Aquesta informació es va publicar originalment el 16 d'octubre de 2023 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
On és la plaça Neus Català?
De vegades, fa la sensació que Manresa és la ciutat del fet i deixat estar. Grans diagnòstics i declaracions d’intencions que, al capdavall, queden en foc d’encenalls. Per exemple, la decisió de rebatejar la plaça de Crist Rei amb el nom de Neus Català i Pallejà, en memòria de la lluitadora contra el feixisme i supervivent dels camps nazis. El ple municipal va aprovar el 18 de maig passat la nova denominació de l’emplaçament, però, a hores d’ara, queda pendent senyalitzar-la i inaugurar-la com Déu mana. Per cert, el gran orientador de la modernitat, Google Maps, tampoc en sap res.
Equipament col·lateral
En les visites a l’Arxiu per confeccionar el tema central d’aquest mes, els redactors del
Pou van poder comprovar que el futur Museu de Barroc ja compta amb instal·lacions públiques ben visibles. Les podeu veure a la fotografia adjunta. Ni més ni menys que una tassa de vàter que hi va aparèixer
instal·lada la darrera setmana de setembre, al peu de la paret.
Semàfor a la selva
I a prop d’allà, entre el Museu i el recinte de les piscines municipals s’hi ubica el que podria molt ben ser el nou jardí botànic de Manresa, molts cops acusada de ser gasiva en la reserva d’espais enjardinats. Des de la renovació de la zona, conservant un arbre enmig dels carrils de pas que porten al carrer Viladordis, la vegetació hi ha crescut sempre frondosa... gairebé selvàtica. Tant, que el semàfor que regula el pas cap a la Via de Sant Ignasi cada dia està més envoltat de natura.
La Manresa grisa
Tot plegat, i, francament, servidor no s’ho explica, contrasta amb la carta publicada al diari
El Periódico el 24 de setembre i que firma la manresana instal·lada a Barcelona Margarita Bailac. La podeu jutjar vosaltres mateixos sense que jo us indueixi a fer-ne cap interpretació. Hi narra les visites que fa a la ciutat natal i les sensacions que hi percep en contraposició a altres viles catalanes que us sonaran per la senzilla raó que sovint se’ns hi compara. Deu ser que la baixa autoestima manresana és genètica i es trasllada arreu on es decideixi viure.
Cursa d’obstacles
Continuant amb la grisor i amb la repetició fins a la nàusea d’elements urbans plens d’arestes cantelludes, al carrer de l’Hospital, acabat de reformar juntament amb el carrer Sant Andreu, s’hi ha col·locats les pilones rectangulars que veieu extretes d’una publicació a Instagram. Ja m’imagino que serveixen per pacificar el trànsit i evitar l’estacionament incontrolat. Ara bé, ningú no ha pensat que poden arribar a ser un perill per als vianants? No m’estranyaria que algun ciutadà despistat, en plena cursa d’obstacles hi acabés incrustant el menisc o esquerdant-s’hi la tíbia.
Essencials i reciclats
L’1 d’octubre, a més de ser recordat pel referèndum del 2017, és el Dia Internacional de la Gent Gran. Un col·lectiu que, a la nostra ciutat és abundant i molt actiu. Fixeu-vos si no, amb la magnífica pancarta, feta amb roba de ganxet, que van instal·lar al final del segon tram del Passeig. Però, aquest 2023, van decidir
reciclar la de l’any passat, com es pot deduir de l’any de llueix el rètol. Ho trobo ben comprensible. Cada curs, un projecte i llestos! I, a més, els avis i àvies d’avui en dia tenen moltíssima feina. Sort en tenim.
Es busca cacatua
Acabo la bugada mensual amb una au extraviada per la qual s’ofereix la gens menyspreable recompensa de 200 euros. Una amable lectora em fa arribar la fotografia d’un anunci —a tot color— penjat en una paret del carrer Sant Bartomeu, del barri de les Escodines on se’n comunica la desaparició i se’n reprodueixen fotografies. És evident que el propietari de la cacatua en qüestió —de nom Ricky— té un disgust considerable. Si en podeu donar raó, qualsevol informació deurà ser benvinguda.
