Aquesta informació es va publicar originalment el 9 de setembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Lectora centenària
Res no pot omplir més de satisfacció una publicació i, alhora, a aquest humil contador d’històries quotidianes que la celebració del centenari del naixement d’una lectora tan veterana com la Jacobina Gil. Fidel a les nostres pàgines, la Jacobina encara llegeix mensualment el Pou, un regal que van fer-li pel seu vuitantè aniversari. Em penso que és la subscriptora de més edat de la nostra humil publicació. Amb motiu de l’aniversari, i com és habitual a la nostra ciutat amb tots els manresans i manresanes que arriben a la centúria, una delegació municipal (com veieu a la fotografia) va visitar-la a casa seva i li va lliurar un ram de flors. Orgullosa, la nostra subscriptora més longeva apareix retratada amb la família i la regidora Àuria Caus Aquestes línies em serveixen per sumar-me a la felicitació i per desitjar que hi hagi Jacobina i Pou de la gallina molts anys més.
Cartell molt informatiu
I un any més, també, ha arribat la Festa Major. A l’entrada Sud de la ciutat s’anunciava la festa amb un cartell partit al cinquanta per cent entre la imatge d’enguany i el logotip de l’empresa Iberpotash, al qual algú va decidir afegir amb esprai un verb conjugat: a dalt i a baix hi deia: “Contamina”. Un lector indignat, no pas per la bretolada sinó per l’elecció del patrocinador, d’entrada, afirma que no ha estat l’autor de la pintada, però corrobora que: “a Manresa tenim Festa Major i, per gentilesa d’Iberpotash, contaminació”. I descriu que el punt on hi havia instal•lat el rètol permet entreveure, a través de l'arcada del Pont Vell, els cadàvers dels pollancres de la riba i dels plàtans del passeig del Riu — teòricament protegit— morts per la salmorra d'Iberpotash vessada del col•lector. I aporta dades: “Segons explica Montsalat, sota del Pont Vell, l'aigua del riu Cardener està salinitzada pel grandiós runam de residus salins d'Iberpotash de Súria fins als 300-400 mil•ligrams de clorur per litre. Això fa que l'aigua subministrada a Castellgalí no sigui legalment potable i ens costa una milionada d'euros cada any extreure la sal del Llobregat a les grans plantes potabilitzadores d'Abrera i de Sant Joan Despí que abasteixen Barcelona i l'àrea metropolitana. Gràcies, Iberpotash!”. Segons ell no es podia haver triat millor patrocinador per desanimar la participació a la Festa Major. Queda dit. Per cert, el cartell en qüestió va desaparèixer un parell de dies després d’haver estat tunejat.
Color imposat
Més indignació. La imatge que acompanya el text és d’una casa del carrer del Born, la façana de la qual es va repintar a principis d’estiu. La propietat va triar un to ocre vermellós ben viu. Però, segons diuen, en el cas de la portalada que reproduïm no van poder escollir. Sé que Manresa disposa d’una carta de colors que es suggereix als amos de les finques. Ben mirat, potser en aquest cas la cosa va passar de suggeriment. Per fer pública la intervenció municipal i queixar-se’n, el propietaris han enganxat a la porta pintada de nou un cartell amb el següent missatge: “Color escollit i imposat per l’Ajuntament de Manresa”. Aquest espai sol•licita aportacions des de l’Ajuntament per aclarir quin ha estat el criteri. Fins i tot per si hem de pintar la porta del carrer...
TLB, a les fosques
On ja no hi veiem cap color, més aviat hi ha instal•lat un negre permanent, és al canal local de TLB, tot i que molts espectadors no ho hagin notat. El canal de televisió del grup del mateix nom ja fa pràcticament tres mesos que està tancat per impagament de la quota corresponent del mux d’on pengen les cadenes locals. A can Basiana --com arreu-- els números no surten i el personal, escàs i atrafegat, no dóna a l’abast treballant per a la XAL, la Xarxa Audiovisual Local, que paga a tant per peça. Perquè, òbviament, el que són continguts de casa nostra no els poden emetre enlloc, per ara. El panorama dels mitjans locals és deplorable i, per solidaritat, us diré que la de les persones que hi treballen, també. Malauradament, els propietaris s’entesten a voler-los fer funcionar sense renunciar al seu tren de vida i fent el fatxenda i pensant-se que tenen un lobby de poder. Tenir quatre pobres joves esclavitzats a menys de mil euros al mes per fer 14 hores diàries no és d’empresari, és de tirà.
Un versaire contraataca
El que no esclavitza gens és fer versos. I si és amb to burleta, encara més. És prou sabuda la requesta de Lo Gaiter de Calders tant en aquest espai com al Pou Digital. En resposta a les últimes quartetes del nostre poeta de capçalera relacionades amb la conveniència d’ensorrar el teatre Conservatori hem rebut a la redacció uns versos al•lusius d’un altre lletraferit del qual (si se’m permet) no revelaré el nom. Amb esperit d’alimentar el diàleg i, sobretot, el bon humor, els reprodueixo a continuació:
Ai senyor Gaiter,
desinfli la gaita
que aquest cop,
jo crec,
va desafinada.
El vell instrument
de veu forta i clara,
de sac de gemecs
sembla tenir l’aire.
Car dir a plena veu
tal atzagaiada
no es gaire assenyat
ni fa bona cara.
“Que perdem un vell teatre?
Sí d’acord, però tant se val.
Si volem tenir una plaça
digna d’una capital”.
Doncs que comenci Barcelona
amb Santa Maria del Mar
que també els quedaria
una plaça força gran.
Tant se val un vell teatre?
Però que diu, home de Deu?
Potser ignora que un vell claustre,
resta dins d’aquell convent.
Que fou abans un gran cenobi
i que potser a la fi ens trobem,
sense plaça ni teatre,
sols les restes d’un convent.
Jo- Rik. El Titellaire
Manresans a la cadena de Copenhaguen
A l’hora de tancar l’edició d’aquest mes, m’arriba la crònica d’una jove lectora de la revista, la Marta Grifell, que, acabada d’arribar a Copenhaguen per fer-hi un màster, va poder participar el dia 1 de setembre en una de les moltes cadenes humanes per la independència que es van fer aquell cap de setmana arreu del món. Explica que eren 140 persones i que feia molta gràcia perquè “alguns catalans s'han casat amb daneses i tenen fills rossos, rossos, rossos i els veies allà a tope demanant la independència”. La foto està feta davant del Parlament danès i a l’extrem dret també hi apareix acotat l’arquitecte i dibuixant manresà Josep Cayuelas, un d’aquests catalans casats amb daneses que comenta la Marta i que està plenament integrat en aquell país nòrdic.
