La religió de la por

Les religions són construccions culturals edificades per l’home per trobar resposta a les preguntes existencials que no en tenen, i sobretot la de la mort. En el catolicisme, el poder espiritual de l’església evolucionà al poder temporal, al mateix rang que els reis i els prínceps, i tot degenerà en un negoci àvid d’opulència i dominació. Els portadors del missatge de Jesús van deixar de predicar l’amor i es van convertir en els mercaders del temple, i aquesta església de l’or i del poder va construir el seu imperi sobre la por dels protegits de Déu, els miserables. Durant molts segles, l’únic Déu cristià que pervivia entre els analfabets era el de l’Antic Testament, el déu castigador i venjatiu, el dels sacrificis i les plagues. I l’apocalipsi, és clar.

Molts segles després i malgrat que la religiositat està en retirada a les societats industrials, i a casa nostra per descomptat, hi ha desenes de milers de persones que en arribar Setmana Santa es posen al servei de la dominació mental de la religió. I aleshores surten al carrer en aquest esperpent que és la processó per convertir una creença que hauria de ser personal en una postal col•lectiva de tints barrocs i tràgics, una visió que ens trasllada a aquella societat fosca i retardatària en què abaixar el cap era l’únic camí a la salvació. Jo, posats a triar, sempre he preferit el protestantisme, que malgrat que té molt de conservador, també té un missatge de relació individual i privada amb la religió i d’austeritat eclesiàstica i litúrgica. O el catolicisme quan es tracta del Nou Testament, que transmet els valors de l’amor i la salvació per les bones obres. Però Aquest catolicisme del terror i la por em sembla anacrònic i mesquí.

De fets, posats a ser, sóc més de Nietzsche, de matar Déu. I no en un sentit físic —bé, metafísic— sinó simbòlic, de la manera en què el filòsof volia transmetre la idea que l’home s’havia alliberat de l’esclavatge mental de tota mena de tradició supersticiosa que en condicionés el seu comportament. Jo, que he nascut en una família i m’he educat en una escola de tradició religiosa, he reconegut en la religió missatges de bondat molt adequats per al desenvolupament positiu de la societat, i per això sempre he respectat profundament el sentiment religiós de les persones i el llegat cultural de l’església. Però en les societats modernes la religió no hauria de ser més que el vestigi, i a casa nostra, el catolicisme hauria de servir per denunciar els mercaders del temple i ensenyar l’amor de Déu, si és que existeix, i no a reproduir aquesta estètica dantesca on els individus, ja no analfabets, es flagel•len i caminen amb cadenes als peus.