Aquesta informació es va publicar originalment el 11 de novembre de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Hi ha manresans que són discrets però del tot necessaris: posem-hi el Nasi Muncunill –Ignasi Muncunill i Roca, per ser precisos, que va créixer a l’ombra de la Muralla, a la botiga del pare, que ja havia estat taller de pintura de l’avi, davant de la plaça de Valldaura. Les pintures Muncunill!, tan arrelades que us costa creure que ara mateix –ara que llegiu això– la botiga fa anys que no hi sigui. El cas és que al Nasi no el van lligar els pinzells ni les teles, ni els virolats tubs de pintura a l’oli Mir, però li’n devia quedar un regust creatiu i inquiet. Per això, després de passar per la Salle i continuar estudiant fins a esdevenir un respectable arquitecte tècnic –l’aparellador del Nou Congost, o del Centre Cívic Joan Amades!-- el Nasi va penjar casc i botes per dedicar-se a l’animació cultural. D’això ja en fa vint anys. Hi havia hagut el pas pel Mijac de la Mercè i també algunes primeres col•laboracions amb el CAE. Hi havia hagut Xàldiga o l’experiència de la cooperativa Rodabosc. Però l’any 1994 finalment s’incorpora a l’equip tècnic del CAE en una decisió valenta. El recordeu, oi? Des d’aleshores el Nasi ja hi ha fet tots els papers de l’auca. Des d’un projecte i pressupost fins a moure les tanques d’una festa. Creant equips, sumant propostes, multiplicant serveis: des d’aquell primitiu Centre d’Animació i Esplai fins l’actual CAE Formació i Serveis Socioculturals. I és clar que no ho ha fet sol! Però s’hi ha capbussat a la manera orsiana: l’home que treballa i que juga! Perquè li agrada jugar, és clar, i creu que cada monitor i cada activitat que formula és com aquelles antigues capses d’aquarel•les: pura energia creativa. Ara, però, al servei de la comunitat.
Il·lustració: Maria Picassó
