Aquesta informació es va publicar originalment el 26 d'octubre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
ENTREVISTA-TEATRE Mercè Martínez va néixer a Sabadell el 1976. Formada a l’Institut del Teatre de Barcelona, va iniciar-se en el món del musical amb T’estimo, ets perfecte… ja et canviaré per continuar amb The Full Monty, No són maneres de matar una dona o El Mercader. En el camp televisiu, la coneixem pel seu paper de Natàlia a Porca Misèria o pel de la sèrie en què actualment està treballant, La Riera. Al cinema, l’hem vist a Sevigné i Va a ser que nadie es perfecto. -Com definiries un bon actor?
-Un bon actor és algú que et commogui... Però no és tant la tècnica com que t'arribi a explicar el que et vol expressar. És a dir, que t'emocioni.
-Des de molt petita ja tenies clar que volies ser actriu?
-Sí. Sempre ho he tingut clar. Podríem dir que és com una cosa d'ADN.
-Has treballat en televisió, cinema i teatre. Amb quin dels tres àmbits et quedes?
-És com dir si et quedes amb la mama, el papa o el gos. Però dels tres... em quedo amb tots tres perquè són llenguatges completament diferents i no tenen res a veure l'un amb l'altre. A més, també són maneres d'interpretar i de fer diferents. La que tinc més per la mà i amb la que m'ho passo més bé és la televisió.
-De totes les obres que has fet, amb quina et quedes?
De totes, totes em quedo amb el T'estimo, ets perfecte ja et canviaré perquè va ser la primera obra que vaig fer a nivell professional i la que estic fent ara.
-I de sèries de televisió?
-Amb Porca Misèria .
-I amb la Natàlia, el personatge que interpretaves a Porca Misèria ?
-Sí, també! Era un personatge molt ben escrit, molt complet i que, realment, arribava molt a la gent. Un dels personatges dels quals tinc més bon record.
-Et vas arribar a identificar amb la Natàlia?
-Crec que tots els personatges que fas tenen característiques d'un mateix. La manera de fer, de sentir... És innevitable, mai deixes de ser tu.
Actriu Mercè Martínez Foto: www.mercemartinez.com
-Quin dels tres mitjans creus que t'ha obert més les portes professionalment parlant?
-El teatre perquè, sense haver-ne fet, no hagués arribat a ser on sóc ara. Per exemple, sense l'obra del T'estimo, ets perfecte, ja et canviaré no hagués pogut fer tele. Em va venir a veure el Joel Joan en aquesta mateixa obra i em va trucar al cap de pocs dies per fer el càsting per a la sèrie de Plats bruts. El que m'ha obert més les portes és l'escena, sense cap dubte.
-Fas teatre i teatre musical, amb quin dels dos et quedes?
-Em quedo amb tots dos perquè... (Dubta) Ara et diria que potseramb el teatre de text perquè fa temps que no en faig. Però quan faig teatre musical trobo a faltar l'altre. Una barreja una mica estranya.
-Quin personatge t'agradaria interpretar i encara no has fet mai?
-M'agraden molt els personatges que són dolents, malparits... Perquè són personatges que, al cap i a la fi, no pots fer a la vida real. I suposo que és per això que els disfrutes més.
-Quina ha estat l'escena més díficil que has hagut de fer mai tant en televisió com al teatre?
-Mira, en televisió, per exemple, una escena que em pensava que era molt díficil i al final no ho va ser tant... Va ser la confessió de la Nora, el moment en què la Nora explica al Sergi tota la veritat sobre qui és ella. Al primer moment, pensava que seria complicadíssima perquè era un monòleg de dues pàgines. I, un cop feta, vaig veure que no n'hi havia per tant. Però, a vegades, l'escena més díficil no és la més llarga. Pots tenir una escena de dues frases que no saps com dir-les. A mi m'agraden molt les dificultats, així que no hi ha cap escena que et pugui dir que la recordi com a díficil.
-Què et passa pel cap quan estàs a dalt d'un escenari i veus que el públic gaudeix del espectacle?
-Disfrutes molt. Quan veus que tens el públic "enganxat" a l'obra tot plegat té un punt de poder i, alhora, és satisfacció pura i dura.
-Com t'afecta la popularitat?
-El principi ho portava molt malament. Recordo que abans estava molt pendent de la gent que em mirava i, quan caminava, només n'estava pendent. Però va arribar un punt en què ho vaig haver de superar perquè hagués acabat boja. Ara ho porto bé. Recordo que l'altre dia vaig anar a sopar amb un amic en un restaurant i em va dir: "aquests d'aquí al costat han estat pendents de tot el que deies." I, realment, durant el sopar no me'n vaig ni adonar.
Quan algú et demana un autògraf, com et sents?
Penso, què en fan d'un autògraf?! Vull dir, entenc que hi ha gent a qui li fa il·lusió, però, realment, és un gargot. (Riu)
