Aquesta informació es va publicar originalment el 12 de gener de 2013 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
MÀGIA. La temporada 2013 del Kursaal s'ha estrenat amb gairebé dues hores de màgia a la Sala Gran amb "
La nit dels genis", un espectacle dirigit pels mags
Xavier Tapies i
Pere Miró, que s'ha encarregat de conduir la vetllada. Ha estat una nit diferent, amena, però sense gaires sobresalts genials.
Amb el símbol de la llanterna que anunciava la vinguda dels 'genis', Pere Miró ha conduït l'acte amb gràcia i també amb màgia. Foto: Ramon Aran
La quitxalla s'ho ha passat teta. En podria haver gaudit més si no fos que els mags que s'han fet seu el Kursaal a partir de música i papallones haguessin interactuat una mica amb el públic. Cap dels il·lusionistes ha fet l'esforç de baixar del pedestal, aturar la música i convidar la gent a participar de la màgia. Perquè la màgia s'ha de viure, no només des de la butaca. Tret de Miró, el mag de Moià, genial com a monologuista i conductor a l'estil
d'Eva Hache a
"El club de la comedia" i versàtil trampejador dels moments morts en què es calia guanyar temps per al següent número. Miró ha presentat un repertori desconegut per al gran públic manresà i un servidor, tret de referències a un dels noms de pes: Sergi Buka. Al costat del català, especialista del que se'n diu poesia visual en màgia, s'hi han apuntat vuit mags més.
Què hem vist avui? No pas grans números que deixin atònits els assistents. Però sí petites mostres de màgia bella, de números farcits dels millors trucs dels prestidigitadors, acompanyats sempre del rerefons musical que fa transcendir la màgia en una mena de
teatre de colors musicat. No hi ha hagut grans 'oooooohhhh', però el públic tampoc no s'ha avorrit. Faltava, potser, varietat en el repertori, pel fet que mags com la madrilenya Amelie o el català Buka tocaven les mateixes tecles, per dir-ho de forma entenedora, i, a sobre, anaven l'un darrere l'altre. Els dos, gags d'un to molt menor comparats amb la resta, que, a la seva manera, han aconseguit retenir-se en la retina. De la flauta i les papallones intranscendents de
Buka, hom ja se n'havia oblidat al segon posterior de la seva fi.
Els millors moments han vingut de la mà de l'actuació paròdica de
Jaime Figueroa, presentat en clau irònica com el seu
alter ego,
El gran Fetuccini, una mena de Mr. Bean de la màgia. Segurament, Figueroa és el que més ha treballat la part dramatúrgica. Interpreta el paper d'italià estrany i poruc, donat de gran mag, no diria que a la perfecció, però sí amb molta gràcia que el fa creïble i, sobretot, fa riure. Parla poc. El 'mago' de
Amar en tiempos revueltos, Nacho Diago, ha sorprès tothom en sortir del públic com si fos un espectador vergonyós quan Miró ha baixat a buscar-hi gent. Ens l'hem cregut. No veiem
Amar en tiempos revueltos.
I el mestre. Un apel·latiu que no hauria de merèixer per la joventut encara retinguda. El nom del
Mag Txema no fa bona la seva exquisida qualitat lírica. L'escena, ambientada als anys 30, en què s'ha posat a ballar amb un conjunt format per un abric de senyora, un barret i poc més, simulant la noia que no ha arribat, potser un producte del desig o de la imaginació, ha estat commovedora (de veritat). Pocs trucs aconsegueixen un efecte d'ensopiment del judici crític com el d'en Txema. Ha estat maco. Bona sort. Però ningú no s'ha estremit fins que el
duet Sole, vinguts dels EUA, però d'origen veneçolà i residents, ara, a Barcelona, han trepitjat l'escena. En un número massa carregat de contrastos simbòlics de fireta, els Sole ens han fet preguntar de veritat: que què? Com? Adrian s'ha carregat el cap d'Andrea com si res. L'ha arrancat. Encara no ho entenem i és bo que sigui així.
Els francesos
Sebastien Fourie i Gwenaëlle han aportat una mica de color propi, però res extremadament interessant. Fourie se'ns ha presentat com l'home aranya, una imatge potent, que feia por. Anava amb màscara. Se l'hauria d'haver deixada posada. Funcionava. Contorsionat, sacsejava la columna. Llàstima que l'home aranya s'ha entretingut a jugar amb fils. Un número que s'ha perdut en trucs tan obscurs com poc esglaiadors. I
Gwenaëlle ha posat punt i final amb un començament fluix, en què hom només es fixava en la vestimenta de cabaret que feia bo el seu nom, per acabar sorprenent-nos a tots amb filigranes visuals i il·lusionismes de primera categoria, creiem. Encarnava la papallona groga en un espectacle de colors, com si la papallona, Madame Butterffly, fos alguna cosa més: la Màgia, en un sentit bell, infantívol i líric de la paraula.
Comptat i debatut, molta música i poca parafernàlia. No han fet desaparèixer ningú. No han serrat ningú. I no han actuat de manera conjunta, una qüestió que sí que se'ls pot recriminar amb una certa indulgència derivada de saber que els mags són individus genèticament molt gelosos de fer i desfer qualsevol cosa dels seus números. Mags, però, els d'avui, que no passarien d'actors de sèrie B a Hollywood, si fossin americans.
Estructuralment, iniciat i tancat l'acte per dues magues, potser ens ha volgut dir que la màgia ha deixat de ser un esport d'homes. Cap mascle em negarà que elles, en qüestions molt més perilloses, en tenen molt més, d'embruix, que no pas nosaltres.
Missatge panegíric a Anna Lizaran. Foto: Ramon Aran
