Clara Fons Duocastella

—Què en saps de la casa de pagès mil·lenària, on has crescut i on vius?
—La primera notícia que tenim de casa, que primer es va dir Calmeits i que vol dir feixes petites en un lloc elevat, és de l’any 955. L’actual casa Biosca, situada dalt de la serra, ha anat passant de generació en generació amb els seus alts i baixos socials i econòmics de cada època. Quan era petita, sense voler, m’introdueixo en el món de la diversitat, una mica abans dels incendis de 1994 i 1998. Es va buscar algú que ajudés a fer les feines del bosc i les pròpies d’una casa de pagès i va venir El Mefadel El Ouahabi, que és musulmà (li dèiem Fidel) i recordo que el vam anar a buscar amb el meu avi. Havia arribat a Catalunya procedent del món rural del Marroc. Va venir a viure a casa i es va integrar plenament a la vida familiar, sense saber ni una paraula de català ni castellà. Era estiu i fent de manobre ajudava a refer la teulada de la pallissa. Li oferíem menjar i aigua i el descartava perquè era l’època del ramadà i nosaltres en aquells moments no ho sabíem. Fins que no ens vam anar entenent no en vam aprendre. Recordo que a taula es descalçava i feia rots, i no era habitual per nosaltres. Una  taula on no hi faltava mai el porc, fet que tampoc era habitual per a ell. Així que vam haver d’anar trobant l’encaix. Uns anys més tard va venir el seu germà. Vam passar del desconeixement absolut a l’anar-nos entenent i a l’amistat. Tot i ser una casa de pagès d’una família catòlica i teòricament força tradicional, vaig conèixer i integrar la diversitat religiosa des de ben petita, a partir de l’exemple de la família, sense voler i d’una manera molt natural.
   
—Com recordes aquells dos incendis?
—Als estius, els incendis ens condicionaven molt. Constantment miràvem per la finestra i sortíem per ensumar la possible pudor de fum. Vam créixer educant-nos en aquest perill. El de 1998 ens va afectar molt, ja que es va cremar l’avi i tot l’entorn de casa. Aquells dies el meu germà Lluís i jo érem de colònies a Queralbs, des d’on vèiem que queia cendra, però no se’ns va ni acudir que vingués del Bages. Quan vaig visitar l’avi a la UCI no el vaig reconèixer perquè estava embenat i deformat. Quan va tornar a casa, s’estava recuperant de les cremades, dins d’un entorn que era completament negre, fins que el bosc va tornar a treure brots verds. La situació em va servir d’aprenentatge.
 

Diversitat religiosa

—En l’etapa universitària vas viure al carrer del Cos de Manresa?
—Sí. Vaig compartir pis. Tenia amics que en deien el pis pastera, per l’enorme diversitat que hi havia; testimonis de Jehovà, ortodoxos i un evangèlic. Va ser una època molt bonica. En aquells anys també feia classes de català per a nouvinguts a la Creu Roja, dones musulmanes majoritàriament.
 
—Quina és la teva relació amb la residència d’artistes Cal Gras?
—A finals de l’any passat un dels projectes de Lalè va ser amb Cal Gras, unes jornades sobre art, espiritualitat i religions per practicar i desenvolupar què ens aporten les religions a través de l’art. En altres paraules, com l’art intenta transmetre l’intangible.
   
—Quina valoració fas del Cosmògraf?
—El 2022 vaig moderar un diàleg a la Sala de la Plana de l’Om entre dones, per parlar sobre la religió i l’espiritualitat com a motor de transformació. Em va encantar. Ho vaig trobar una aposta molt valenta i encertada. Hi van participar Maria del Mar Albajar, abadessa de Sant Benet de Montserrat, Laia de Ahumada i Jenabou Dembaga. Vam posar de manifest que en les societats patriarcals com la nostra, sovint l’experiència i la veu de les dones han quedat invisibilitzades i com, alhora, l’experiència espiritual ha estat sempre un motor de transformació. Parlar de religió no és fàcil perquè o és un tema tabú o generalment no crea simpaties. També remarcaria el debat que vam fer sobre Escola i religions, amb l’Agustí Lleyda, organitzat per la FUB. De posicions inicials molt diferents, vam anar trobant l’encaix. Jo defenso que cal parlar de cultura religiosa a l’escola, perquè històricament cultura i religió han estat sempre una mateixa cosa. I perquè molts nens venen a l’escola amb una motxilla familiar que inclou explícitament la religió. Si evitem parlar-ne o la menystenim, l’únic que aconseguim és crear més tibantor i analfabetisme.

 «En societats patriarcals com la nostra l’experiència i la veu de les dones han quedat invisibilitzades»

 
—Què vol dir ser sociòloga de trinxera?
—És la manera que tinc de mirar-me el món, intento que sigui fet des de la base, no des de grans plantejaments intel·lectuals teòrics, sinó pràctics.
 
—Com és que et vas especialitzar en diversitat religiosa?
—Va ser com una carambola. Una de les assignatures de la carrera era Sociologia de la religió, on vaig tenir com a professor Joan Estruch, una excel·lent persona, un acadèmic poc academicista, que feia el que creia que havia de fer. M’agradava. En ser filla de Castelltallat venia d’un entorn diferent al dels meus companys. A l’examen de final de carrera, Estruch ens va fer tres preguntes teòriques, que vaig respondre intentant posar a la pràctica amb el meu dia a dia. Li va agradar molt la manera com ho vaig plantejar i em va oferir la possibilitat de treballar en el seu grup de recerca, al Centre d’Investigacions en Sociologia de la Religió. Així vaig començar.
   

Mapa religiós

—Quines conclusions treus del mapa religiós de Catalunya?
—Quan el vaig començar a fer, ara fa uns disset anys, feia el treball de camp pur i dur, partint de zero, buscant llocs de culte no catòlics pels carrers i polígons de Catalunya. A vegades anaves a parar en llocs de mala mort, amb la sensació d’haver estat en situacions massa arriscades, que ara que tinc el meu fill Aram no faria. Al principi, les comunitats mostraven una certa desconfiança, ja que ningú els havia preguntat mai com estaven i què feien, i eren molt prudents a l’hora de donar informacions. Amb els anys això ha anat canviant i ja no hi ha aquesta por justificada. Això denota un procés de normalització, tot i que encara hi ha feina per fer. A un altre nivell, és clar que hi ha hagut un creixement de la diversitat religiosa, més enllà de la que ja feia moltes dècades que era al país, tot i que sovint no es tingui en compte. Aquest augment de la diversitat va lligat fonamentalment a la immigració i, en menor grau, a les conversions cap a algunes tradicions, amb el budisme al capdavant.
 
—Quina és la situació de Manresa?
—A part dels llocs de culte catòlics, a Manresa es comptabilitzen divuit esglésies evangèliques, dos oratoris islàmics, una església ortodoxa romanesa, un centre budista i una església adventista. També hi ha testimonis de Jehovà (que actualment es reuneixen a Sant Joan) i una comunitat sufí, entre altres.
 
—A la pràctica, et serveixen les dades del mapa religiós?
—Sí, gràcies a haver elaborat aquest mapa, vaig tenir una mirada panoràmica de la situació religiosa del país i, alhora, vaig poder posar rostre i històries personals a aquesta diversitat. Això m’ajuda molt a empatitzar. Hem de ser conscients que a Catalunya som una excepció. Aquí, sovint es qüestiona la religió perquè s’associa al catolicisme, entès com a església catòlica, i a més, amb el franquisme. Però, entre el 80 i el 90% de la població mundial es considera religiosa. Els índexs de Catalunya només són comparables als del nord d’Europa. Per això, sovint es produeix una confrontació de marcs mentals entre els que associen la religió a una cosa negativa i els que la donen per descomptat. Hem de comprendre que hi ha diferents mirades a l’hora de veure una mateixa realitat i que totes són vàlides mentre respectin les altres.
 
 
—Quina és actualment la diversitat religiosa de Catalunya?
—Segons les darreres dades publicades per la Direcció General d’Afers Religiosos, un 73% de la població catalana s’identifica amb una comunitat religiosa. D’aquests, un 17% pertany a una confessió que no és la catòlica i creix a mesura que passen els anys. Actualment, Catalunya té 7.291 llocs de culte. D’aquests, la gran majoria no catòlica són les esglésies evangèliques (818), que van seguides pels oratoris islàmics (304) i per les sales del regne dels testimonis de Jehovà (112). Per orde de nombre de llocs de culte, segueixen els centres budistes (65), les esglésies orientals (53), els centres hinduistes (24), l’Església Adventista del Setè Dia (23), la Fe bahá’í (20), l’Església de Jesucrist dels Sants dels Darrers Dies, sovint anomenats mormons (13), els gurdwares sikhs (10), les comunitats paganes (7), els centres taoistes (4) i la comunitat jueva (5). Hi ha, a més, moltes altres tradicions religioses. Les dades ens diuen que Catalunya és cada vegada més plural.
 

Dialogal

—Quin és l’interior comú que tots compartim com a humans?
—La capacitat de créixer per dins i la de fer-nos preguntes. La capacitat de transformació interior ens permet la possibilitat, com a humans, de fer el bé més enllà de nosaltres mateixos.
 
—La reflexió és el principal objectiu de Dialogal?
—Sí, i també posar paraules en temes que normalment no se n’hi posen. Generar un llenguatge que ens permeti entendre’ns. Hem estat molts anys sense parlar-ne o amb una mirada tancada i ara els significats d’una mateixa paraula, com per exemple religió, poden ser diametralment oposats. És aquesta dificultat d’entesa la que genera molts problemes.
 
—Quins són els continguts?
—Intentem que cada número giri a l’entorn d’un tema central. El darrer va ser l’art. Es pretén veure des de diferents perspectives religioses i espirituals, amb entrevistes, articles d’opinió i reflexions, les diferents cares d’un mateix prisma. El que ens fa diferents d’altres publicacions és que tenim en compte i parlem obertament d’aquesta part espiritual de la persona.
 
 
—Quins són els tòpics i prejudicis més habituals als mitjans de comunicació en relació al fet religiós?
—En general denoten un desconeixement important de la diversitat religiosa i del llenguatge adequat. El que fa habitualment el periodista és agafar l’imaginari de l’església catòlica que té ficat al cap i el replica a les altres tradicions: parlarà del capellà evangèlic, que no existeix, o atribuirà a l’imam musulmà un lideratge que no té. Aquest desconeixement porta a fer associacions que no pertoquen. Per altra banda, hi ha una certa associació entre islam i delinqüència a vegades gratuïta. Justament el Consell de l’Audiovisual de Catalunya i la Generalitat ens van encarregar una guia sobre el tractament informatiu del fet religiós en la que analitzàvem tot això.

«Els mitjans de comunicació tenen un desconeixement important de la diversitat religiosa i del llenguatge adequat» 

 

Lalè

—Quins són els objectius de Lalè?
—Oferir recursos educatius i editorials per facilitar la convivència en un entorn divers a través de cursos, tallers, formacions, diàlegs, xerrades, exposicions, rutes, investigació́ sobre el terreny, edició́ de publicacions, assessorament... intentem ser creatives i respondre a les necessitats de cada demanda d’una manera molt personalitzada.
 
—Quins són els reptes de la diversitat religiosa a l’aula?
—En primer lloc, reconèixer-la. Fins ara, ens estem trobant que a la majoria de centres, especialment als públics, no es reconeix la diversitat religiosa. Per tant, és com si no existís. En segon lloc, ens cal conèixer-la. Com a docents necessitem tenir eines per poder acompanyar els alumnes a créixer de manera íntegra i això inclou anar més enllà del coneixement racional i intel·lectual. Hi ha joves musulmans, per exemple, que no se senten compresos ni a l’escola ni a casa seva. Això és un problema. Finalment, ens cal actuar. Ja no s’hi val a no fer res, a fer veure que això no existeix perquè, ens agradi o no, la religió ja és a les aules i ha vingut per quedar-se. Intervenim, doncs, i incorporem mites a primària sobre les diferents cultures que tenim a l’aula, expliquem d’on surten aquests mandales que ara s’han posat tan de moda... Posem-nos-hi, que anem molt tard!
 
—Quins són els tallers i les activitats que proposeu?
—Hi ha moltes opcions. En relació a l’alumnat, de vegades ens demanen sessions puntuals de temes concrets, com per exemple sobre el Ramadà. Altres vegades fem cicles de tallers en aules amb molta diversitat: portem objectes de diferents tradicions religioses i a partir de jocs generem un diàleg. És una manera de posar en valor que els nens se sentin orgullosos i puguin explicar als altres la seva identitat. Pel que fa als docents, a banda de xerrades i formacions, també fem acompanyament a centres que es qüestionen deixar de fer el pessebre a l’escola, per exemple, o que volen establir algun criteri nou en relació a les festivitats que s’hi celebren. A més, oferim recursos gratuïts per poder incorporar a l’aula el tractament de la religió d’una manera natural, integrada a la resta de coneixements que s’ofereixen. Guies de pel·lícules amb propostes d’activitats, unitats pedagògiques, propostes concretes per a plàstica, etc. Com més informació tinguem tots plegats, més crítics i justos podrem ser.
 
—Quins van ser els encàrrecs de l’Oficina d’Afers Religiosos de l’Ajuntament de Barcelona i amb quins objectius?
—Una pàgina web, que es diu Coneix les religions, on vaig fer-ne els continguts, per exemple, o una formació per a mestres de diferents disciplines, amb l’objectiu de donar eines per poder incorporar els coneixements de cultura religiosos a l’aula, facis l’assignatura que facis.
 

Religió i espiritualitat

—Hi ha interès per conèixer les religions del nostre entorn?
—En general, cap o molt poc. Ara bé, no som prou conscients que les religions han existit sempre: on hi ha humans hi ha religió. Les cultures, des dels neandertals, han pivotat sempre a l’entorn de la religió. El 98% de la història de la humanitat ha estat en aquest món pensant que alguna força externa ens hi havia posat. Avui (i això és un fenomen recent vist en perspectiva) a moltes persones la ciència els dona totes les respostes i els explica el sentit de l’existència. En aquest sentit, la ciència, per a algunes persones, també es podria considerar una forma de religió, perquè també es necessita una certa dosi de fe.
 
—En què difereixen religió i espiritualitat?
—D’entrada, religió no és només església catòlica ni religió és sinònim de Déu. Hi ha religió més enllà de la institució catòlica i hi ha religions atees, com per exemple el budisme. La religió, com explicava Ciceró, permet donar sentit més enllà dels límits de l’univers físic. L’espiritualitat, que ve del grec pneuma, alè, té a veure amb un sentiment de profunda connexió amb l’univers, amb la capacitat de meravellar-te per la vida, com ara contemplant un cel estrellat, per exemple, i sentir que formes part d’un tot.
 
—Quina és la temàtica del teu proper llibre?
—El sentit de tot plegat, que hem escrit conjuntament amb Joan Estruch i Elisenda Sevilla, és un llibre sobre cultura religiosa pensat per a persones no religioses i, fins i tot, per a persones que tinguin animadversió a les religions. Un llibre il·lustrat per Xavi Reñé que té una primera part que explica la situació de les religions a Catalunya i una segona part dedicada a diferents religions. Vol ser una eina de prevenció d’estereotips i prejudicis a les escoles, a les empreses, als ajuntaments i a tot arreu on hi hagi diversitat. Està previst que surti abans de Sant Jordi.