Lloll Bertran: «La comèdia és més delicada que el drama»

ENTREVISTA-TEATRE. Els actors Lloll Bertran i Joan Pera formen parella matrimonial a 'Violines y trompetas', una obra que ara duen de gira per Catalunya. Conversem amb els dos còmics uns moments abans no l'estrenessin a Manresa. Ella, nerviosa i arrauixada, i ell, sorprenentment reflexiu malgrat el mal de cap que tenia. La gran parella de l'humor català. Si més no, els que fan més taquilla.
La Lloll i en Joan Pera formen un matrimoni molt 'sui generis', un xic descompensat d'alçades. Foto: Ramon Aran

Durant l'entrevista, tant l'un com l'altre mostraven una predisposició extremosa a despenjar-se de qualsevol branca. Una mica com qui no vol la cosa, vam començar a garlar al camerino de la Lloll. 

Lloll Bertan: Què en faràs de tants calers, Pera? Què en faràs, de tants calers? 

Joan Pera: No ho vulguis saber...

Ramon Aran:  El teatre d'en Joan té molt d'èxit, no? Realment s'ha popularitzat a Catalunya.

J.P.: I el de la Lloll també!

Ll. B.: És un dels pocs actors de Catalunya que té un públic tan fidel i tant de públic! 

J.P.:  El que passa és que és un públic gran [d'edat] i es va reduint.

Ll. B.: Hahahaha! 

R.A.: Als joves no els agrada la comèdia? 

Ll. B.: Sí, se n'incorporen de nous. Però n'hi ha uns que són els parroquians fidels.

J.P.: És curiós. Els de l'Associació d'Actors [i Directors Professionals de Catalunya] van fer un estudi en el qual gairebé el 40%, aproximadament, d'espectadors preferia el drama, cosa que mai m'ho hauria pensat. Un altre trenta i poc [per cent] preferia el teatre d'investigació. És veritat: a Barcelona hi ha uns quaranta teatres que en fan. I només el 20 i escaig per cent preferia la comèdia. I el gran públic de la comèdia és els joves.

Ll. B.: Però els aforaments no diuen una altra cosa? 

R.A.: Aquest estudi mesura el nombre d'espectadors de cada branca teatral o les preferències? 

J.P.: Les preferències. Al teatre hi va la gent d'una certa cultura, d'un cert nivell, d'un estament altet.

Ll. B.: El que creu que el teatre és cultura i no sols entreteniment.

J.P.: I el 40% d'aquests espectadors prefereixen el drama.

R.A.: Per tant, té més prestigi el drama que no pas la comèdia.

J. P.: Clar. 

Ll. B.: Això passa en la professió, cosa que a mi em sorprèn. Sovint sembla que es valorin més els actors i actrius que fan drama i no comèdia. Em sorprèn perquè, dins la professió, sabem la dificultat que hi ha a fer cada cosa. Que en tot hi ha feina i té el seu valor, no dic que no. Però trobo molt més delicada la comèdia, en la qual et bellugues sempre en la corda fluixa. Et sembla una contradicció que la professió prestigiï més els actors de drama.

R.A.: És més fàcil interpretar un personatge d'un drama? 

J.P.: Més fàcil, no, però més còmode, sí.

Ll. B.: Sí, perquè és molt fàcil, entre cometes, connectar amb l'espectador en una tragèdia. Fas una obra de la Guerra de Bòsnia i tothom de seguida... En canvi el riure...

R.A.: El públic us judica a cada frase.

Ll. B.: No a tothom li fa la mateixa gràcia la mateixa frase, els gestos... És més delicat, no més difícil. Tant el drama com la comèdia, si es fan ben fets, tots tenen qualitat.

J.P.: La nostra missió ara és demostrar que el teatre és cultura, però hi afegiria una cosa més: l'humor també és cultura.

Ll. B.: Oh, i tant.

R.A.: Joan, darrerament has recuperat els monòlegs d'en Joan Capri, del qual els intel·lectuals de la seva època, de la postguerra, deien que no feia cultura.

J.P.: És veritat que en Capri va estar una mica... També és veritat que tenia un públic molt fidel, molt senzill, molt popular: gent que no havia anat mai al teatre i això sempre el situava en un graó més baix dintre de la cultura.

Ll. B.: Però és que pots dir moltíssimes coses, pots donar molts missatges amb humor, fent riure, fent-ho passar bé. Encara té més prestacions [l'humor]. Pots ser crític amb la societat, dir milers de coses i encara pots fer riure.

R.A.: Hi ha una mena de marca elitista en l'art que sembla que el que sigui popular no pugui ser considerat d'alta cultura.

J.P.: [Federico] García Lorca deia que el teatre és l'expressió d'un poble. I és amb drama, amb humor, és amb vodevil, és amb tragèdia. Si està ben fet, tot té una expressió del poble.

Ll. B.: Hi ha bon drama i mal drama. Bona comèdia i mala comèdia... Bon cine i mal cine. Bon teatre i mal teatre. No, no, hi ha mal teatre. No és el medi el que atorga qualitat. És com es fa.

R.A.: L'obra que heu interpretat a Manresa, Violines y trompetas, és, en certa manera, un tribut al ja traspassat Paco Morán [actor que formava el duet amb Joan Pera a La extraña pareja].

J.P.: En una segona lectura, diríem que és un homenatge que li fem, al Paco. Aquesta obra, si no hagués existit el Paco, no l'hauríem fet. Era un carinyo que li fèiem.

R.A.: De la interpretació que va fer Durán d'un dels papers masculins de Violines y trompetas l'any 1978 a Barcelona, probablement no us hauríeu conegut.

J.P.: És veritat. De tota manera, és una de les millors comèdies que s'han escrit en el teatre espanyol. Per mi, Santiago Moncada [l'autor de l'obra] és un hereu bastant qualificat de Jardiel Poncela, d'aquell [Miguel] Mihura de La Codorniz... També és una de les comèdies que he vist la gent riure més. És de les més divertides. Amb una subtilitat tremenda. Ni ens tirem per terra ni estrafem a ningú, ni ens en burlem... D'una manera molt senzilla, és de les que més hem rigut.

Ll. B.: Realment, s'organitza un concert de rialles al pati de butaques.

R.A.: En certa manera, això és el teatre que volia fer Moncada. Deia que feia una comèdia amb un gran fons dramàtic, però feia riure la gent sense ser corrosiu.

J.P.: Això és el gran secret de la comèdia. La situació, com més dramàtica és, segons com la mires, fa riure.

Ll. B.: Ell [Joan Pera], que té totes les malures en escena, i en la vida real també -hahahaha- quan diu "y tengo la vesícula perezosa" [diu en Rafael, interpretat per Pera, per dir que té poc apetit sexual], el pati de butaques es mor de riure. I no es riu del mal, sinó de la situació.

J.P.:  I no és un acudit tampoc, eh.

Ll. B.: Arriba tan al límit perquè li fa mal tot. La vesícula perezosa, la perforación del estómago, los lóbulos... Clar, va tan al límit que produeix la rialla.

R.A.: Aquest tipus de comèdia no funcionaria amb tons corrosius, que puguin arribar a incomodar el públic? 

J.P.: Suposo que sí. No és el nostre cas.

Ll. B.: Noooo... En aquesta obra, no.

J.P.: Per exemple, en Capri era més corrosiu que jo, a la seva manera. Quan faig en Capri trec una amabilitat que no era d'ell. Tant la Lloll com jo tenim una certa amabilitat amb el públic. Ja hi haurà teatre d'humor corrosiu.

Ll. B.: Ho he defensat sempre. L'humor càustic i corrosiu no és el que m'agrada fer. M'agrada més l'humor blanc, que no vol dir tonto. Un humor planer que no ofèn, però que diu moltes coses.

R.A.: Com els anglesos, que fan un acudit, no riuen. Passen com si res.

Ll. B.: L'humor anglès m'encanta. Per bé que, a vegades, sí que és corrosiu, però no és un humor sagnant.

J.P.: No és el nostre humor, el corrosiu. Ni ens creurien...

Ll. B.: L'Encarna Chimeno, que havia fet el paper de la Irene amb el Paco Morán [a Violines y trompetas], va venir-la a veure i em diu: "nena, la fas més simpatica que jo. Jo la feia molt antipàtica. I, amb tu, arriba un moment que et cau bé i tot el personatge". El personatge podria ser antipàtic, però, és el que diu ell [en Joan], hi aportes bonhomia.

En Pera bromejava amb la Lloll mentre aquesta es maquillava al seu camerino. Foto: Ramon Aran

R.A.: Lloll, m'ho has posat molt bé amb aquesta referència. Joan, vas dir que recuperàveu Violines y trompetas deixant-ne la part "més essencial". Quines diferències trobaríem entre el text actual i el de finals dels anys setanta i principis dels vuitanta? 

J.P.: Clar, són 30 o 40 anys [de distància entre l'un i l'altre]. Hi ha hagut una tisorada de gairebé el 30%. Per què? En l'època de Santiago Moncada, la literatura castellana juga sobre literatura, encara. D'ençà, el teatre ha deixat de ser tan literari i és molt més directe. Vam posar les frases molt més directes. És de les millors coses que hem fet.

Ll. B.: Era un text excessivament literari... Hi havia frases [expressions] com "la paz verbigracia"...

[aquí parlem els tres a l'hora, parlem, però no ens escoltem]

R.A.: El text de Moncada, quan es va estrenar el 78, va rebre crítiques per expressions repetitives, no justificades.

J.P.: Les hem tret. És un excés de literatura, sobretot per a un públic català que no és tan literari. A en Santiago Moncada li vaig dir: "hijo mío, escribes tan maravellosamente bien que hasta duele quitarte según qué".

Ll. B.:  Ha, ha, ha, ha.

J.P.: És veritat perquè realment escriu molt bé.

Ll. B.: El vam portar a un nivell molt més quotidià, que no incorrecte. Més planer. Si hi havia alguna paraula que dèiem: "ehhhh"... Si jo li deia: "¿tienes destemplaanza?", que dius que què?? "¿te encuentras mal?" I dius el mateix.

J.P.: Vam polir aquestes històries. També s'han carregat moltes de les morcillas [aquella frase o expressió que l'actor afegeix improvisadament a l'obra durant l'escenificació] del Paco [Morán]. Les més properes a nosaltres les vam conservar, les altres les vam treure totes. Si l'haguéssim feta igual, dirien que és llarga o pesada, però no. Va ser un treball de rearquitectura.

R.A.: Ja que heu fet un esforç lingüístic d'adaptació del castellà de l'obra a un registre més proper al públic català, vau pensar a traduir l'obra en català per apropar-la encara més? 

J.P.: A mi m'ha passat pel cap fer-ho ara.

Ll. B.: [a en Joan] Però quan vam començar en vam parlar, te'n recordes? Clar, nosaltres som tots catalans. Va ser més pensant en el Paco i en l'homenatge. Perquè si ens haguessin dit "va, nois, com la fareu?", l'hauríem fet en català segur.

J.P.: En principi el Paco la tenia de dirigir. Clar, dirigir-la en català, per ell, era impossible. I com que el Paco vindria a l'estrena, [si s'hagués fet en català] era fer-li un lleig. És ara que penso que aquesta comèdia, vist l'èxit que té, d'aquí un any, [mira la Lloll] quan tu hagis acabat els teus compromisos...

Ll. B.: I vostè? El tenim voltant per tot arreu aquest home. No para. La seva dona, quan [ell] arriba a casa, diu: "qui és vostè?".

J.P.: ...crec que la podrem fer en català. N'estic convençut. Com que li hem polit tot aquell castellanisme literari a mesura que hem fet la funció, ara pràcticament la fem en català. Les construccions de les frases ja són molt nostres.

R.A.: Un espectador de Madrid potser tindria la sensació que feu moltes catalanades.

J.P.: Sí. Em va passar amb La extraña pareja . La feia en castellà, però com si fos en català. I una vegada en Jordi Pujol em va preguntar: "però aquesta funció en què la feu, en català o en castellà?" [la Lloll torna a riure vivament]. Li dic: "miri, vol que li digui una cosa? Que no m'ho havia plantejat. La faig en català, però parlo en castellà". I aquí ens passa una mica igual.

R.A.: Lloll, tu hi interpretes la Irene, la dona del Rafael.

Ll. B.: La mantis religiosa, que li diem aquí. Perquè me'ls cruspeixo tots.

R.A.: Quan es va estrenar l'obra el 78, la crítica va assenyalar que el duet masculí format pels actors Jesús Puente i Juanjo Menéndez era tan fort que aixafava la dupla femenina, amb Pilar Bardem i Violeta Cela. 

J.P.: Ara, el femení és tan fort que...

Ll. B.: Sí, els aniquilo a tots. Com que són més menudets [Joan Pera i Ferran Rañé], me'ls foto de viu en viu. No, a veure... Sí que és cert que els papers més bombons són els de la parella masculina. Les nenes hi aportem notes de color, divertides, que crec que hi són necessàries. Queda molt compensat. Però els papers de més pes són ells dos.

R.A.: Es deu molt al text, doncs.

Ll. B.:  Però si tu mires bé, l'obra gira entorn d'elles. Perquè aquest senyor [en Rafael] és un bon home, però és un fantasma com a amant. És un trio perfecte, tan musical com emocional. Però apareix l'amant [d'en Gabriel] i es trenca l'equilibri. Ho desballesta. Les noies som el motor de l'obra [la Lloll estén la mà cap amunt i fa un so com de trompeta per indicar-nos que les dones provoquen els pics de l'obra i els canvis d'escenari].

J.P.: Hi ha una altra cosa, que és mèrit del director, en [Miquel] Gorriz. Ha potenciat molt la Lloll i la nena [la María, interpretada per Anna Gras]. Jo trobava que el personatge de la nena es podia escurçar, que no era tan... Però, malgrat això, ell va insistir molt que les dones tinguessin protagonisme. La interpetació de la Lloll és bastant diferent de la que haurien fet a Madrid en aquella època. En potencia molt l'histrionisme. Allà era la dolenta que ho aprofitava tot, i aquí és una dona, dona.

Ll. B.: Té un punt esnob. Un personatge antipàtic, en la comèdia, si no és molt al límit com Dr. House, molesta.

J.P.: També ara la situació [un adulteri consentit] és més comprensible que en aquell moment.

Ll. B.: No és una mala bruixa!

J.P.: Abans era molt més dos homes que es tiren una tia.

Ll. B.: Era molt més masclista. I això ho vam treure tot.

J.P.: Sí, el vam anar traient. I això és mèrit d'aquell punyetero , el Gorriz, que, de mica en mica, li va anar fotent, fotent, fotent. I ara queda molt més equilibrada [entre la dupla masculina i la femenina].

R.A.: La tesi de l'obra sembla que vulgui dir que l'amistat té més capacitat de resistir que l'amor. Hi esteu d'acord? 

J.P.: Això és veritat.

Ll. B.: Depèn de les amistats i els amors, eh.

[30 minuts!, criden des de fora, anunciant el que faltava per començar l'obra]

Ll. B.: Hi ha amors molt potents. [aquí la Lloll xiscla d'una manera molt aguda, no tant com si s'espantés com si fos una adolescent havent vist un ídol. És un ritual de l'actriu quan falta poc per cada obra]

J.P.: Et diré el que deia en Capri: "Amb el temps, l'amor se'n va. Però ella es queda". En canvi, l'amistat, amb el temps, no cau.

Una altra estraña pareja. Foto: Ramon Aran

Ll. B.: També hi ha amors que es queden. [mira cap a la porta del camerino] Mita-la, és la reina de les magdalenes! La Dolors!!

[una senyora ben entrada en anys, fan de la Lloll, duia magdalenes farcides de xocolata perquè els actors en mengessin durant l'entreacte]

Ll. B.: Però que és mona! Com ens cuiden...!

J.P.: Va molt bé que tinguis aquestes amigues.

Ll. B.: Saps com allò que diuen dels mariners que tenen un amor a cada port? Nosaltres tenim amics a cada plaça!

J.P.: Veus! L'amor. [la Lloll es descollona] Ara defensa l'amor para siempre i ara un a cada port. Les dones...

R.A.: Si aquesta comèdia la fessin ara, en comptes de dos homes girant al voltant d'una dona, podrien ser dues dones al voltant d'un home? 

Ll. B.: Si que ells tenen més paper, però qui ho manega tot són les dones. El paper actiu el tenen elles.

J.P.: Tota la comèdia es basa en el tòpic, eh. És molt tòpic del que són les dones i els homes. Ara, sí que, en aquests moments, els tòpics es trenquen i podria ser al revés. Però jugaríem amb els tòpics encara que fos al revés. Llavors ja seria una comèdia libertina [diu, amb accent castellà].

R.A.: Els catalans tenim força tendència a riure'ns de les nostres desgràcies, potser com a teràpia col·lectiva.

J.P.: Això només ho tenim els catalans. Perquè de l'Ebre cap enllà, gens, eh!

R.A.: Heu imaginat si en el cas que Catalunya arribés a ser independent perdríeu clientela, els que us dediqueu a la comèdia? No sortir-nos-en, com a país, a la comèdia ja li deu anar bé, perquè així té terreny per recórrer.

J.P.: Però això continuaria siguent així.

Ll. B.: Sí, i tant! Tot a la vida té la seva part còmica. Pots treure gags de tot arreu.

J.P.: És la nostra manera de ser. De riure'ns de nosaltres mateixos. Quan faig un acudit o un gag, m'ha d'haver passat a mi. Va amb la nostra manera de ser. Així som els catalans.