser interessades i encaminades a fer un bon negoci en l’escurçament definitiu dels trajectes del centre del país a Barcelona. Però, ai Senyor! em temo que les expectatives d’omplir-se les butxaques no s’han acomplert mai i la concessió de l’autopista s’allargarà fins al dia del judici final. Val a dir que tampoc les mesures i pegats que s’han fet a la C-55 per disminuir la sinistralitat no han estat gens positives. Algunes, no només han generat una efecte nul en els hipotètics objectius, sinó que han contribuït amb escreix a l’afany recaptatori de la Generalitat en l’època de vaques magres. L’Altíssim m’empara quan proclamo als quatre vents que la gestió de tot plegat representa una veritable estafa per als bagencs i un greuge comparatiu en tota regle del nostre territori comparat amb l’Anoia o Osona, que accedeixen a la capital del país més ràpid i amb menys perills. Com en tantes i tantes misèries de la nostra estimada pàtria, esperem que un nou demà lliure ens permeti reequilibrar el territori com cal. Visca la nova i rica vegueria! Que Déu ens escolti...
Il·lustració: Aida Cantero
