Aquesta informació es va publicar originalment el 2 de juliol de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Benvolguts germans i germanes. Potser les calors m’enerven l’ànima; però, en veure les últimes ballades de sardanes a la Plana, no he pogut evitar rebel•lar-me. Ja té nassos que el moviment organitzador de la moguda —encapçalat per l’incombustible Leandre Fusté— es digui Nova Crida, quan el més nou que hi ha a plaça és l’om que es va trasplantar després que l’originari passés a millor vida. Valga’m Déu, quin estol de joventut que compon les rotllanes de balladors. El més jove deu tenir 60 anys! No anem pas bé. Prou que ho sap l’amic Leandre, però la renovació en aquest camp, a Manresa i arreu, no arriba i, mal que em pesi, em sembla que ja no arribarà. El món de la sardana està tocat de mort i, a sobre, els sardanistes amb nivell passen olímpicament de barrejar-se amb els afeccionats de la Plana. Sí, sí, com ho sentiu. La Nova Crida, no crida. Però és que per molt que xiscli, els de Dintre del Bosc —l’altra colla de la ciutat— són sords com una tàpia. O, segons em diuen —i que Nostre Senyor em guardi de mentir—, no volen perdre el temps mostrant les seves capacitats entre mers afeccionats a la sardana. Ells i elles són una colla de concurs i no van a la plaça si no és per exhibir-se. En fi, com si fossin castellers i necessitessin que se’ls donés pit.
Déu sap que la dictadura va fer molt mal a la nostra cultura, però, en el cas de la dansa tradicional, en lloc de fer un gir per popularitzar-se i transformar-se en un element festiu com ho era en la seva fundació (com a divertiment de fi de festa, als casaments, a les festes majors i als caps de setmana entre família, grups i colles), es va convertir en quelcom sacre, que calia ballar amb pulcritud i que es reduïa a les figures esveltes. En definitiva, una peça de museu d’estampa plenament folklòrica. I alguns, a fe de Déu que s’ho van agafar fil per randa. No en va, en algunes poblacions catalanes, alguns grups de balladors no deixen entrar a la rotllana als desconeguts. Déu ens en guard si el nouvingut no té el nivell suficient i no sap comptar i repartir com un metrònom. Tant de rigor ha matat l’essència del ball i va camí de convertir-lo en una peça de museu. Si bé és veritat que la cobla —una institució de la nostra cultura— de mica en mica ha anat festejant amb la modernitat, en el cas de la dansa, tot plegat fa encara molt tuf de càmfora. Avançaríem una mica, de ben segur, si la introduíssim a les escoles com a font d’unió entre les persones independentment del seu nivell i aptituds psicomotrius. Ara que —i que l’Altíssim em perdoni— n’estic segur que sortiria algun sectari de la multiculturalitat que encara diria que, si es fan sardanes, també caldria ensenyar a les noves generacions danses saharianes, berbers, senegaleses, quítxues o eslaves; a part, òbviament, de les sevillanes, les jotes i alguna muiñeira.
Il·lustració: Aida Cantero
