Tot a mitges

Cal fer un referèndum per l'enderroc del teatre Conservatori?
Ja ho denunciava l'Amat-Piniella a El casino dels senyors: a Manresa tot ho deixem a mitges. Constiruïm una catedral, però no hi posem bisbe. Fem una plantada d’arbres, però no pensem a regar-los. Prohibim l’aparcament a la plaça del Mercat, però tothom hi continua aparcant com si res. Dissenyem una gran plaça al bell mig de la ciutat i ara, vuintanta anys després d’aquell projecte, encara ens debatem sobre si cal fer-la (i, doncs, tirar el Conservatori a terra) o bé deixar-ho com està vuitanta anys més. En això d'ensorrar el teatre Conservatori hi ha arguments objectius i opinions a banda i banda, que seria llarg d'enumerar. Hi ha qui és partidari dels enderrocs per sistema i qui s'hi oposa perquè considera que forma part del patrimoni cultural, malgrat que faci anys que no hi posi els peus i ignori que encara s'hi fa Cineclub. Alguns dels partidaris de l'enderroc, fet i fet, també serien partidaris s'esplanar la ciutat a cops d'excavadora.

Indecisos i contradictoris com som, el que pot passar és que el temps acabi decidint per nosaltres, com ja ha estat a punt de passar amb la torre Lluvià, la fàbrica dels Panyos i la Fàbrica Nova. A Manresa la crisi és consubstancial als seus orígens, per això hi estem tan avesats a veure-les passar. Ara, amb la crisi econòmica, el tarannà local hi ha trobat una bona coartada: per ensorrar l’edifici del Conservatori, calen uns diners que no hi són; per mantenir-lo, calen uns diners per a la rehabilitació que tampoc no hi són. És clar que amb una mica d’imaginació i emprenedoria sempre ens quedarà l’opció de costejar l’enderroc a base de construir-hi un polígon industrial. Però abans estaria bé de consultar les entitats que s’hi allotgen i, si s’escau, sotmetre a referèndum la decisió final. I així, mentrestant, deixarem que el temps una vegada més faci la seva feina.

Il·lustració: Laura Estrada