Artur Gannau Jaumandreu

—Quin record teniu dels bombardejos del 1938 de l’aviació franquista?
—Vivíem al costat de la caserna que els republicans havien instal·lat al Col·legi Sant Ignasi i que l’aviació havia bombardejat més d’una vegada. Els soldats van construir latrines enfonsades, adossades a l’edifici del Museu, que donaven a un parterre de l’actual carrer Viladordis. Quan van caure les bombes damunt la caserna, alguns esquitxos de metralla es van escampar, van tocar el cap d’una veïna de costat de casa i la van matar. S’havia refugiat amb la filla en el túnel que encara hi ha a l’entrada del carrer Santa Llúcia. Ens amagàvem als baixos de casa. Una veïna, Caterina, casada amb un carabiner de frontera, quan tocaven les sirenes per anar al refugi, baixava l’escala i el primer que feia era trucar a casa, m’agafava i em duia al refugi d’una casa més enfonsada del davant de Santa Llúcia, que donava al torrent de Sant Ignasi. O, si no, ens quedàvem al de sota casa. El meu pare mai no havia volgut anar al refugi: es quedava al peu de la taula, ja que considerava que si l’havien de matar tant li podia passar a dins com a fora.

 «Els esquitxos de metralla de les bombes van tocar el cap d’una veïna i la van matar» 

—Com estava la caserna una vegada va ser abandonada pels soldats en la retirada?
—Molt malament. Van deixar-la com si tot fossin escombraries. Es van endur les metralladores, però la resta de material el van apilar dins d’un munt de terra, on hi havia cartutxos, pólvora i sobretot moltes bales. En van deixar tantes que nosaltres, que érem canalla,  hi anàvem a jugar. Trèiem les càpsules i la bala per escampar-les per terra, fer-ne una tirallonga llarga i cremar-les amb un misto, que sempre duia a la butxaca. Érem inconscients i ens podíem haver fet mal.
 
—Quins eren els vostres companys de joc?
—L’Antoni Lladó i el Soler. El seu pare feia de majordom a Cal Serrano, que estava en coordinació amb la Fàbrica Blanca de Sant Pau. D’una a l’altra, feien el transport de gènere per mitjà d’un carro, on posaven les bales de cotó. Moltes vegades, nosaltres dos ens ficàvem dins i fèiem també el trajecte. Recordo molt el Bartra, el gerent de la fàbrica, que vivia a la plaça de l’Hospital. Era calb. Les dones de la fàbrica avisaven les companyes quan entrava el director, tocant-se el capdamunt del cap. El fill petit es va casar amb una filla de les Pintures Planell, del capdavall de la baixada de la Seu. En aquells moments, Cal Serrano, la Fàbrica Blanca de Sant Pau, la Fàbrica Nova i la del Guix eren de Bertrand Serra.
 

La piscina municipal

—Què recordeu de la piscina, els primers anys de la dictadura?
—De ben petit, tot i que la mare m’hi posava pegues, anava a jugar a la piscina, inaugurada el 1932, amb l’amic Antoni Lladó, que va ser un bon nedador i waterpolista. A l’equip hi havia de porter Josep Alberti, de les assegurances, que era molt bo, Marc Casaponsa del carrer Santa Maria, el Montagut, que venia tripes al costat dels Bombers, Enric Millán, que va treballar a la Lemmerz, Descals, Estiarte... En vaig ser soci just després de la guerra: recordo les primeres casetes per canviar-nos de roba, la piscina mitjana i la petita per a infants, que es va inaugurar el 1934, les dutxes... A dalt hi havia una terrassa que feia de solàrium, amb un petit quiosc. Els caps de setmana hi feien ball i per la festa major de 1947 s’hi va organitzar el I Campionat Local de Colles Sardanistes. Entre les dues piscines, s’hi havien fet vetllades de lluita lliure, boxa i d’altres espectacles. Hi vaig veure lluitar el drapaire Tort.
   

Cor de Sant Josep

—Què en sabeu de la Societat Coral Sant Josep?
—Hi vaig entrar seguint la tradició familiar, ja que l’avi i l’oncle n’havien sigut. Hi vaig anar quan feia d’aprenent a Cal Boy. Josep Boy era el president de l’entitat. Cantava amb la coral i feia teatre. Vaig estar en diverses juntes i vaig ser el president més jove. Tenia 28 anys. Pel que fa a la història sé que es va constituir el 1877 i el primer acte públic va ser el 27 de gener de 1878 a Joncadella. Entre els fundadors hi havia mossèn Jaume Castanyer i el director coral Antoni Vives. Sabem que l’1 de setembre de 1883, l’agrupació coral va participar en el Certamen Literari Musical dins del programa de la Festa Major de Manresa. Provisionalment, va ser dirigida per l’arxiver municipal Joaquim Sarret Arbós, que va substituir Magí Martí, traspassat. Les Noces d’Or es van celebrar el 23 d’octubre de 1927, sota la presidència d’Antoni Comellas, amb una àmplia vetllada literària i musical. Poc després es va formar una secció orfeònica dirigida pel mestre Cristòfol Ferrer, però el 1935 va desaparèixer. Durant la Guerra Civil es va dir Societat Coral Josep Anselm Clavé.

—Com van ser els anys de la postguerra?
—La postguerra va ser dura per a tothom. Després de la mort del director Cristòfol Ferrer, fins al 1946, el Cor no es va refer. El 1947 disposava d’una sala d’espectacles, el quadre artístic ja actuava regularment i des del gener d’aquell any el folklorista Francesc Vila va dirigir el cor i des del 1948 també s’encarregava de la Massa Coral Mixta. Per motius de feina va deixar el càrrec al manresà Ramon Escalé, que quan es va incorporar al servei militar va ser substituït per Marià Homs, fins a l’abril de 1952.

—També vau ballar sardanes?
— Quan tenia disset anys, el febrer de 1951, amb Jaume Baraldés anàvem a casa de les noies que volien ballar sardanes dins l’entitat, a demanar permís als pares perquè les deixessin venir a assajar. Ens feien jurar que les tornaríem a casa sanes i estàlvies. Assajàvem sardanes en un altell del bar Moka. Al cap d’uns mesos, l’amic Baraldés va morir i ningú va saber de què. La mare era vídua i vivien al sector del Poble Nou. El 8 de juliol de 1951 s’havia fundat la colla sardanista Dintre el bosc.
 
—Quines eren les principals activitats que es feien al Cor de Sant Josep?
—A més de la festa de Sant Josep, es mantenien les seccions coral i elenc de l’entitat i es feien concerts i representacions teatrals a la sala d’espectacles. Per Setmana Santa i Pasqua es feien concerts de Passió i les Caramelles. També s’havien fet excursions de germanor per visitar altres societats corals.

—Quina era la temàtica de les representacions teatrals?
—Les primeres van ser de teatre catòlic. Tot seguit, l’entitat també va participar en sarsueles. Va sorgir el Quadre Escènic, que va durar deu anys. A partir de 1960, el teatre d’aficionats va entrar en crisi. Recordo que es feien representacions quinzenals dels Pastorets, el Tenorio... Remarcable era el nostre apuntador Teófilo Martínez.

—Què va passar amb la colla sardanista?
—No m’agradava la colla. La ruptura amb Dintre el bosc va començar amb la mort de l’amic Baraldés. Sense haver sortit encara a concurs, vam decidir fer una panera que en no  tocar a ningú vam repartir-nos-la al Moka. Tenia una representació teatral i vaig arribar més tard. M’havien deixat un got amb una barreja de diferents licors per rebentar-me. Em van haver de portar a casa. Vaig continuar una temporada, però després vaig decidir deixar-ho. Entre les activitats del Cor, fer teatre, cantar i anar a assajar sardanes no donava per més. Els dissabtes treballàvem tot el dia i els diumenges anàvem a fer manteniment a fàbriques, com  l’Auxiliar Tèxtil Manresana, i fins a les dues havia de treballar a Cal Boy. Només em quedava la tarda del diumenge. Els dies de cada dia havia d’assajar al Cor, les caramelles i les obres teatrals. El 1988 Dintre el Bosc va retornar a la Societat Coral Sant Josep i uns anys més tard en van comprar l’edifici.

—Què va ser el més important de la vostra presidència?
—La reestructuració de l’edifici de la Societat Coral Sant Josep. Era propietat del metge Soler, que vivia a Barcelona; a Manresa tenia una casa al Born i també havia tingut un hospital per a tuberculosos al Berguedà. A l’edifici hi havia degoters, de manera que vaig parlar-hi per buscar una solució. Em va permetre fer obres, amb la condició de descomptar-les dels lloguers. Vaig contactar amb el paleta Ignasi Serra, que vivia a l’Era d’en Coma, que va diagnosticar el canvi de la teulada i d’unes bigues podrides. Vam fer un pressupost i ho vaig poder tirar endavant gràcies a la creació de la discoteca Vestales-10. Vam posar wàters interiors per a homes i dones i vam canviar portes. Vam ajustar les cortines de l’escenari i vaig fer obrir una finestra amb un vidre, des d’on el discjòquei pogués veure la reacció dels balladors quan fèiem música per al jovent, els caps de setmana. El 1972 vam tenir de discjòquei Valentí Munt i el pintor Esparbé hi va pintar uns murals d’uns motoristes amb casc.

—Així vau ser fundador de la discoteca Vestales-10?
—Sí. Crec que va ser la primera de Manresa, el 1964, però poc després ja van sorgir Peter’s i Lord King. Després va venir el Mànnix, el 1971. Del Vestales-10 me’n vaig cuidar personalment, així com de les obres estructurals. La discoteca,, on es ballava de tot, des del twist al rock, ens va anar molt bé per poder pagar les obres i va finançar diverses activitats de juntes posteriors.

—Quina va ser la relació amb Josep M. Descarga?
—Vam ser molt amics. Anàvem a casa seva al carrer Sobrerroca a buscar la llet. Durant la meva presidència van ser directors del cor Damià Rius, Ramon Escalé i Josep M. Descarga. Feliu Farràs va estar molts anys de secretari.
 

Professions

—Com va ser l’estada a La Salle?
—Amb onze anys em va cridar el director per proposar-me fer d’ajudant de cuina i cambrer dels interns i dels sopers, a canvi de tenir estudis i menjar de franc. Entrava a les set del matí i arribava a casa a les deu del vespre. Vaig aguantar tres anys.

—Quina era la vostra feina a Lemmerz?
—Vaig ser cap de Manteniment del departament elèctric. L’empresa també tenia la caldereria Forces del Llobregat, de Sallent, que dirigia Vicenç Serra. Havíem fet rodes de turismes, camions i tractors. Vaig estar tres vegades a Alemanya a la casa mare, a Bad (Königswinter), prop de Bonn. Vaig tenir la sort de comptar amb una bona plantilla d’operaris. Joan Domínguez, que va ser soci del restaurant Bellavista, Josep Arasanz Novales o Lluís Sánchez Seuba, de Mecsa. En el departament hi havia electricistes, torners, mecànics i paletes. Vicenç Serra era el cap global i jo de manteniment.

—Quin era el procés de creació i tractaments de les llantes?
— Ens venien el fleix en uns rotlles de cinc o sis tones cadascun, el desenrotllàvem, tallàvem el tros que calia, l’enrotllàvem, el soldàvem i dins la màquina trèiem les rebaves. Després els portàvem amb uns cilindres per adaptar-los a la forma del pla del pneumàtic. La majoria passaven a una cadena de pintura, on les treballàvem automàticament i d’altres a mà, com les del tractor i del camió, sobretot Ebro. Un cop acabades les enviàvem a la Seat, Ford, Volkswagen i les marques d’aquell moment.  

—Quan marxeu de Lemmerz, us planteu pel vostre compte?
—Començo com a electricista de moment, fent també una mica de mecànic i caldereria. Amb els fills, ens vam posar primer en un taller de Sant Fruitós de Bages, perquè ja vivíem a les Brucardes. Quan se’ns va fer petit, tres dels fills i jo vam anar al polígon de Salelles, on vam muntar Lasser Salelles, ara propietat de les Espècies Teixidor. L’experiència demostra que en els negocis no hi poden entrar ni familiars ni amics.

 «​L’experiència em demostra que en els negocis no hi poden entrar ni familiars ni amics» 

—Tot i així vau tenir empreses amb ells?
—L’Antoni Lladó tenia els Recanvis Remi i amb el Clop de Sant Joan de Vilatorrada eren molt amics i van muntar una botiga de venda de la gamma blanca al carrer del Bruc, xamfrà amb Llum, que es deia Recanvis Bruc, en una casa que era de la Dibuixanta de la placeta de Sant Miquel. Com que no es podien cuidar de la botiga, se’n va fer càrrec el meu fill Artur, que més tard va passar a sota Sant Joan de Déu.
 

—Què va passar amb la crisi del 2012?
—Treballàvem per a Metalbages de Santpedor, Tecniacero, Metalmobel de Miquel Sandiumenge de l’avinguda Pirelli. Estava jubilat i en vaig quedar al marge, a pagar els deutes, això si. Recordo que fèiem moltes peces petites per a Metalbages, però amb la crisi no es venien i van haver de treure treballadors i fer reducció de contractes, exactament igual va passar a Tecniacero quan va baixar molt la demanda. Tot i treure part del personal, finalment vam haver de plegar i el 2012 va quedar desmantellada la nostra empresa de Salelles.
 

Aficions

—Què recordeu de la Penya Mig Camp del Pujolet?
—En vaig ser membre perquè un meu tiet, Eudald Parcerisas, els arreglava la gespa. El seu fill, Pere, era un cosí de la meva dona. Anàvem al futbol a la tarda per animar l’equip i ens reuníem a l’entorn del quiosc de prop de l’entrada.

—Quina va ser la relació amb el CB Manresa?
—Vaig començar sent soci, després de junta, delegat de camp i directiu. Recordo les presidències de Miquel Sandiumenge, el fuster Margó... Els directius Teixidor, Holgado,  Botifoll, Fontanet, Dalmau, els germans Mestres i Pere Martí dels ciments. D’entrenador, era especial, el bocadillo Garcia, que va néixer a Santa Llúcia.
 

Sant Fruitós

—Com és que anéssiu a viure a les Brucardes?
—Anàvem sovint al restaurant de les Brucardes, on el propietari, Martí Iglesias, casat amb Sabina Brucart, ens va proposar de quedar-nos una parcel·la: vaig ser-ne primer veí el 1972 i primer president de l’Associació Les Brucardes Esportiva SL.

—El 1983 vau ser regidor de l’Ajuntament de Sant Fruitós?
—Sí. Vaig sortir elegit com a número 11 per les llistes de Convergència i Unió, amb l’alcalde Eduard Casajuana. Recordo que en aquells quatre anys es va asfaltar les Brucardes, on també hi vivia el matrimoni Ignasi Sala amb la Teresa Descals, i es va fer el primer pavelló.

—També vau ser fundador de l’AMPA de Sant Fruitós?
—Si. Des de l’associació em van elegir president del centre social que es dedicava a activitats teatrals, semblants a les del Cor de Sant Josep. Hi ha una sala de reunions i també s’hi feia ball.