Derrota amb regust de victòria

BÀSQUET ACB-CRÒNICA. L’Assignia Manresa perd a casa davant el F.C.Barcelona Regal per 71-77 en l’últim partit de la temporada. Emotiu final de partit, quan l’afició ha donat les gràcies a l’equip per la campanya realitzada.  Recull d'imatges
Quan tant sols quedaven cinc minuts per al inici del partit, a fora del Nou Congost hi havia la cua més llarga que s’ha vist enguany per accedir a un partit. La gent tenia ganes d’acomiadar-se de l’equip i agrair-li la gran campanya duta a terme. I el partit no va decebre, gràcies en part a l’entitat i la qualitat de l’equip rival.

Els blaugranes, tot i no disposar de Lorbek ni Navarro, les seves dues estrelles, van demostrar per què són els líders de la lliga i divendres vinent estaran a la Final Four. I ho van fet des de l’inici, en un primer quart en què van anotar 32 punts amb uns percentatges d’encert gairebé inhumans: 78% en tirs de 2 i 71% en tirs de 3. Per demostrar que no arribaven al Congost a fer el passeig habitual abans dels partits importants, van acabar el quart amb una valoració conjunta de 50 punts. Els manresans, per la seva banda, sortien d’inici amb el seu cinc de gala, format per J.Rodriguez, Hanga, Gladyr, Doellman i Asselin. Però no van trobar la manera de superar la forta defensa blaugrana, i concedien massa espais a darrere. Josh Asselin mantenia l’equip amb vida anotant 11 dels 18 de l’equip en aquests deu minuts inicials. Un triple de Joe Ingles des del mig del camp en l’últim segon deixava l’electrònic amb un perillós 18-32.

Sergiy Glady va demostrar que no és únicament un especialista en el tir. Foto: Manel Mas 

El segon període començava de la mateixa manera que havia acabat l’anterior, amb els visitants imparables, i una esmaixada de Perovic que tancava un parcial de 0-8 en els dos primers minuts (18-40). Però el públic seguia animant com si res i els homes de Ponsarnau van decidir que la seva gran temporada no podia acabar així. Un tap de Hanga a Perovic seguit de quatre punts consecutius d’Alex Hernández contra el seu ex equip feien despertat el millor Manresa. El Barça va entrar llavors en un moment de desconcert (va estar durant gairebé cinc minuts sense anotar) fruit de les pilotes perdudes i un sorprenent col·lapse davant la zona que plantejava Jaume Ponsarnau a la pissarra. L’entrenador de Tàrrega va mostrar un cop més que no té res a envejar a cap entrenador de la lliga. Un contraatac marca de la casa finalitzat per Hanga tancava un parcial de 17-1 a favor d’uns locals que volaven al ritme que marcaven els eufòrics aficionats, que no es creien que estiguessin maltractant d’aquella manera al totpoderós F.C.Barcelona. El jove pivot Pierre Oriola feia embogir el Congost al anotar una cistella davant de Fran Vázquez i treure-li la falta personal. Tot anava de cara fins que al últim segon del quart un triple d’Eidson va resultar el 37-46 de la mitja part.

Els descans va refredar els dos conjunts. En el tercer quart es va veure de tot menys bàsquet: passes que acabaven a la grada, moltes faltes, tirs que no tocaven cistella i d’altres que s’estavellaven contra el ferro. El parcial en aquest període va ser de 12-12, i entre els dos equips van fer un 25% en llançaments de camp. Aquesta apatia només es va veure trencada per uns instants quan Hanga va taponar per segona vegada al gegant Perovic i en la jugada següent va fer una espectacular esmaixada. L’hongarès és un dels jugadors més estimats per l’afició, gràcies a la seva entrega, lluita i gran evolució. El quart però acabava amb un 49-58 que demostrava que costaria, i molt, derrotar al Barça.

Els últims deu minuts començaven de la millor manera possible, amb un parcial de 7-0 que deixava els homes de Ponsarnau a tant sols dos punts (56-58) amb vuit minuts per jugar i amb la grada que apretava més que mai. Però els visitants no es van arronsar i van tirar d’experiència per resoldre aquesta situació. I de Pete Mickeal, qui es posava l’equip a l’esquena per anotar dos triples seguits que deixaven el partit encarat per els blaugrana amb un 63-72 a falta de tres minuts pel final.
Quan quedaven dos minuts per el final, el públic del Congost va començar a fer la onada, mostrant a l’equip que tan si es guanyava com si es perdia estarien agraïts i contents. Al final Mickeal va decidir davant un desencertat Doellman, que al final va ser aclamat al crit de MVP quan llençava tirs lliures. Amb el partit decidit, Ponsarnau va demanar un temps mort a falta de 24 segons i perdent per 68-77. El públic va respondre posant-se d’empeus i ovacionant l’equip. L’últim atac manresà de la temporada va acabar de la millor manera possible, amb un triple de Downs que deixava el 71-77 final.

El tècnic, a qui alguns situen a Sant Sebastià, va ser ovacionat pel Congost. Foto: Manel Mas 

Però aquest matí l’important no era el resultat, sinó el comiat entre els jugadors i l’afició, i aquest ha estat dels més emotius que es recorden. En part, gràcies a que en el partit els jugadors manresans van mostrat aquells valors que tant enorgulleixen els seus seguidors: l’esforç, la lluita, l’esperit de superació, la solidaritat, les ganes de competir i, sobretot, no abaixar mai el cap.

Els jugadors es van concentrar al centre del camp per aplaudir al públic i agrair-li el seu suport, fent una volta al voltant del camp. Però no va acabar aquí la festa. Al cap d’uns pocs minuts van tornar a sortir per seguir celebrant la gran temporada amb els, cada cop menys, aficionats que quedaven. A destacar, a mode d’anècdota, que Javi Rodriguez ha acabat llençant els pantalons a la zona de la penya Fora Dubtes, mentre que Gladyr va anar més enllà i va pujar fins a les grades més altes del Congost, on es troben els aficionats de la penya Zona Roja, per celebrar-ho personalment amb ells. I és que, molts d’ells, apart d’aficionats i jugadors, són amics.

Estadístiques

Resultats i classificacions

Reculld'imatges del partit

Recull videogràfic de la celebració

L'equip va sortir a aplaudir l'afició i rebre'n l'estima. Va ser el comiat somiat a l'inici de temporada. Foto: Manel Mas