Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CRÒNICA DE LLUNY. Es fa difícil parlar d’Indonèsia, tenint en compte que aquest país el conformen unes 17.000 illes i que cada una d’aquestes, les que estan poblades, contenen infinitat de cultures, tradicions, llengües i paisatges. Estic treballant de professora d’anglès a l’illa més poblada, Java. Concretament, a la ciutat de Bogor.
Crònica de lluny de Berta Torras
Java concentra la principal activitat política, econòmica i cultural del país. L’illa, però, és un desconcert constant. Un contrast rere l’altre. És fascinant veure en primera persona com combina naturalesa, art i tradició, i seriosos problemes mediambientals i de trànsit. La riquesa i la pobresa més extremes conviuen arreu, però aquesta diferència s’accentua a la caòtica, estressant i alliçonadora capital, Jakarta.
L’economia d’Indonèsia no para de créixer, però el país ha perdut el control d’aquest creixement: les infraestructures pel transport, així com la destrucció incessant del medi ambient, són només dos dels grans problemes que s’han escapat de les mans dels governants. Les ciutats estan construïdes al voltant de caòtiques carreteres que uneixen grans centres comercials amb els negocis familiars més humils que hi pugui haver. En deixar enrere la deixadesa de les ciutats, però, la bellesa i l'autenticitat d’aquest país únic es fan presents. Les escapades a la infinitat de paradisos naturals que conformen l’illa omplen els pulmons d’aire i et recorden que ets a un dels racons més fascinants del planeta: arrossars, volcans, selva tropical, sabana...
Temples, cultura, paisatge i vides molt senzilles formen el dia a dia dels javanesos.
La religió principal a Java és la musulmana. Tothom resa cinc cops al dia. Quan les nombroses mesquites criden a la pregària, tot javanès deixa de fer el que estava fent i es posa a pregar. Aquí els bules (estrangers occidentals i de pell blanca) fascinen i criden l’atenció de tothom vagis a on vagis. A Jakarta hi estan més acostumats, però a les ciutats mitjanes i les zones més rurals ser bule significa no tenir ni un sol instant de tranquil·litat. T’has de prendre les coses amb calma...
A Indonèsia la corrupció es fa notar en molts aspectes del dia a dia i en coses tan importants com ara l’educació. Aquí un home de negocis pot ser, també, el president d’una cadena d’escoles privades. I és així com l’educació esdevé un negoci. Un exemple més de com es fan moltes coses en aquest país. L’experiència de treballar de mestra en un lloc així, però, està resultant realment fascinant. Prima la formalitat, i el respecte envers el mestre és absolut (en saludar-te pels passadissos i en finalitzar les classes tots els alumnes t’agafen la mà dreta i se l’enduen al front com a senyal de respecte). Sovint, però, aquesta formalitat impedeix una relació fluïda entre mestre i alumne, no deixant gaire espai per a la reflexió conjunta i un ambient relaxat a les aules.
Fer estades a fora et fa adonar de la riquesa cultural que conforma aquest món en què vivim. Però també et fa adonar que el món és molt petit i que tots ens assemblem més del que ens pensem.
No puc evitar obviar el poder transformador i educatiu que les estades a l’estranger tenen sobre les nostres vides. Considero del tot necessari que la gent jove del nostre país faci voluntariats i períodes d’estudi a fora, que coneguin, que es nodreixin de la diferència i que es facin grans. En tots els sentits. Com era aquella frase? Ah, sí: «viatjar és l’única cosa que paguem i que ens fa més rics».
