El filòleg callussenc Jordi Badia i Pujol és un dels divulgadors més actius i rigorosos amb què compta ara mateix la llengua catalana. Defensor de la genuïnitat lingüística i difusor –en articles, llibres i xarxes socials– de mots en perill d’extinció, de girs i paraules pròpies que el castellà sovint desplaça, o de fraseologia cada cop més en desús, Badia és un enamorat de la llengua que, tot i reconèixer les dificultats que la realitat ens planta quotidianament davant del nas, es resisteix a donar la batalla per perduda. A
Salvem els mots (Rosa dels vents, 2021), repassava i analitzava dues-centes parelles de mots i expressions catalanes, una de les quals es troba en retrocés davant del «moment objectivament delicat» pel qual passa el català a causa, sobretot, de dos motius: la tendència a no fer-lo servir i la dissolució en el calc constant a la llengua dominant.
Ara ha publicat
No val a badar (Rosa dels vents, 2023), on aixeca acta de «més de cent mots catalans intraduïbles». En la presentació que en va fer a l’Espai Òmnium de Manresa a l’octubre, ja va deixar clar que, en realitat, tots els mots es poden traduir, però és cert que totes les llengües tenen paraules i locucions difícils de traslladar a altres llengües amb tots els seus matisos. Fixem-nos, si no, què passa amb
eixugar,
encetar,
esma,
festejar,
galdós,
plegar,
déu-n’hi-do,
aclucar,
fer un cop de cap,
escalivar o
anxovat. Ni en castellà, ni en francès, ni en italià (per esmentar les tres llengües romàniques més o menys properes amb què Badia acostuma a fer la prova) existeixen traduccions precises. El cap d’estil de Vilaweb analitza els matisos de cada cas, en repassa l’etimologia, n’esmenta referències literàries i, amb clara voluntat divulgadora, ho rebla cada vegada amb una síntesi final.
No val a badar –com ja passava amb
Salvem els mots– es pot llegir com un crit d’alerta, però no com un exercici pessimista de lamentació pel retrocés que pateix la nostra llengua. Al contrari, ha de servir per reforçar l’autoestima dels qui ens comuniquem en català, una llengua capaç de crear compostos tan expressius com
somiatruites o el modern
pessigavidres.
