Josep Forradellas: «Vam sentir el soroll d’una bomba que van tirar a la plaça de la Reforma i es van trencar els vidres de casa»

— Tres dels quatre germans del teu pare es van aparellar amb tres germanes manresanes?
— Sí, és curiós, però la família del pare eren quatre germans i en arribar a Manresa tres es van casar amb tres germanes manresanes. El quart va tenir dos fills i un era músic com jo i també es deia Josep Forradellas. Ens havien confós més d’una vegada.
 

Guerra civil

— Recordes algun fet viscut durant la guerra?
— Vivíem a la Baixada dels Jueus. Recordo que cap a l’Estació del Nord hi havia un refugi i, quan venien els avions a bombardejar, tocava una sirena i hi havíem d’anar a amagar-nos. Més endavant, ens vam acostumar a quedar-nos a casa, en uns safareigs sota terra. Venia un soldat a casa, a qui la mare li rentava la roba i ell algun dia ens portava arròs, quan el menjar escassejava. La mare ens va dir: demà farem arròs! L’avi també s’hi va apuntar. Mentre ens l’estàvem menjant a taula, van sonar les sirenes perquè venia l’aviació i el meu pare ens va aconsellar d’anar cap baix als safareigs, però l’avi va protestar i va dir que es quedava menjant l’arròs, fins que vam sentir el soroll d’una bomba que van tirar a la plaça de la Reforma i es van trencar els vidres de casa. Aleshores sí que l’avi va baixar corrents a amagar-se.

— Alguna altra anècdota d’aquella època?
— El pare tenia un germà que feia de masover en una casa de pagès del sector del Molí de Boixeda. Ens va dir que podíem anar amb ell perquè estaríem més segurs i menjaríem millor. Només feia quatre dies que hi érem quan van venir els soldats que volien posar-hi un observatori per als avions, amb el perill que comportava, ja que per a l’aviació enemiga era clarament un objectiu militar. Així que vam decidir anar cap a Manresa. Mentre tornàvem, vaig veure soldats morts. Era un marrec, però sempre tinc present la imatge d’un mort amb el casc al costat. Com que m’agradaven molt els barrets, me’l vaig posar i, mentre el pare em vigilava, va veure que se’m movia i va demanar què passava. Vaig mirar i a dins hi havia un folre i més endins una rata de bosc.

— Com vas viure la postguerra?
— Malament. No hi havia menjar ni feina ni cèntims. La gent anava a comprar, però havien de pagar a terminis, un tant per cent cada setmana. Hi havia una gran misèria. Recordo prou bé que feien el pa de blat de moro i al pare li va agafar molt mal d’estómac. Menjàvem farinetes, però de menjar bo no en trobàvem.

— Com recordes el teu pas pel Pare Algué?
— Recordo molt bé el mestre senyor Ramon i l’Aparici Jané, missaires i bona gent. Hi havia un tercer que era un malparit: vaig veure com li escairava una orella a un nen, però per sort no el vaig tenir a classe.

— Com va ser l’experiència de treballar a Cal Carreras?
— Vaig tenir la mala sort de tallar-me un dit amb una màquina de foradar. No s’obria, vaig ficar el dit a dins quan no tocava i es va engegar la màquina, que anava amb corretges i amb una forquilla es feien córrer. Me’l va arrencar. A més de la fàbrica tèxtil, tenien tint, d’altres acabats i una foneria a la carretera de Vic. L’amo ens tractava bé i preguntava per les nostres famílies. Ens donava la roba perquè ens féssim la granota per dins la fàbrica i ell també en duia. Ens feia portar espardenyes de pagès. Pels Reis obsequiava les canalles, però també la família. Quan era el seu sant feia venir una orquestra a la fàbrica perquè pogués ballar tothom. Per Tots Sants ens donava panellets i moscatell. Recordo que hi havia força mecànics per arreglar els telers. El Carreras era un bon amo: Havia pujat pel seu compte, sense tenir ni un duro, però va fer cèntims. Era molt decidit i no li feia por el fracàs, de manera que se’n va anar tres vegades a fer punyetes. No tenia fills. Un cop va anar a Barcelona, on va conèixer una família pobra amb molts fills i els va dir que si n’hi donaven un el faria pujar. El va tractar com a fill seu i li va donar la carrera d’enginyer. Quan va morir, va passar a mans d’un estranger i se’n va anar tot en orris. L’empresari Carreras va ser una bella persona, però l’ofici de mecànic no m’agradava gaire.

— Què va passar en una plaça de toros improvisada de Pamplona, l’any 1950?
— Vaig començar a tocar als 17 anys a l’Orquestra Iris, on tots érem joves, menys el Calveras, que tenia 40 anys i era casat. Ens va sortir una contracte per tocar a la plaça de toros de Pamplona. Els seus pares li van encarregar que nosaltres no ens fiquéssim amb els toros, perquè no passés cap desgràcia. En arribar a Pamplona van improvisar una plaça normal per poder-hi fer toros i els vam anar a veure. Calveras portava una càmera de fotos i em va demanar de fer-n’hi una aprofitant que el toro estava molt avall, però, quan es va posar dins i va cridar el toro, es va posar a córrer desesperat fins a enganxar-lo. Sort que només li va fer una petita lesió a la cama. Ens va prohibir que expliquéssim l’incident als pares respectius. Des d’aquell dia li vam dir Calverites.
   

Escola Municipal de Música

— D’on sorgeix el teu interès per la música?
— Del meu pare, que volia que fos músic. Amb cinc anys em va portar a l’Escola Municipal de Manresa, situada darrere del Conservatori, però com que en aquella època no m’agradava, no hi anava. Quan el pare anava a buscar les notes, veia que un any i un altre ho suspenia tot. Els professors li van explicar que no assistia a les classes. Preferia jugar a boles o a cuc amagar al carrer amb d’altra canalla. Quan em va posar a treballar amb 14 anys a Cal Carreras, érem un grupet de 8 aprenents que ens vam ajuntar i vam decidir apuntar-nos tots a l’Escola Municipal de Música. El pare em va dir que estava ben grillat.

— Havies participat també en cobles?
— Sí, però no gaire. De seguida em vaig especialitzar en les orquestres de ball, però de vegades, segons qui ens llogava, si volia que també toquéssim sardanes, ho fèiem. A mi no m’agradava, perquè havies de tocar al carrer, encara que plogués.

— Això vol dir que el ball amb orquestres es feia sempre en locals tancats?
— No, sempre no. Recordo un any que vam anar a tocar al Pirineu aragonès a l’hivern, amb un fred que pelava. Tot i tenir una sala espectacular, ens van obligar a fer el ball a la plaça perquè era tradicional. Portava guants, però vaig passar molt fred.
 

Orquestres de ball

— Amb quines orquestres de ball vas començar a tocar?
— La primera va ser l’Iris, amb el Ramon de Sallent, Calveras, un xicot de Navarcles, el fill de l’herboristeria dels Infants de Manresa, Jacint Obiols, que era pianista i tenia contacte amb els representants del grup, el bateria, que també era manresà, l’impressor Quico Costa Riera (que amb el seu germà Joan van fundar el Tropic Show) i jo. A vegades acompanyàvem cantants com el Domingo. Teníem el local d’assaig i reunió a Héroes manresanos, 29. Vaig estar-m’hi 14 anys, em va servir per voltar arreu: Catalunya i l’Aragó, però també cap a França. A Manresa recordo que havíem anat a la Pista Castell, a la Piscina Municipal, on també hi feien ball, el Casino, la Societat Coral Sant Josep, La Gàbia, l’Ateneu (amb el gremi de Sant Isidre), la Bellavista, a les Enramades dels pisos de la Sagrada Família de la Caixa de Manresa i especialment al Saló Alhambra, i no cal dir-ho, als envelats. Més endavant, vam estar en locals moderns com el Mànnix. Obiols es va fer ric venent bosses d’herbes, com timó o romaní, i carregant camions cap a les diverses botigues d’Espanya. També hi havia l’amo d’una fàbrica tèxtil, Busquets, que tenia mala fama a l’hora de contractar treballadores que li anaven a demanar feina. Quan anàvem a tocar a l’estiu, feia anar la seva dona al Berguedà, mentre ell s’entenia amb una querida. Durant uns anys, el representant va ser Cayetano Guevara, del carrer Puigterrà de Dalt. Més endavant vam formar una altra orquestra Iris, amb 13 components, a iniciativa d’un trombó que anava amb el Farrés, ens va escoltar quan érem molt joves i ens va proposar la formació d’una nova Iris, on també venia el Castells de les Escodines.

«Vaig comprar la primera trompeta, una Couesnon, a l’amic Rudy Ventura, que vivia a l’escala d’uns familiars de la meva mare a Barcelona»

— A part dels Iris amb quins conjunts i orquestres vas estar?
— Amb els River’s teníem el local a l’Avenida del Caudillo, 28. Gairebé tots els components eren manresans. Hi vaig estar bastant temps. També venia el director Busquets, l’empresari tèxtil. Hi havia un sallentí que com jo cantava i tocava la trompeta. El bateria treballava a la Pirelli i quan havíem d’anar a tocar posava les mans en un líquid perquè se li inflessin i així poder agafar la baixa i venir amb nosaltres. Havíem anat a Saragossa, Valladolid, Burgos, al Pirineu aragonès... Un temps vaig estar amb els Maiker’s. Amb Los Solistas Reunidos, també manresans, vam actuar a França. Recordo el Joan Figueras, que tenia una sastreria davant del Conservatori, el cantant Pere Jubany, de Santa Maria d’Oló, Fèlix Senet que tocava el contrabaix, que ja és mort... Havíem tocat en algun programa de Radio Nacional de España a Barcelona. Recordo que també vam estrenar la primera televisió manresana en un concurs nadalenc que es deia Una joguina per cada nen. Havíem editat discos, per exemple, a Columbia.

— Amb quins altres conjunts vas intervenir o col·laborar?
— Després van venir els Trotamons, on també hi havia el sastre Joan Figueras, organista i encarregat de les relacions públiques; Valentí Casas, d’Artés, saxo, violí i compositor; Fèlix Senet, guitarra baixa, i Juan Pérez, bateria. El diari de Manresa em definia com a «excelente trompeta y genial cantante, humorista y melódico». Ara bé, el cantant solista, guitarra rítmic i presentador habitual era el Jubany de Santa Maria d’Oló, que havia actuat als estudis de Prado del Rey de Madrid. Vam actuar al Drac Roig de Terrassa, a la Rioja, Sòria, València, a la Costa Brava, Andorra i França. També vaig estar força temps amb l’Orquestra Trinidad. Vam fer la presentació al parc de l’Agulla. Amb els Rebel Action havíem tocat al restaurant Guilà de Súria. En aquesta població hi anava sovint perquè tocava amb un conjunt d’allà i havia participat moltes vegades en les caramelles. Durant anys, els Peralta, de Sallent, pare i fill, havien vingut sovint amb algunes d’aquestes orquestres. També havíem actuat en una piscina de Vic, que li dèiem la Conxa. Ens havien llogat per fer casaments i per anar als oficis, per exemple a la Seu. Els darrers anys havia participat en cercaviles, a la Plana de l’Om, amb la Coordinadora de Barris, i en carnavals sobretot comarcals.
 
— T’havies relacionat amb cantants famosos de l’època?
— Era amic del Rudy Ventura, que vivia a l’escala d’uns familiars de la meva mare a Barcelona, a qui vaig comprar la primera trompeta que vaig tenir, una Couesnon. Tinc fotos dedicades d’El Duo Dinámico o Antonio Machín. Durant anys van ser molt populars a Manresa les germanes Vilaseca. M’havia relacionat amb els germans De la Torre, Los Sírex, Los Relámpagos, Los Brincos, Los Mustang, Fusioon... Recordo que el pare dels germans Camp tocava amb Els Player’s i un Santi Arisa molt jove ens venia a escoltar quan assajàvem al Cor de Sant Josep.

— Com viatjàveu?
— Gairebé sempre amb la furgoneta del Jacint Obiols. Havíem tingut algun ensurt. Tocava amb nosaltres i se n’anava a dormir tard. Moltes vegades, acabat el concert, tornàvem a les quatre o les cinc de la matinada. Estàvem cansats i el conductor i l’Obiols patia per no adormir-se. Per intentar evitar-ho es posava colònia al clatell, però vam tenir algun accident, tot i que no ens vam fer mal. Portàvem damunt la furgoneta, uns altaveus que eren molts alts i un dia veníem de tocar i el conductor, que estava mig adormit, no va veure un pont i de la trompada van sortir els altaveus disparats. Si la furgoneta s’hagués tombat cap al riu, malament rai. Vam tenir sort que ho va fer cap a la carretera.

— Éreu aficionats o professionals?
— Llavors era més seriós poder professionalitzar-te musicalment que no pas ara. Necessitaves un carnet que expedia el Sindicat de Músics, després de superar un examen i, si no el tenies, hi havia uns inspectors que et feien plegar. Ara he vist gent que agafa un orgue que funciona sol i fan veure que toquen. Fa poc, aquí al Passeig n’hi havia un que ni tocava ni cantava. Quina gràcia és aquesta!

— Sempre s’imposaven els membres del Sindicat Musical?
— Sempre no, però tenien molta influència. A Manresa, recordo el cas d’un músic que era un fora de sèrie i mentre feien varietés al Kursaal hi havia el costum d’agafar músics per acompanyar les vedettes. En una ocasió el van anar a buscar. El Sindicat se’n va assabentar i va anar al Kursaal per fer-lo plegar, El Padró, que era l’amo del local, els va dir: si s’aixeca aquest xicot del seu lloc, no vull cap més dels vostres músics aquí. I no van tenir més remei que retirar-se.

— Què cobràveu per les vostres actuacions?
— Teníem uns representants que es quedaven un dotze per cent de mitjana del que cobràvem, que sempre estava prèviament acordat, independentment del públic assistent. Quan vaig començar no cobrava pràcticament res, però a l’orquestra River’s n’hi havia un que tocava el saxo i era director de fàbrica, i li agradava portar les coses bé. Feia un resum de tot l’any on es reflectien els preus que cobràvem, que era una misèria en l’època. La temporada 1955-56 vam cobrar des de 45 pessetes d’Olesa o Sabadell a les 250 del Saló Alhambra de Manresa. La mitjana setmanal de guanys era de 84 pessetes.

— A més de les actuacions musicals, aprofitàveu per fer d’altres activitats?
— Si actuàvem a les Caves Cariñena, aprofitàvem per visitar-les. A Sòria vam anar a veure el que quedava del castell del Cid. Quan anàvem a tocar a Sant Llorenç de Morunys sempre fèiem una parada al Pedraforca...
 

Duets

— Per què als darrers anys vas preferir actuar a duo?
— Perquè ens pagaven més, sobretot en les actuacions del Cap d’Any. Habitualment cantava i tocava la trompeta. Vaig formar part durant uns anys del Duet Califòrnia amb un músic de Calaf, unes temporades amb Pep i Vador i d’altres amb un de Navarcles i un d’Artés.

— Quines han estat les teves peces musicals preferides?
— Per damunt de totes, el Sitio de Zaragoza, un dels solos de trompeta més macos que hi ha.

— Com a cantant, tenies alguna cançó preferida?
— La meva cançó preferida era El nen, dedicada a les dones. Quan fa dos anys va morir la meva dona, li vaig dedicar la cançó següent: «M’he despertat, ara és de nit, no sé què fer, te n’has anat, jo soc aquí. No puc pensar ni puc dormir i m’he trobat que el mon és buit si no ets amb mi. He procurat de veure gent, molts han pensat que m’he begut l’enteniment. Quan he parlat, no m’has entès, si no és amb tu, tot el que he fet no vol dir res. T’he trucat per dir t’estimo, sols penso amb tu. Com tu, amor, no hi ha ningú».

— Jubilat fa anys, quins problemes principals has d’afrontar?
— M’estic en un quart pis sense ascensor en un edifici de la plaça de l’Hospital que va fer construir l’Anònima per als seus caps i incomprensiblement no hi van voler posar ascensor. Ara només quedem quatre llogaters. Tinc la companyia d’un gosset a qui m’estimo molt, però tot s’ha apujat una barbaritat. Anava a una botiga de la carretera de Vic a comprar el menjar pel gos i de passada els comprava ous de les seves gallines, però han passat de costar 1,40 a 3,40 euros. Si els responsables no s’espavilen, ens portaran altra cop a la misèria.
 

El perfil

 
Josep Forradellas Mora neix a la Baixada dels Jueus de Manresa el 26 de setembre de 1932. Els seus pares eren aragonesos i van venir a Manresa molt petits. El pare, Antonio, provenia de Peralta de la Sal, a la Franja, era mecànic i havia treballat a l’empresa de maquinària tèxtil de Cal Carreras, al capdamunt del Passeig, tocant amb la Bonavista. La seva mare, Carme, era de Binacet, a la província d’Osca, i treballava a la Fàbrica Nova, però va plegar al cap d’un temps de tenir el Josep. Té un germà catorze anys més jove que es diu Antoni, és enginyer químic i viu a Granollers. El Josep Forradellas es va casar als 25 anys amb la manresana Núria Varrera, que va morir fa dos anys, amb qui va tenir tres fills: Montserrat, David i Xavier.

Va començar els estudis al Pare Algué, fins als 14 anys en què va passar a treballar a la fàbrica de Cal Carreras, on feia d’aprenent d’ajustador fins que es va tallar un dit amb una màquina de foradar. Tot i així, s’hi va estar fins als 25 anys. Als 14 anys es va apuntar a l’Escola Municipal de Música, on va aprendre solfeig i teoria musical, però quan volia tocar instruments com el piano i el violí ja no va poder i es va especialitzar amb la trompeta. A Barcelona va perfeccionar els estudis de trompeta amb el mestre Miralles, abans de fer el servei militar, tot i que per excedent de contingent només li va tocar fer els tres mesos de campament a Calaf. Sempre li ha agradat molt pintar i té alguns quadres fets de manera autodidacta. Va fer estudis de delineant, amb un tècnic de la Maquinària Industrial que feia classes a casa seva. Això li va permetre treballar dues temporades en una petita fàbrica de maquinària tèxtil a la carretera de Vic, cap a la Bonavista, prop de la torre del Soler del Blanqueig, experiència que li va servir per entrar a treballar amb l’empresari Rius Clapers, que tenia la fàbrica a la Catalana, on va estar durant 32 anys, amb unes condicions especials que li permetien fer de músic als estius. Es va retirar com a delineant als 62 anys, però va continuar com a músic fins als 81. La trompeta ha estat la seva vida: va començar amb l’Orquestra Iris i va acabar amb el duet Pep i Vador.