L'ànima original del Premi Joaquim Amat-Piniella –que era el de premiar novel·les històriques inèdites centrades en un gran moviment social– es va transformar lleugerament el 2007, quan va eixamplar el criteri per passar a premiar «una obra narrativa, novel·la o llibre de memòries, que reflecteixi una preocupació social envers el món contemporani». Ho destaco perquè em semblen tres termes molt ben triats: «obra de narrativa» i «novel·la» ens evoquen indiscutiblement la Ficció... En canvi, «llibre de memòries» pot fer pensar a alguns lectors que la ficció no hi té tant a veure, que un «llibre de memòries» diu més veritats que una novel·la. Però no és així. M'interessa especialment remarcar que la narrativa de ficció –com ens mostraria una revisió exhaustiva d'allò que anomenem «història de la literatura»-, sempre parteix de la subjectivitat i de la memòria personal, i la memòria personal sempre reinterpreta la realitat, no en fa mai una còpia freda i exacta. I precisament per això, és des de la ficció –que no des de la mentida–, des d'on es diuen les veritats més grosses.
Possiblement Amat Piniella estaria molt d'acord amb tot això, perquè segons rellegia aquests dies en el seu llibre
K. L. Reich sobre l'experiència patida a Mauthausen, ell insisteix molt que va preferir la forma novel·lística per expressar els fets viscuts perquè li semblava més fidel a la veritat íntima dels personatges que havia conegut al Camp. Com diu a la nota d'autor de
K. L. Reich: «Després de tot el que s'ha escrit sobre els camps, amb l'eloqüència freda de les xifres i de les informacions periodístiques, creiem que si reflectim la vida d'uns personatges, reals o no, submergits en el clima dramàtic de la seva circumstància, podrem donar una impressió més justa i vívida que si ens limitem a l'exposició objectiva».
En aquest punt cal recordar que quan surt el seu llibre, el 1963, aquí en sabíem molt poc dels camps d'extermini alemanys. Així és que la forma novel·lística confereix al text una textura d'intimitat que té la virtut de ser infinitament més evocadora que les dades, perquè l'exactitud de les dades sempre és freda, si no va acompanyada d'allò que en diem
narrativa, que és el que permet que el testimoni subjectiu que s'hi explica se'ns incorpori al record gairebé com si fos nostre i ens quedi gravat a la nostra memòria emocional. En qualsevol cas, l'objectiu més noble que té aquest premi és, a parer meu, evocar els temps de foscor i de repressió per alertar sobre la força del populisme totalitari i evitar que tornem a caure en paranys del passat... (dit això, hi tornem a caure una vegada i una altra, només cal fer un cop d'ull l'actualitat).
La novel·la
La mestra i la Bèstia no evoca els fets directament viscuts per l'autora, o almenys no pas tots. Els anys 40, 50 i 60, sota la Repressió franquista que evoca la novel·la, no els vaig viure en primera persona: els van viure els meus pares i els meus avis. Vaig endreçar a la meva manera escenes i testimonis familiars i també documents que vaig trobar. Vaig retrobar la meva infància i adolescència, viscuda encara sota la Dictadura, tot i que les vaig viure amb una sensació de llibertat perquè era nena i adolescent i perquè als anys 60 i 70 corrien temps relativament optimistes. Vaig regirar la biblioteca i les hemeroteques per recordar amb més precisió allò que només podia evocar vagament o per esbrinar allò que no sabia. I vaig omplir els buits com s'omplen habitualment en una obra de ficció: amb vides alienes, amb emocions reals i amb records prestats.
En un moment donat, especialment després de la mort de la mare fa uns anys, perquè el pare l'havia perdut de petita –i precisament per això hi ha moltes coses que he sabut molts anys més tard–, vaig tenir la necessitat de preguntar-me no sols qui eren els meus pares de joves i què havien fet i patit, sinó també quantes coses d'aquell patiment i d'aquelles experiències m'han estat transmeses generacionalment.
Consciència feminista
N'és un exemple, en el meu cas, la consciència feminista. Moltes de la meva generació vam viure amb la impressió que podríem trencar les convencions heretades d'una època en què la majoria de les dones estaven marcades per les consignes repressives del Règim que, amb la inestimable intromissió de l'Església, marcaven com vestir, com ballar, què llegir i com ser dona. En el meu cas, possiblement aquesta consciència de llibertat me l'hagi transmès una saga de dones, les de la meva família, particularment
empoderades, com diem avui... I m'ha costat anys entendre que, en efecte, aquella llibertat que jo creia experimentar, era en part una falsa impressió. És cert que la meva generació ha trencat nombrosos sostres de vidre, i és cert que moltes hem tingut de joves la consciència que podíem fer el que volguéssim amb la nostra vida personal i laboral.
Però ara penso que això ha estat així potser perquè comparàvem amb les nostres mares. I que segurament molts dels obstacles que nosaltres mateixes ens hem posat al camí provenen d'aquella antiga repressió que havia patit la generació del Silenci. Però també penso que si aquells eren Temps de Silenci, els d'ara són Temps de Soroll, molt de soroll. I penso que potser, només potser, les nostres generacions, les dels nascuts abans de la Transició, tinguem una certa capacitat de trobar el
terme mitjà entre tant de silenci anterior i tant de soroll actual. De trobar... una certa prudència.
Perquè el
terme mitjà, i així ho confirma la Història de la Humanitat, se'ns ha escapat sempre. La qual cosa em fa venir ganes de llegir-vos dues línies de
La mestra i la Bèstia. És un moment en què la Severina, protagonista de la novel·la, es lamenta d'haver sabut algunes atrocitats de la guerra civil i del que passava a les comissaries a la postguerra i, des de la seva innocència gairebé adolescent diu que té por de no poder tornar mai més a confiar en la bondat de la Humanitat. I llavors la Justa, que és vella i que és sàvia, li diu: «Entre obrir els ulls i mirar endins, trobaràs el terme mitjà». La Severina faria molt cas d’aquestes paraules i es passaria molts anys buscant el terme mitjà. Allà on anava, no feia altra cosa que buscar el terme mitjà. De vegades el trobava, però tan bon punt badava una mica, ja havia volat. El terme mitjà.
Sí, se'ns ha escapat sempre el terme mitjà. Però ara vivim una època en què aquesta mena de prudència grega se'ns escapa encara més: Qualsevol cosa, per brutal i bàrbara que sigui, es pot fer. Qualsevol frase, per mentidera i atroç que sigui, es pot dir. Qualsevol innovació tecnològica, per arriscada o autodestructiva que sigui, es pot inventar i arribar a comercialitzar.
Aquesta impressió de bogeria i de mala salut mental que el nostre món desprèn en els darrers temps, és una de les coses que em va portar a tancar-me gairebé quatre anys en aquesta novel·la amb una certa necessitat de recuperar el so d'un ritme més lent i més ingenu. És així com va aparèixer el personatge principal, que crec que és el gran què de la novel·la: la Severina com a personatge entranyable i molt humà, en el sentit que a la novel·la s'hi exposen totes les seves (i les nostres) humanes contradiccions. Hi ha nostàlgia, a
La mestra i la Bèstia? Possiblement, hi ha un clima melancòlic, perquè a la Severina li passen coses molt grosses. Hi ha emoció, hi ha música, hi ha passió per la Bèstia –passió reprimida, naturalment–, hi ha molts paisatges nevats. Però hi ha, sobretot, la llum de l'Humor. Hi ha, sobretot, la força de la ironia que il·lumina els moments més tenebrosos i, en fi, a mi m'agrada molt que els lectors em diguin que han rigut o somrigut molt mentre llegien, perquè després de les grans putades de la vida, i un cop les has plorat degudament, crec que una gran riallada és l'opció més saludable, sinó l'única.
La lluita per la llibertat ha de passar sempre per la lluita per la cultura. Perquè sense cultura no hi ha pensament crític, sense pensament crític no hi ha diàleg ni reflexió, i sense reflexió no hi ha llibertat: només consignes ideològiques buides, populisme i esclavitud. Ens cal pensar més i sobretot, millor. Ens cal llegir més i, sobretot, millor. I ens cal dialogar més i, sobretot, millor.
