Josep Llobet Manubens

— Com va ser el teu pas per l’Associació de Veïns de Valldaura?
— Ens vam instal·lar al barri de Valldaura, quan l’Associació de Veïns era presidida pel Ricard, un bon element. El primer dia vaig tenir un enfrontament amb la junta perquè ens va convocar per parlar de les festes del barri. En aquella reunió només es debatia sobre els fets d’Atocha de Madrid. Enmig d’una bona quota de revolucionaris, els vaig deixar clar que no estava d’acord amb els assassinats, però que hauríem de parlar sobre l’ordre del dia, que si no me n’anava. Va costar.
 

Amics de l’Art Romànic  

— Quan t’interesses per l’art romànic?
— Des que vivia a Artés. Era veí del Jaume Gibert de les caves. Amb el seu pare, Josep, havien anat a la Universitat Catalana d’Estiu a Prada, amb Antoni Pladevall i Albert Benet. Per edat em vaig relacionar més amb el Jaume i amb l’Albert Benet, (jo era 10 anys més jove que ell), i des dels quinze els acompanyava a Vic per veure el Pladevall. Miràvem documents, caminàvem per indrets com l’aqüeducte de Vilagonella d’Avinyó i van començar les xerrades del dilluns de Pasqua a la casa dels capellans, fins que Pladevall se’n va cansar i va iniciar els estudis de romànic, que volia dir que anàvem a veure ermites. També venia Joan Graells de Calaf, el llibreter, i un veterinari, i de Manresa, Francesc Villegas, Carme Torras i Vidal Orive. Vam fer la primera trobada dels Amics de l’Art Romànic del Bages al monestir de l’Estany i es va crear una secció que depenia de l‘Institut d’Estudis Catalans. Ens vam començar a independitzar i el 1984 vam constituir l’entitat a Manresa. El 1990 ho vaig deixar, perquè no era a la ciutat, fins que a començaments del segle XXI, el president Enric Castells em va incorporar a la junta. Després va venir la presidència de Francesc Gasol, en què vaig ser vicepresident, i ara porto cinc anys de president. Amb el músic Albert G. Galvany vam iniciar fa tretze edicions el Cicle de Concerts Música i Romànic. Es continuen fent conferències –s’han fet des dels inicis de l’entitat–, el Curs de Cultura Medieval, els tallers manuals i el viatge d’estiu, que durant uns anys organitzaven Mercè Matas i Jaume Moya, i ara se’n cuida Jordi Maymó. Aviat, amb el Michel Desmier, farem una exposició de fotografies sobre el romànic a la Biblioteca de l’Ateneu les Bases. Les exposicions s’han fet de manera fluctuant com les presentacions de llibres.

 Vam fer la primera trobada dels Amics de l’Art Romànic al monestir de l’Estany i el 1984 vam constituir l’entitat a Manresa 

— Quines activitats s’han deixat de fer als AARB?
— Les consolidacions. A Sant Vicenç d’Aladernet a Balsareny, Santa Cecília de Grevalosa a Castellfollit del Boix o a Santa Maria de Matadars al Pont de Vilomara vam refer ermites que estaven en ruïna, les vam netejar i les vam consolidar, fins que la Generalitat va prohibir que aquestes tasques les féssim els voluntaris i les van atorgar en exclusiva als professionals. També es va deixar de fer la missa del gall tradicional.

— Com va sorgir la idea de fer un reconeixement a l’Albert Benet?
— Abans de complir-se els deu anys de la seva mort vaig anar al cementiri de Sallent a veure la tomba, però no la vaig trobar. Vaig preguntar-ho a Ferran Sánchez, que me la va situar correctament i vaig aprofitar per dir-li que estaria bé fer-li un reconeixement. Anaven passant els dies sense que digués res, així que el vaig trucar per reactivar-ho. Li va semblar fantàstic, però em va dir que no comptes amb ell. Estava al llit de mort. El dissabte d’aquella setmana el van enterrar. Vaig trucar l’Antoni Pladevall, que em va dir: “endavant”. Després vaig contactar amb Lluís Matamala i amb tu, que de seguida vas proposar fer-li un homenatge i un llibre miscel·lània.

— Quina va ser la teva relació personal amb l’historiador?
— Amb el grup d’Antoni Pladevall, del qual també en formava part l’Albert, vam anar a veure moltes ermites. Un dia que estàvem a la torre Ximberga em va ensenyar Sant Jaume d’Olzinelles i Sant Genís de la Vall dels Horts. Havia estat sovint a casa seva i alguna vegada hi havia menjat. Vaig estar amb ell al sopar medieval que es va fer al restaurant La Sala. Vaig tenir el privilegi de pujar dalt l’habitació on tenia l’estudi i recordo que en una ocasió vaig haver d’apartar quatre gallines que corrien per casa seva. L’última vegada que el vaig veure va ser en un sopar organitzat per un grup d’antiquaris a Sant Joan de Vilatorrada. Era el 2008, anava molt deixat i estava desfigurat.
   

MAIT

— Quina va ser la teva feina a MAIT?
— Quan vaig entrar-hi, amb divuit anys, no hi havia cap plànol ni tampoc feina d’enginyeria. Els dos propietaris treballaven a la Pirelli, un d’enginyer i l’altre de mecànic, em va tocar organitzar la feina des de zero. Hi havia el departament de vàlvules, on vaig dissenyar peces noves, de manera que vam començar a créixer i de seguida vam necessitar més treballadors.

— Aviat, però, va arribar el servei militar a Madrid. Com el vas viure?
— Ràpid i bé. Resulta que havia fet uns estudis sobre el control de temperatura per a l’esterilització, per a un client que tenia problemes econòmics i volia pagar-me d’una altra manera. Va resultar que el responsable de la Caserna d’Alcalá de Henares em va fer presentar per dir-me que estava recomanat pel general responsable d’Intendència, que era el sogre del client que coneixia. El seu gendre tenia una fàbrica que proporcionava el menjar per a l’abastiment de l’exèrcit i el general feia la comanda. Em va dir, “com que sabem que dibuixes molt bé, t’hem posat a l’Agrupació Topogràfica de Madrid, dins del Ministeri de l’Exèrcit”. A Madrid coneixia també el director de FIAT Espanya, que era català, i em va oferir feina, però no hi vaig anar. De seguida, al cap de tres setmanes, em van proposar d’anar a Barcelona. Arribo a Capitania, on em diuen que no tinc lloc per dormir, així que vaig llogar un pis i em vaig posar a estudiar màrqueting a distància. Amb els militars, vaig aprendre com es dibuixava un camí en un mapa. En aquella època, tenien els grafos, que eren com dos tinters que posàvem a la punta d’una espècie de tiralínies. Dos capitans de l’Agrupació em van fer una proposta per treballar amb ells i deixar la mili, però finalment em van dir que seguís el meu camí. Vaig acabar dibuixant l’operació Rebecca 74, que van ser unes maniobres a la Vall d’Aran i el Pallars.

— El 1985 deixes MAIT, vas per lliure i organitzes sistemes de treball?
— Vaig treballar per diferents empreses programant torns automàtics, per a la fàbrica Astral de matalassos, on vaig revolucionar el temps de confecció. També vaig millorar la vora de la roba del matalàs que fins aleshores es feia manual: vaig baixar tota la bobina de la roba, que cosia amb dues màquines automàtiques. També vaig treballar per a una fàbrica de somiers de làmines de Sallent. Era una època en què es començaven a implantar moltes granges i em van encarregar de reorganitzar-ne la feina. Recordo que un propietari d’Artés em va demanar una solució per al menjar dels porcs i vaig dissenyar una màquina que pesava com un carretó, amb uns pius per cada porc que permetia donar-los el pinso adequat.
   

Samovi

— També vas col·laborar amb la competència...
— Si. Havia de treballar com fos. L’empresa Samovi de Terrassa, dedicada als circuits impresos, em va contractar per ajustar mètodes i temps de treball, però va resultar ser competència de MAIT. En acabar la feina em van proposar de continuar amb ells. Eren també representants d’una empresa italiana de vàlvules. Vaig anar a Itàlia per veure com era la vàlvula nova que estaven dissenyant. Abans de marxar de MAIT n’havia dibuixant una, que vaig deixar guardada en un calaix de l’empresa. Em vaig adonar que no anava desencaminat. Vaig participar en el disseny de la vàlvula italiana i l’empresa de Terrassa en va ser la representant a Espanya. Resulta que Villena era un mecànic amb una capacitat espectacular que va ser el gran inventor de les màquines recreatives de la cascada i de les cireretes. Havia començat a Electromovi, d’on va passar a Samovi. Quan els dos socis van plegar se’n van fer càrrec uns altres responsables de CIPSA-Samovi.

— Perquè la vas deixar per una multinacional?
— Em vaig cansar i em feia gràcia treballar en una multinacional. Volia saber com funcionaven i el sou estava bé. Quan em va sorgir la possibilitat d’anar a Sauter Iberica, de tecnologia suïssa, no m’ho vaig pensar dues vegades. Era i és una empresa líder en els sectors de l’automatització i control, i en gestió energètica i manteniment de les instal·lacions, que treballaven amb vàlvules. Vaig ser delegat-responsable de la zona de la Catalunya interior i Aragó, i vaig participar en el muntatge l’any 1989 de la Casa Domòtica, no recordo en quin punt de la platja. Després treballo en l’automatització i climatització del pavelló del Pujolet. Recordo l’anècdota d’instal·lar-hi dos ordinadors, mentre Lluís Basiana se’n feia creus, ja que en el seu departament de l’Ajuntament de Manresa, no en tenia cap. Va ser una prova pilot, que en funcionar correctament, va permetre la realització del Nou Congost. Amb l’Ajuntament i l’empresa Grefer, vam construir la famosa nau climatitzada de la bombolla de Pirelli. Mentrestant a Barcelona, la nostra empresa es dedicava a la creació dels grans edificis automatitzats, com ara l’hotel Princesa Sofia o l’edifici negre de La Caixa, on es va aplicar la geotèrmica per primera vegada.

 Vaig treballar en l’automatització i climatització del pavelló del Pujolet, una prova pilot que van funcionar correctament i va permetre fer el Nou Congost 

— Com vas poder posar en marxa la vàlvula que havies dissenyat a MAIT?
— El 1988. Vaig intentar associar-me amb gent que tingués calers i em van fer una proposta de fabricar-ne 500. Li ho vaig oferir a un tal Sants, que era propietari d’una fàbrica de vàlvules de bola, però em vaig adonar que em feia servir de comparsa. Estava convençut que la vàlvula tenia futur, però fer-ne tot el modelatge era costós. Vaig arribar a un acord per dissenyar i mecanitzar amb el cos de la vàlvula que em va prestar Sants per començar a fabricar i fer proves. L’ofereixo a Ramon Puig, que tenia una petita fàbrica que feia menjar pels gossos, i per fi puc comprovar que funcionen millor que les de MAIT, que no havien evolucionat.

— Professionalment, decideixes tornar a Samovi?
— A Sauter em donaven més responsabilitats, però no ho vaig veure clar perquè no m’entenia amb el gerent. El 1990 vaig retornar a Samovi, però en la fàbrica nova que havien construït al polígon dels Bellots. Era molt important en la construcció d’automatismes per a la maquinària d’alimentació. Hi havia un departament de maquinària per al tèxtil i dos més dedicats a telecadires i atraccions. Per exemple, les del Tibidabo, que vaig portar personalment. Dintre del món de l’automatisme ens dedicàvem a les depuradores, com la de Nestlé, de Girona. També vaig intervenir en la torre de Collserola, sobretot en el mirador de dalt, on vam tenir seriosos problemes pel robatori de cable. Recordo que a finals del 1991 es va haver d’utilitzar un helicòpter grua amb un cabrestant per pujar els cables.
   

El crack del 92

— Què va representar el 1992 per a les empreses constructores?
— Un catacrac molt pitjor que el que vam tenir el 2008. L’excés d’inversió en les Olimpíades de Barcelona va deixar les empreses, sobretot de la construcció, totalment penjades. Hi va haver un cataclisme econòmic espectacular, de tal manera que van caure totes les inversions, fins al punt que es va aturar tot, a Catalunya, a Espanya i al món. Arreu hi havia fallides i suspensions de pagaments. Molts treballadors es van quedar sense feina.

— I com te’n vas sortir?
— Samovi crea Samovi-Ricart per a fabricació de maquinària, perquè Ricart ens tenia un deute de 26 milions de pessetes. Després em vaig assabentar que era un muntatge, ja que l’havien fet petar intencionadament, de manera que pogués renéixer sense deutes i amb fortes comandes inicials. Amb l’empresa vam decidir anar a l’Argentina on hi havia paritat entre el peso i el dòlar. Vaig entrar a Lagorio, una fàbrica de vinagres, amb una proposta d’automatització que em va sortir bé perquè em van fer una comanda i em van donar el 50% dels diners que els vaig demanar. Va ser l’inici del gran llançament de Samovi a Amèrica.

— Com va ser l’accident de Santiago de Xile?
— Se’m va ensorrar una tapa de claveguera de formigó al parc de l’Alameda, quan estava mirant l’obelisc. Vaig quedar enganxat amb el braç trencat i vaig sortir com vaig poder. Un taxi em va portar a l’hotel María Angola i d’allà a l’hospital, on em van fer una primera cura. M’espavilo per arribar a Barcelona en 48 hores i la Fina es posa en contacte amb els traumatòlegs Josep Mira i Jaume Oliveras per operar-me al Centre Hospitalari. L’operació de cinc hores va anar a càrrec d’Ernest Ros.

— Com va anar la revolució en el mon del cava?
— Vam muntar el primer robot per a les caves Jaume Serra. De la línia d’envasat a damunt d’un palet amb plaques separadores. Passat el temps a la cava, s’introdueixen en una gàbia amb capacitat per a 504 ampolles per fer l’aclarit. Aleshores, ens deien que la nostra petita empresa, Indústries Mecàniques Fabregat, i Caves Jaume Serra estàvem bojos. Ara les grans empreses del sector totes tenen robots.