Aquesta informació es va publicar originalment el 5 de juny de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
El Club Natació Manresa, tocat i enfonsat.
Il·lustració: Laura Estrada
Com en el cas del Palau de la Música —sense voler establir paral•lelismes directes, tot i que alguna mà negra sí que deu haver intervingut en el procés—, la fallida del Club Natació Manresa s’ha anat fent pública en petites entregues. Primer, ens assabentàvem que l’entitat deixaria de gestionar les instal•lacions annexes a les piscines, ja que, en molt pocs mesos, havia generat un esvoranc monetari de dimensions colossals. L’Ajuntament, amb reflexos això sí, retirava la concessió al club i convencia el
tiet Josep Alabern perquè Aigües de Manresa agafés el relleu en l’administració i girés full d’una etapa —mai tan ben dit— d’aigües ben turbulentes. Aquest era el primer glop d’aigua clorada i, a partir d’aquí, tots els drapets s’han anat estenent al sol fins al dia del judici final.
Ràpidament, una llarg enfilall de creditors —entre els quals s’inclou aquesta modesta publicació— s’acumulava al carrer de Viladordis demanant explicacions sobre els tripijocs econòmics de l’últim cap visible, Gaspar Ventura, i l’acumulació d’un deute —acumulat des d’altres etapes— que ha esdevingut letal. Posats a destapar la caixa dels trons, el regidor d’Hisenda, Josep Maria Sala, feia públic el deute del club amb l’Ajuntament. Un total que voreja el milió d’euros en impostos i tributs i que propicia l’execució d’uns avals de més de 200.000. Glup, glup. Aquest últim va ser un cop mortal per a l’entitat, que es veu abocada a refundar-se després de vuit dècades. Què ha passat? Potser amb el pas dels anys s’acabarà sabent tot. O, si més no, per què es va atorgar la concessió d’un equipament públic de nova planta a una entitat que ja anava de mal borràs. Glup, glup... i glup.
