Aquesta informació es va publicar originalment el 17 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CRÍTICA-TEATRE. L'actualitat política sembla haver esbatanat les portes dels teatres de la mà del fill de Montserrat Carulla,
Roger Peña-Carulla, que ha escrit
'Poder absoluto', el seu primer text dramàtic. La corrupció moral i les clavegueres de la política emergeixen en una mena de teatre de denúncia que té el terreny aplanat per culpa del context. L'obra ha causat un cert impacte per les Espanyes. I ha agradat al Kursaal, amb una ovació prolongada.
"
La deshonestidad es la base de nuestro oficio." Així es podria resumir la tesi de l'obra, que lluny de quedar-se en la descripció dels mecanismes del poder, venta les vergonyes en una càustica denúncia. La frase l'entona Arnold Eastman
(Emilio Gutiérrez Caba), un polític veterà que, després d'ocupar càrrecs de prestigi tant en les institucions austríaques com en internacionals, aspira a repetir-se en la presidència del seu país com a colofó a la seva carrera. Tanmateix, el seu passat polític nazi pot quedar destapat després d'una trajectòria brillant dins les regnes del poder. Eastman, prototipus del polític de doble fons, crida Gerhard Bauer
(Eduard Farelo), un jove membre dels quadres municipals del Partit Popular austríac perquè dugui a terme el que faci falta per evitar que la informació es difongui i quedi truncada la victòria electoral arran d'un escàndol que cogui la consciència del país.
L'obra ha estat presentada, interessadament, com un
thriller polític. Suposem que fa por plantejar el teatre d'idees, basat en la dialèctica, com el que és: mancat d'acció fora del diàleg: un intercanvi tens i elèctric, ple de sarcasme, sostingut entre dos polítics, dues generacions, vençuts pel cinisme, que no ignoren que el poder els ha mudat en llops. Protagonitzen les converses que la gent imagina que deuen mantenir els nostres representants després de cada roda de premsa, model prototípic del gènere cínic: el llenguatge políticament correcte que tots sabem fals.
Un president nazi amb un jardí de fons
El text es basa en la figura de l'expresident de l'ONU i d'Àustria, Kurt Waldheim, del qual es va destapar el seu passat fosc els anys 80. L'obra, però, se situa el 1996, una època en què a Àustria el partit conservador pactava amb els neonazis de Jörg Haider per resistir en el poder. Ara bé, si l'obra és situada a Viena, és irrellevant. Podria ser un text adaptable a qualsevol arena política recent; Espanya, però, n'és la campiona. Fins i tot podríem dir que, malgrat la duresa del text, la realitat espanyola el fa semblar ingenu. L'autor assegura que el va escriure fa set anys i, clar, llavors no se sabia res de Bárcenas ni de Correa ni d'Urdangarín, etcètera...
La interpretació és un duel escènic entre el veterà Gutiérrez Caba i el jove Farelo. Els dos encarnen amb certa naturalitat la difícil posada en escena. Gutiérrez està correcte, molt sòlid. Sense focs artificials. Com pertocava. Per alguna cosa al Festival de Mèrida d'enguany li deuen haver donat el premi Ceres al millor actor espanyol per aquest paper. Farelo té prou potència per aguantar Gutiérrez. Tanmateix, li hem notat a faltar cert hieratisme contraposat a un nerviosisme gesticulador que, a voltes, ens ha fet pensar en la sobreactuació. El marc únic -la sala d'estar d'Eastman- ha estat obra de
Carles Pujol, en una feina excel·lent, molt lluïda: una gran finestra presideix l'espai, una imatge de la separació entre dos mons que parlen llengües diferents. I a fora, un jardí, símbol de l'idealisme, que quedava exclòs de la sala. Un marc elegant i molt formal, que exigia més contenció en els gestos.
Bauer (Farelo) escolta impassible la demanda sòrdida d'Eastman (Gutiérrez Caba). Foto: Grup Focus
Si bé és cert que el text és un lluïment descaradament irònic de la concepció política de l'autor, propens a les grans sentències i tòpics sobre la política, el baix to -volgudament buscat, creiem- dels intèrprets fa que l'obra rutlli. La primera part, que se sosté en el contrast entre el realisme i l'idealisme, es fa un pèl feixuga perquè sembla retardar el
quid de l'obra innecessàriament. I en teatre polític, quan un té la sensació que la cosa s'allarga, marxem. Però aviat hi ha un repunt gràcies al fet que els dos personatges intervenen més alternativament, entretallant-se i alliberant-se d'una certa màscara inicial.
Una bona factura
L'obra, però, és una mascarada. I s'aguanta gràcies a això. Hi ha girades finals que són del tot forçades. Peña ha sabut, creiem, trobar l'estructura, si no òptima, adequada per al seu teatre de denúncia. Un cop clar l'assumpte, s'ha agraït la inversió final de papers, que ha realçat el cinisme emmortallador i ha clos l'obra en una mena d'estructura circular. Diguem que per al seu propòsit, Peña, en la seva primera obra teatral, ha arribat més enllà del que se li podia suposar. No és l'excel·lència, però
Poder absoluto pot formar part d'un repertori de teatre de denúncia espanyol amb tres o quatre textos més d'aquesta generació.
I diem espanyol perquè l'autor, més enllà de ser fill d'una coneguda activista i actriu catalana, l'ha escrit en castellà. Segur que pensava en la difusió i en la gira que podria fer -i que ha fet- per diversos escenaris espanyols. I, creieu-me, ha tingut impacte. Sense menysprear el fet que Peña volia que Gutiérrez Caba interpretés el paper d'Eastman. Tanmateix, tenim la sensació que moltes de les iniciatives crítiques que denoten una certa indignació política tenen tendència a fer-se en castellà, com si en català no es pogués estar emprenyat. Bé, tenim diverses mostres de dramaturgs nostrats que tenen producció bilingüe. Esperem, doncs, que Peña segueixi avant, però segueixi en català.
Jordi Galceran, autor de
El crèdit, una obra d'aquesta línia que acosta teatre i vida, afirma que el que un dramaturg ha d'evitar sempre és fer un pamflet. Que l'objectiu ha de ser explicar una història i que si vol persuadir el públic, que escrigui un article al diari. Estem d'acord que tota obra que faci tuf de pamflet és avorrida i rebutjable per poc matisada. Però no compartim que el teatre no pugui ser un terreny de combat per a la literatura d'idees; diaris i teatre són dos rings diferents, amb un llenguatge i públic propis. No oblidem que Aristòtil considerava que el teatre tenia la funció d'aconseguir la
catarsi, o sigui, el millorament espiritual del públic a través dels valors de la paraula rebuda. Regeneració. I per tant, el teatre compromès és ben legítim. Però literari, és a dir, que tingui qualitat estètica. I doncs,
Poder absoluto és un plamflet? Té qualitat? Sí, en té. I com que en té, no podem qualificar-lo de pamflet.
El text va quedar finalista del
premi Teatre Bartrina de l'any passat, per la qual cosa la Villarroel s'hi va fixar i va assumir-ne la producció. L'autor volia que l'obra es digués "Recondita armonia" perquè la peça comença amb aquesta ària de l'òpera
Tosca de
Giacomo Puccini. Tanmateix, segurament els criteris comercials de la producció han modificat el propòsit inicial de l'autor i l'obra es diu igual que una de les pel·lícules més cèlebres de
Clint Eastwood, Absolute Power (1997), que igualment mostra la crueltat humana del que es coneix com a "raó d'Estat". No creiem que sigui casualitat que la peça de Peña se situï el 1996. Ni que el personatge que encarna l'ètica política, és a dir Bauer, sigui fosc, com passa amb Eastwood, que és un lladre professional. Tot i això, l'autor diu que s'ha inspirat en
Sleuth [L'empremta], una obra d'Anthony Shaffer. De tota manera, el text s'embranca en la tradició de teatre polític i de denúncia que va d'Ibsen passant per Brecht i Sartre fins a Fo.
