Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Mai prou ben ponderats germans i germanes, el binomi Manresa i mobilitat és gairebé tan antic i mític com la dicotomia entre favets i tremendos. Per als forans, a la nostra ciutat és impossible no perdre’s i, encara més, aparcar sense gratar-se la butxaca. En dies laborables, d’aparcament gratuït al centre no n’hi ha i, en els barris, cada cop menys. Per no parlar dels carrers propers a Sant Joan de Déu, que s’omplen a vessar i tenen als veïns en peu de guerra davant de la iniciativa municipal d’activar-hi una zona verda. A fe de Déu que els remeis de grans capitals a Manresa són sempre una arma de doble fulla. M’explico, i que Nostre Senyor em perdoni si peco de malpensat. Els urbanistes i experts en mobilitat diuen que la zona verda, com la blava, serveix per garantir certa rotació de l’aparcament. El tema de recaptar, no caldria sinó, queda sempre al marge. Com en les multes de trànsit i els radars camuflats. Fer passar pel tub al ciutadà a base d’hòst... Jesús, Maria i Josep... Vull dir, simplement, castigant. Comptat i debatut, ja ens avindríem que hi hagués zona blava perquè es generessin forats per estacionar, però no cal que aquesta sigui la més cara de l’Estat espanyol! I, és clar, de la mateixa manera, potser no caldria pintar de verd l’entorn de l’hospital si l’aparcament del centre no valgués un ronyó (noti’s el símil mèdic) i l’usuari no optés per iniciar la caça d’un espai per deixar el cotxe en ple barri de la Balconada.
Déu sap que el barri de la creu de la Culla no és dels més rics de la ciutat i que, per la seva estructura constructiva, només permet estacionar a la perifèria en els carrers del perímetre. L’espai és escàs i si, a sobre, diàriament hi desembarquen treballadors i usuaris de Sant Joan de Déu, tot plegat ja és un festival. Si som justos, també hem de dir, i l’Altíssim sempre és partidari de la humilitat davant de tanta supèrbia, que el manresà està acostumat a anar amb el cotxe al cul a tot arreu. Amb els anys ja s’ha anat reeducant, però no hi ha hagut manera. Per això, fins i tot els últims racons de la zona del nucli antic al balcó de l’illa de vianant s’han hagut de pintar de verd. A la ciutat és una novetat, però l’invent ja fa anys que està estès. El veí hi té accés a un preu reduït. Estem d’acord que ha de pagar, però, siguem francs, viure en llocs tan místics com la falda del Puigcardener i amb vistes a la solemnitat de la Seu té penalitzacions. O afluixem la mosca i paguem un pàrquing privat, o haurem de carregar-nos de paciència i entrar a la guerra salvatge per un lloc d’aparcament. Si s’hi resideix, també hi ha solucions verdes, no pas les pintades a l’asfalt, com desprendre’s del vehicle i anar a peu o amb bicicleta. Ara, si voleu un consell i que Nostre Senyor em tingui a la seva glòria, compreu-vos un bon cadenat per estacar-la.
Il·lustració: Aida Cantero
