Papa negre
Començo l’enfilall mensual amb la curiosa pintada feta a la Cova que m’ha fet arribar una lectora. Sincerament, no em puc imaginar què caram pensava l'autor. Ara bé, en termes estrictament religiosos, els jesuïtes són el
papa negre –la cosa es va utilitzar sovint amb el basc Padre Arrupe, en tremps de Pau VI. Joan Pau II, entestat a promocionar l'Opus Dei va arraconar força la Companyia de Jesús. En qualsevol cas, el papa de Roma sempre és un papa blanc... fins que arriba Francesc que és Papa i, a més, jesuïta. Ras i curt: Papa Negre. No hi ha racisme: hi ha fiblada entre catòlics.
Josep Piera apadrina el seu arbre
Si passegeu per l’Anella Verda, a l’alçada del Pont Nou, trobareu l’àrea anomenada El bosc pensa, amb plàtans apadrinats per Bernardo Atxaga, Gioconda Belli, Manuela Carmena, Joan-Carles Mèlich, Manuel Forcano, Marina Garcés, Santiago Alba Rico... i des de finals d’octubre, també hi ha un plàtan apadrinat pel poeta valencià Josep Piera. El recentment guardonat amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes va poder veure l’arbre aprofitant la visita a Manresa amb motiu de la Nit Estellés i, segons tinc entès, fins i tot el va regar, fent de la necessitat virtut, per les necessitats fisiològiques pròpies de l’edat.
Campuzano i la vegueria
El dia 30 de novembre, el conseller Carles Campuzano va visitar Manresa per explicar la destinació dels fons europeus Next Generation, en un acte al Museu de l’Aigua i el Tèxtil per a institucions de tota la Catalunya central, on va agrair l’acollida de l’alcalde de Manresa, “la capital de la... –segon dramàtic i correcció– el Bages”. Va anar d’un pèl que no ens fes capital de fet de la Catalunya Central! No em vull ni imaginar els ulls de poll que hauria aixecat la relliscada del conseller.
Manresans de cine a Mura
No només Manresa està esdevenint una meva dels rodatges cinematogràfics. Hi ha altres indrets de la comarca ben pintorescos que també serveixen d’escenari natural per a films de certa anomenada, com
El mestre que va prometre el mar, nominada a 5 premis Goya i que aquests dies s’està projectant als cinemes. Bona part de la trama ambientada a l’any 1936 està rodada a Mura. Es reconeix l’església a l’escena del ball, en el comiat del mestre i en el desencadenant final, i també altres característics carrerons. A banda, també s’hi reconeixen alguns dels veïns o estiuejants, entre d’altres, els germans Joan i Guillem Griera, excol·laborador d’aquesta revista, adequadament caracteritzats.
Un carro davant del Pou
Una altra escena de cine es va produir el 8 de novembre, quan, com testimonia la imatge, un carro va passar per davant de la redacció del
Pou al carrer de Sobrerroca. No sé pas si es va escapar del rodatge d’algun film, ja que els mateixos dies es rodava a Manresa l’anunci de Toyota en què la Plana de l’Om simulava ser París.
L’ensurt de la Concha Velasco al Kursaal
En el recent traspàs de Concha Velasco han aflorat molts records de la seva prolífica carrera, però a cap dels grans mitjans no s’ha parlat d’una anècdota que algú m’ha recordat d’una de les seves visites a Manresa. Va actuar tres vegades al renovat Kursaal. Una va ser el 2009, amb
La vida por delante, l’altra el 2012 amb l’obra
Yo lo que quiero es bailar i la tercera el 2015 amb
Elvira y Eugenio. L’anècdota es va produir en la primera d’aquestes estades, la del setembre del 2009. Va passar que en acabar l’obra l’actriu es va dutxar al camerino, amb tan mala fortuna que va quedar tancada dins del bany i amb la roba a fora. No li quedava més remei que demanar que algú desencallés el tancament de la porta, i ho va fer un dels tècnics de Focus, l’empresa que li feia de mànager. I quina va ser la sorpresa del seu rescatador quan es va trobar la Concha Velasco completament embolicada amb paper de wàter, talment com una mòmia, que davant d’aquella papereta que si li presentava, va tenir la idea d’emprar l’únic recurs que tenia a mà per salvar amb dignitat aquella situació tan complicada.
Manresans ‘ben pagats’
A l’hora de tancar l’edició de la revista, el dia 3 de desembre, m’arriba la informació que publica el diari
El Mundo, sempre tan amable --com la majoria de la premsa madrilenya-- amb Catalunya i el que ells anomenen les
ambaixades catalanes al món (si són andaluses, per posar un exemple, ja són
delegacions comercials i les troben plenament necessàries). Amb el títol
Los 21 ‘bienpagados’ de las nuevas ‘embajaditas catalanas, el diguem-ne
reportatge repassa la trajectòria dels 21 responsables de les delegacions catalanes a l’exterior, entre els quals hi ha el manresà Josep Vives,
delegat al
Con Sud, que engloba l'Argentina, el Paraguai, Uruguai i Xile.
