Aquesta informació es va publicar originalment el 20 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
D'AQUÍ I D'ALLÀ.
Joan Torras i Vila ha passat l'estiu a Bristol per formar part de la primera empresa de televisió i ràdio del Regne Unit. Torras parla de la llengua i d'economia des del punt de vista d'un dels països més potents de la Unió Europea.
Em trobo a la ciutat de Bristol, a Anglaterra, durant l’estiu. Vaig venir-hi engrescat per les bones referències que algunes persones del meu entorn més proper me’n havien fet i, certament, no n’estic quedant gens decebut. Més que la seva riquesa arquitectònica o la extensa trajectòria històrica d’una ciutat amb un brillant passat vinculat a la indústria del tabac, el que probablement crida mes l’atenció de Bristol és la seva gent. Però no nomes els autòctons. Encara que pugui semblar quelcom estrany, aquí la llengua anglesa comparteix protagonisme amb l’espanyola o la italiana. Tot passejant s’acaben confonent els thankyou amb els gracias , o els típics i usuals fuck anglesos amb els joder espanyols i els porca putana italians.
Aquesta barreja, que en un primer moment podria considerar-se com una molèstia si el teu objectiu és venir aquí a aprendre anglès, acaba convertint-se, finalment, en quelcom entranyable. Hom s’acaba relacionant amb gent d’arreu del món. Un exemple clar? Un grup de turcs que, amb una cervesa a cada mà, t’acaben explicant la situació política a la seva terra. Per cert, gens favorables a Erdogan.
Però, per què ve tanta gent jove? Bristol és una ciutat d’oportunitats. Passejant pels carreres de la Old City es poden observar amb força facilitat tot un reguitzell de cartells amb ofertes de treball, la majoria d’ells, no obstant, amb permanència més enllà de l’estiu com a requisit. Afortunadament, he tingut la sort de poder estar-me tres setmanes fent pràctiques a la BBC. Ha estat una experiència molt bonica. A més de practicar l’anglès, he pogut comprovar com es mouen aquí els periodistes. Afortunadament per ells, les noticies, en general, no són tan negatives com a casa nostra.
Gravant amb la BBC durant el Harbour Festival
Els anglesos saben que hi ha crisi pels diaris, però no en pateixen gaire. Alguns es queixen que no hi ha les ofertes de treball que es podien trobar anys enrere, però es mostren cofois del fet que el seu estat no entrés a formar part de la zona euro. “Hauria estat un desastre”, em comentava un periodista de la BBC. Certament l’antieuropeisme és l’opinió que he copsat entre la majoria de persones amb qui he parlat. D’altres, però, es burlen dels arguments que utilitzen alguns dels partits en fase creixent. L’UKIP, el Partit Independent del Regne Unit, està arrossegant el vot de molts desencantats amb el partit conservador de David Cameron. “UKIP es un partit en fase creixent pel desencant de la població amb els partits tradicionals, comenta Paul Barltrop, periodista polític de la BBC a Bristol. Per a Barltrop, el missatge de l’UKIP es perillós, tenint en compte que es consideren contraris a les teories del canvi climàtic o a la immigració sud-europea, entre d’altres tòpics. “És clar que està venint molta gent, però vénen perquè els necessitem. Ajuden a fer créixer la nostra economia i molts britànics, en canvi, van a retirar-se al sud d’Europa sense cotitzar res i fent ús dels serveis socials. No em sembla just aquest debat”, explica Barltrop.
Sobre Catalunya, no és que en sàpiguen gaires coses. Molts anglesos coneixen el procés independentista, però no en comprenen del tot els motius. Algú em comentava que, al seu entendre, això era un rampell que ha crescut arran de la crisi econòmica. Al cap de deu minuts de conversa amb ell, la seva opinió havia fet un gir de 180 graus. “Per què no accepten Catalunya, el País Basc i Galicia com a nacions? Per què no accepten la immersió lingüística? No és la vostra llengua?”, es preguntava tot estranyat. Aquí saben perfectament que una cosa és Anglaterra i una de diferent el Regne Unit.
Joan Torras i Vila al Suspension Bridge
