Fa trenta o quaranta anys, a molts pobles del país –i sobretot del rerepaís– es feien les anomenades festes dels quintos, celebracions més o menys salvatges per acomiadar els nois que aquell any marxaven a fer el servei militar. En alguns llocs, sobretot cap a Ponent, muntaven concerts multitudinaris que servien també per recollir diners perquè aquests xicots poguessin fer la –puta– mili amb alguna trista pesseta a la butxaca. Recordo especialment els concerts de La Polla Records a Alguaire, en un enorme pavelló, especialment preparat per a esdeveniments massius com aquells.
I és que la majoria de pobles grans, mitjans i fins i tot petits comptaven i compten amb un edifici d’ús mixt, esportiu, cultural i cívic, que tant serveix per jugar a bàsquet, frontenis o futbol sala, com per acollir la trobada de puntaires si aquell dia plou, per aixoplugar l’acantonament comarcal dels escoltes, per als assajos dels geganters i els diables o per a tota mena de concerts, balls i farres, preceptives o no. En alguns llocs es diuen pavellons i en altres centres cívics, casals, ateneus o sales polivalents, i la mida també varia en funció de la població, però hi ha quatre característiques que defineixen arreu aquesta mena d’equipaments: la versatilitat, la funcionalitat, la sobrietat i –molt important– la disponibilitat. Fins i tot Barcelona disposa d’espais municipals equiparables, com les també mítiques Cotxeres de Sants i la Bàscula, a Montjuic, o la magnífica i més nova Fabra i Coats.
La paradoxa és que això que tenien i tenen la majoria de pobles i ciutats de la comarca i del país, no ho tenia ni ho té Manresa. Comptàvem amb la Pista Castell, propietat del Club de Basquet Manresa, molt envellida i atrotinada, després d’anys de proporcionar grandíssimes nits de música, reivindicació, gresca i associacionisme. Vam fer servir durant alguns anys el pavelló vell del Congost, que tampoc no havia estat pensat per fer-hi res que no necessités pilota i amb ús esportiu molt intens, pràcticament incompatible amb altres activitats. I el –maleït– Palau Firal també es va provar i tampoc no va funcionar. Descartada la Pista Castell per problemes de seguretat i convivència veïnal, reconvertit el pavelló vell en un gimnàs i el Palau Firal en unes oficines, Manresa es quedava sense cap espai gran per als concerts i espectacles a peu dret i per als actes de tota mena organitzats pel teixit associatiu de la ciutat. Perquè aquesta és també la qüestió, no ens calia només un lloc per gaudir de la música diguem-ne moderna i popular, sinó també un equipament pensat per donar servei a les entitats, que fos útil precisament per reforçar l’autoorganització i la vida associativa.
Des de la CUP vam plantejar insistentment aquesta necessitat i ens vam fer tan pesats com vam poder reclamant una sala polivalent. Vam parlar de reconvertir la Sala Ciutat, aleshores encara dreta, d’aprofitar el pavelló que s’havia de construir a la Fàbrica Nova, d’encabir-ho a l’Ateneu de les Bases, llavors encara només un projecte, o de buscar un espai alternatiu i construir de nou, però no vam acabar de convèncer mai ni el regidor de Cultura ni l’equip de govern. I amb aquestes va aparèixer l’
Stroika i es va tancar el debat, en fals. Perquè es tractava d’un projecte magnífic que prometia –i ha complert– portar molta i bona música a la ciutat, però que –tal com vam advertir– no podia substituir la sala polivalent de titularitat pública que li calia –i li cal– a la ciutat. Per dues raons. En primer lloc perquè una discoteca pot col·laborar amb moltes coses i tenir una sensibilitat musical i social exquisida, però no és un equipament municipal a disposició de les entitats i els moviments socials. I, en segon lloc, perquè –com estem veient–, en tractar-se d’una iniciativa privada, ningú en pot garantir la continuïtat com a sala de concerts amb programació estable, diversa i de qualitat.
