Aquesta informació es va publicar originalment el 30 de setembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
CRÍTICA TEATRAL. Aquest cap de setmana ha aterrat al teatre Kursaal la companyia Flyhard per interpretar l'obra
Burundanga, una sàtira sobre el terrorisme etarra en decadència, del cèlebre dramaturg
Jordi Galceran. Rialles assegurades davant d'un fenomen que mai no havia generat rialles. És la primera peça teatral sobre ETA.
Galceran, autor del reconegudíssim
Mètode Gronholm , va tenir l'encert -o la visió- de portar als escenaris
Burundanga , que du de subtítol
El fin de una banda ), una comèdia sobre un
hipotètic final d'ETA, abans que la banda declarés l'acto el foc permanent. Els fets polítics donaven realitat a una obra de ficció que s'hi havia avançat. Galceran és un atrevit, cap productora no apostava per l'obra des del 2007, quan ja tenia el text escrit. Finalment, l'octubre passat va poder-la estrenar a Madrid amb un èxit de públic inesperat. La companyia Flyhard, integrada per joves valors (Clara Cols, Roser Blanch, Pablo Lammers i Sergio Matamala) amb la direcció de Jordi Casanovas i la col·laboració del veterà Carles Canut escenifica l'obra a Catalunya des del Festival Temporal Alta 2011. La proximitat que pretén aconseguir Flyhard amb el públic es notava des del primer moment: eren els actors qui repartien els fulletons de l'obra al públic, malgrat que la gran majoria de persones no se n'adonessin.
I què és
Burundanga , que ahir va omplir el Kursaal? La paraula ens remet a com els colombians anomenen l'escopolamina,
la droga de la veritat, l'extracte de la qual fa dir, a qui la pren, la veritat sobre tot allò que és preguntat i, a més, després s'oblida que ho ha dit. Aquesta droga és real, els violadors la solen introduir als
cubates de les seves víctimes perquè no es puguin defensar. I molts us podríeu preguntar: què carall té a veure l'escopolamina amb ETA. La resposta és la història.
Una història d'amor
Gairebé tota narració, fins i tot una comèdia sobre ETA, necessita un
conflicte amorós que faci que l'espectador o el lector no en perdi l'interès. Què passarà? ¿La Lucy es casarà amb en John, que surt amb la Nancy? És l'estratègia narrativa més vella de la història. També funciona a
Burundanga . La Berta (Roser Blanch)
s'ha quedat embarassada del Manel (Pablo Lammers), però no està segura que el conegui prou per decidir-se a tenir el fill amb ell. La seva amiga Sílvia (Clara Cols), amb qui viu al pis, li recomana, com a estudiant de Farmàcia, que utilitzi la burundanga amb en Manel per assegurar-se que ell realment l'estima.
"Pots decidir, aquest és el teu poder", sentencia la Sílvia. Fins a quin punt estem disposats a saber-ho tot de la nostra parella?
Quan arriba en Manel, samarreta de ratlles i mocador palestí, s'engega una conversa que voreja
l'absurd de Miguel Mihura per culpa dels dubtes de la Berta a l'hora d'utilitzar o no l'escopalamina amb el seu company. La Sílvia, tot caràcter de corser, li adverteix: "com et sentiries tenint un fill amb un
paio que et putegés tota la vida?" La Berta es decideix. Descobreix draps bruts i per voler-ne saber els detalls, en Manel li revela la pertinença a ETA.
La capsa de Pandora
El contrast que es genera entre la companya, amoïnada, i en Manel, que li respon totes les preguntes amb la innocència i el somriure d'un nen, producte de la droga, és el que fa que el públic no pari de bramar. En Manel entén les coses literals i respon ximpleries. Un exemple: la Berta pregunta:
"com va anar?", referint-se a una relliscada del Manel, i ell li repon: "
bé, molt bé". Saber totes les veritats és obrir la capsa de Pandora.
I al fons del bagul hi ha ETA. Arriba en Gorka (Sergio Matamala), un amic d'en Sergi i les noies estan histèriques perquè també pertany a ETA. La primera part de l'obra culmina amb el despertar d'en Manel després del somni narcòtic. Un ritme intens manté
tensionada tota l'obra, amb un corrent d'electricitat que es tramet d'un personatge a un altre en una inacabable corrua de mirades i gestos exasperants per no poder dir el que hom vol dir per la presència aliena. En Gorka es descobreix i no deixa d'allargassar l'última "a" d
'ETA (e-t-a-a-a-a ), com si hi hagués una hac aspirada, per infondre por amb el nom de l'organització. Enmig de tot plegat, en Gorka i en Manel segresten en Jaume (Carles Canut) d'una manera grotesca i potinera, evidenciant la manca d'experiència i professionalitat en accions d'aquesta mena.
Canut interpreta amb destresa i platxèria un home d'avançada edat que resulta ser el tiet de la Sílvia, cosa que potencia la comèdia d'embolics. Lluny de preocupar-se pel segrest, en Jaume es permet la llicència de donar consells als etarres un cop s'adona que són uns principiants:
"no se pueden hacer más cagadas en menos tiempo, hombre", diu dirigint-se a Gorka. En Jaume, un capitalista potentat, revela que de jove havia format part de l'OLLA (l'Organització de la Lluita Armada) i que simpatitza amb els ideals revolucionaris:
"al poder no se li ha de facilitar res" . Les admonicions del veterà són del material més lacrimogen de l'obra.
L'etarra fet humà
La segona part de l'obra ve marcada per la ingesta, de nou, de l'escopolamina. Aquesta vegada, però, la pren en Gorka, que es torna transparent als ulls dels altres. L'etarra revela que és l'últim de la banda i que, per culpa d'ETA, fa molts anys que no parla amb el seu pare, el que més desitja. L'obra té
la virtut de fer humà en Gorka, sense que això impliqui l'aprovació dels seus actes. No és un tòpic, tot i que el fet de presentar-lo com a cuiner no hi ajuda.
El País Basc no és només ETA i la cuina. De la mateixa manera, és ridícul que en Manel el caracteritzin amb un mocador palestí. És massa tòpic.
Muntatge fet pel festival Temporada Alta, on es va estrenar en català
L'obra progressa, però la pregunta queda a l'aire: la Berta podrà seguir estimant en Manel tot i saber que és un etarra?
"No et veig gaire penedit, li diu. "És que jo hi creia, en tot això", respon el català encertadament, que no fa abjuració penosa i irreal d'uns ideals vigents fins feia uns segons. Galceran l'encerta. El perdó només és possible acceptant que els etarres obraven de cor i conscientment. Volem remarcar que en Manel,
més arquetípic que en Gorka, representa tants i tants
catalans babaus que, les últimes dècades, s'havien enlluernat amb tot el que feia olor d'Euskal Herria. La intepretació de Lammers no hi ajuda: el to estúpid de la seva veu fa avorrir, de veres, en Manel.
Clara Cols (Sílvia) està
espectacular en la gesticulació i la dicció: no essent una bellesa física, aconsegueix que el seu personatge sigui desitjat. Roser Blanch es manté molt més rígida durant tota l'obra, en consonància amb el tarannà vergonyós i insegur de la Berta. Res a comentar de la interpretació de Matamala: broda tant la idiosincràsia d'en Gorka com el castellà amb accent basc.
Els actors (d'esquerra a dreta: Cols, Lammers, Canut, Blanch i Matamala) es quedaren 20 minuts més parlant de l'obra amb el públic en un col·loqui organitzat pel Kursaal. Foto: Ramon Aran
C. Canut: "Que la gent pugui riure i dessacralitzar el terrorisme"
En el col·loqui posterior que, encertadament, el Kursaal sol organitzar amb els actors i el públic que desitja seguir parlant de l'obra, els actors van deixar anar algunes perles. La més interessant, la del veterà Carles Canut, que molts recordaran pel magistrat Rafeques del programa
Vostè jutja (1985), de TV3. Canut va assegurar que, per moltes reflexions que
Burundanga aborda (voler saber-ho tot de la parella o no / es pot estimar un etarra? / l'etarra és humà?), el que és més important "és que la gent pugui riure d'un tema tan dolent com és el terrorisme, dessacralitzar-lo". Per Canut, només aquesta contribució ja justifica l'obra de Galceran.
Alguns assistents es queixaren després de l'obra de les
deficiències de sonoritat. Potser essent novells 4 dels 5 actors, aquests no cridaren prou, acostumats a una sala amb capacitat per a 40 persones i no 700. De tota manera, Canut va afirmar que, malgrat que els seus companys solin actuar en un format mínim, "la satisfacció d'actuar amb
700 persones és 800 vegades més gran que no pas amb 40".
Burundanga es va estrenar primer a Madrid i després s'ha traslladat al País Basc, amb l'equip madrileny, i a Catalunya, sota la direcció de Jordi Casanovas. Per Sergio Matamala (Gorka), un dels avantatges de la posada en escena catalana respecte de la madrilenya és que l'obra "es pugui fer en
dos idiomes ". Els diàlegs en castellà entre en Gorka i els catalans parlant un castellà amb catalanismes i accent tancat català són una delícia per als més riallers. A més, queda molt ben marcat sonorament el contrast entre la mentalitat basca i la catalana. L'autor mateix ha reconegut que
Burundanga sona millor en català que no en castellà, però, cal dir-ho, els productors teatrals espanyols foren els primers a arriscar les peles en un projecte perillós. Llàstima que ja no pugui veure's a Manresa, tot i que els que ho vulgueu, sapigueu que la companyia Flyhard continua la posada en escena de
Burundanga a la sala Villarroel de Barcelona.
Hem rigut de Franco, Hitler i de tots els grans disbarats de la història. Ara toca riure, també, d'ETA. "
Per sort, el públic no ha reaccionat com els musulmans amb les caricatures de Mahoma", bromejava Canut.
