Aquesta informació es va publicar originalment el 7 d'octubre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Apreciadíssims germans i germanes. Dir que l’Església no fa política és com dir que els anuncis de roba interior femenina van dirigits únicament a les dones. És fals, a fe de Déu. És tan fraudulent que ha hagut d’arribar al papat un jesuïta per escenificar l’anguniosa relació de la cúria i del Vaticà amb l’opulència, el conservadorisme i el liberalisme econòmic. Déu és universal i el papa Francesc vol reivindicar una tasca pastoral feta amb espardenyes, transport públic i colze a colze amb el sentir del poble. Jesucrist i el seu pare, l’Altíssim, ho haurien volgut així. Així també ho ha entès el bisbe emèrit Casaldàliga (m’hi reverencio igual que si fos al davant del Déu pare omnipotent) que ja fa anys que, sense perdre el nord de la fe, valora més les necessitats i demandes de la comunitat amb qui conviu que els designis d’una institució amb massa teranyines a l’armari i quincalla a la qual treure llustre a preu d’or. I per què aquesta doctrina inicial, germans? Doncs per escenificar la meva absoluta repulsa a la decisió de mossèn Antoni Boqueras, rector de la Seu de Manresa, a negar-se en rodó a fer tocar les campanyes l’Onze de Setembre passat amb motiu de l’inici de la Via Catalana. I això que, a diferència del de Solsona, el bisbat de Vic no es va pronunciar sobre la conveniència de sumar-se o no a la iniciativa engegada per l’Assemblea Nacional Catalana. El rector va voler tirar pilotes fora... I jo, no hi estic d’acord!
I no només això. La mala consciència —i que Déu em perdoni si m’equivoco— va provocar que s’empesqués que algun fidel li havia demanat de fer tocar les campanes el 12 d’octubre. Mare de Déu Santíssima, Boqueras! Feu-vos un favor a vós mateix i sigueu sincer. No us voleu mullar la sotana i arromangar-vos-la per participar del sentiment ciutadà. No entraré a discutir al voltant de què penseu del procés sobiranista i de la situació política i social del país, però convindreu amb mi que l’excusa que us vau inventar per exemplificar la presumpta equitat eclesiàstica fa pixar de riure. Déu sap que em dol acostar-me a la vostra parròquia, ja que és tan imponent la magnificència de l’edifici enginyat per Berenguer de Montagut com el tuf de càmfora que destil•la el discurs a les vostres misses i el vostre posicionament a l’hora d’obrir l’edifici al poble per fer-lo relluir com una de les joies del nostre patrimoni. Sí, sí, massa vegades el Puigcardener desprèn anacronisme i molts —més dels que us penseu— el dia de la Via Catalana esperaven un repic de campanes com a mostra de l’apropament de l’església al clam del poble. Mentre la vostra mentalitat continuï reclosa amb boles de càmfora i us negueu sistemàticament a deixar entrar aire fresc a la Seu, esteu condemnats a l’oblit i la desafecció de molts cristians.
Ilustració: Aida Cantero
