​Italo Calvino, rampant, partit, inexistent

Per a aquesta commemoració, a molts llocs del món, des de Cuba (país on va néixer) fins a San Remo (ciutat de la família i on va formar de nen i adolescent), ja s’han anunciat lectures, xerrades, trobades d’estudiosos... Avançant-se a la majoria d’activitats d’homenatge, a començaments de novembre es va inaugurar a la Biblioteca Ignasi Iglésias de Can Fabra, al barri de Sant Andreu de Barcelona, l’exposició Italo Calvino (1923-1985), fantàstic. Organitzada per Biblioteques de Barcelona, aquesta exposició s’ha inaugurat dins del 42 festival de gèneres fantàstics de Barcelona i romandrà oberta fins el dia 15 de gener.
 

L’exposició

Abordar una obra literària dins d’una exposició és una feina complexa i gens evident. El llenguatge de les paraules dels llibres i el llenguatge visual d’una exposició normalment transcorren en nivells paral·lels. El manresà Joaquim Noguero, comissari de l’exposició i col·laborador habitual del Pou, s’ha convertit en un especialista per resoldre aquest atzucac. Ha comissariat més de setanta exposicions, moltes dedicades a autors literaris com Lewis Carrol, George Simenon, Stanislaw Lem, Víctor Mora, Francisco González Ledesma... I ara ens presenta Italo Calvino.

Noguero planteja una exposició pràcticament sense recórrer a elements biogràfics, gràfics, ni documentals propis de Calvino. La mostra és una immersió sàvia i enjogassada dins l’obra i el pensament d’Italo Calvino, i pivota al voltant dels seus textos. Italo Calvino havia dit que d’un escriptor només compten les seves obres, ja que el que és biogràfic no té interès. Però no es pot entendre el món fantàstic de Calvino sense la seva mirada analítica, científica i descriptiva. Fill d’enginyer agrònom i d’una botànica, ell mateix escriu: «Les meves arrels són en una Itàlia completament moderna i cosmopolita... A casa meva, un nen havia de llegir sols llibres instructius i amb fonament científic». Calvino dona una gran importància a les estructures de tot, al coneixement del cosmos, a l’observació dels detalls de les coses i de la vida quotidiana, especula amb el joc, les seriacions i la combinatòria. Calvino encarna molt bé aquella idea que havia dit Edgar A. Poe en el pròleg del seu llibre Els assassinats del carrer Morgue (1841): «Els autors veritablement imaginatius són analítics».

Calvino té un profund coneixement de la literatura i dels clàssics. Escriu pel molt que havia llegit, per gust i per ofici, amb molts anys passats a l’editorial Einaudi, amb Cesare Pavese. Recordant aquells anys, Calvino en reconeix una «influència intel·lectual amb un paisatge cultural en comú». Aquest coneixements científics, literaris i del pensament són els pilars sobre els quals Calvino va bastir la seva obra fantàstica, i que configuren la base conceptual de l’exposició. Noguero en subratlla aquests aspectes aprofitant recursos gràfics amb genealogies dels escriptors que van influenciar Calvino , amb esquemes planetaris per posar en evidència el pensament de Calvino en l’evolució de la literatura, amb cal·ligrames d’autors emulant les escales infinites i impossibles d’Escher, amb la redefinició del que és un clàssic segons Calvino.
 

Els textos

Italo Calvino després de ser partisà durant la segona guerra mundial, inicià la trajectòria literària dins l’estètica del Neorealisme italià. L’any 1952 va abandonar la temàtica del realisme social per entrar de ple en la literatura fantàstica amb la trilogia: El baró rampant, El vescomte migpartit i El cavaller inexistent. Noguero tria els tres adjectius que acompanyen els títols d’aquesta trilogia per crear l’estructura de l’exposició: rampant, partit, inexistent. Es creen tres capítols des d’on es desgrana l’obra de Calvino. Per fer-ho de manera evident el disseny gràfic de l’exposició juga amb un cromatisme rotund dels panells: vermell, verd i groc, que corresponen a cada un d’aquests capítols. En cada capítol es van desgranant els trets característics de l’obra calviniana.

El contingut de tots els panells de l’exposició segueixen el mateix esquema: les cites, els textos de Calvino, les il·lustracions i els textos explicatius amb els gràfics. Les cites curtes amb una tipografia gran estan sempre posades a la part baixa del panell, com una base. Les cites son totes d’altres autors de diferents èpoques i posen en relleu les idees estructurants de Calvino. D’aquesta manera, es reforça el profund interès de Calvino per la lectura, establint la coincidència del seu pensament amb el d’altres autors. És com posar en solfa les paraules de Calvino quan diu: «El temps de Picasso és aquell en què tots els estils són contemporanis i, per tant, es pot començar a ser ‘totalment modern».

Els abundants textos de Calvino es presenten sempre dins d’un marc. Altra vegada Italo Calvino ens en dona la justificació: «Hi ha una funció fonamental, tant en l’art com en la literatura, que és la del marc. Un marc és tot allò que assenyala el límit entre el quadre i el que queda fora seu». Tots aquest dens contingut de textos queda esponjat visualment amb quinze magnífiques il·lustracions que acompanyen els textos de Calvino. Quan l’espectador mira l’exposició creu que les il·lustracions són cobertes de llibres ja publicats de Calvino.
   

Les imatges

Abans parlava que l’exposició és una immersió enjogassada. Les il·lustracions en són el joc més flagrant, ja que totes són cobertes inexistents fetes expressament per a l’exposició. Calvino tenia un fi sentit de l’humor, res és el que sembla, li agradava jugar amb el lector. Noguero també juga amb l’espectador a tota l’exposició. Per als espectadors serà difícil adonar-se d’aquest joc si no mira els crèdits on cada il·lustració queda ben referenciada amb el seu autor. En qualsevol cas l’editorial que vulgui reeditar una obra de Calvino tindrà una nova font d’excel·lents cobertes.

Voldria destacar les dues il·lustracions de Maria Picassó, una altra internacional manresana i col·laboradora del Pou. Picassó hi fa les portades d’El Cavaller Inexistent i d’El vescomte migpartit. L’estil de Picassó, fet només de ratlles rectes i arcs, lliga extraordinàriament amb l’esperit de Calvino en aconseguir una gran expressivitat utilitzant el mínim nombre de recursos possible. En El vescomte migpartit hi dibuixa una caricatura de Calvino que ens el retrata senzill i murri.

A part d’una vitrina amb llibres publicats d’Italo Calvino, l’exposició es complementa amb dos vídeos. Un dels vídeo és de nova creació i parla de Calvino i de la seva obra vista des d’avui. En parlen diversos especialistes de cinema, de dramatúrgia, d’art, però la majoria d’aportacions són d’escriptors. El segon vídeo és una entrevista feta a Italo Calvino l’any 1981 per al programa Encuentros con las letras, de RTVE. És un vídeo interessantíssim, on Calvino repassa bona part de la seva obra de la mà de l’entrevistadora i ens permet fer una aproximació al seu caràcter proper, planer i sorneguer. La llàstima és que la sala no disposa d’una sala de projecció, d’aquí que hagi calgut integrar-lo entre els panells de l’exposició, de manera que es fa difícil de poder-lo seguir amb deteniment, atesa la llarga durada.