Aquesta informació es va publicar originalment el 24 de setembre de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Quan un equip de futbol no funciona, es talla el cap a l’entrenador. Potser els jugadors no corren, són uns patates, hi ha moltes baixes per lesions, o la junta directiva no ha fet cas de l’equip tècnic a l’hora de reforçar la plantilla. Però tot això no importa, l’entrenador és acomiadat sense miraments. I una cosa semblant és el que està passant darrerament amb un bar de nit de Manresa, el City Arms. Els veïns del carrer no deixen de denunciar que no poden dormir per culpa d’aquest establiment, ja que la gent que el visita surt al carrer a fumar, i alguns aprofiten per vomitar i pixar. Ho han denunciat amb recollides de signatures a l’Ajuntament, i de manera pública a través de la premsa escrita. I sempre criminalitzant i donant totes les culpes a un nom: City Arms. El City Arms és un negoci. I d’aquest, hi ha persones que legalment i lícita, en viuen. I compleixen amb tota la normativa que un dia, l’Ajuntament de Manresa li va requerir de complir, per donar-los la llicència d’obertura. I ara estan sent víctimes, com tants altres locals de la ciutat i del país, de la llei antitabac. Una llei que no existia el 12 d’abril del 2006, quan el local va obrir les portes. La gent, per poder fumar, un acte completament repulsiu, que es carrega els pulmons, la pell, i la salut en general, d’aquells que n’estan enganxats, i dels que ho pateixen al seu entorn, ha de sortir al carrer. Però és una llei qui els obliga a fer-ho, en cap cas el propietari del local, que de bon grat, tornaria a l’època en què l’interior del local semblava el Londres més industrial. Però tot i ser una llei amb la qual els propietaris de l’hostaleria han de lluitar i fer inversions, per poder continuar mantenint les seves famílies en una època tan complicada per a tots, a més a més, a aquests propietaris se’ls exigeix que facin de policia. Que surtin al carrer i facin callar persones completament incíviques, que en qualsevol moment es poden enfrontar a ells, amb l’argument sempre cert de: “tu no m’has de dir què he de fer al carrer”.
També s’ha de dir que no fa gaires mesos, el local de davant del City Arms, l’Abbey Road, amb la finalitat d’estalviar sorolls al carrer, va demanar d’habilitar una zona de la qual disposa, a l’aire lliure, però tancada entre dos edificis, en la qual la gent hi podria fumar sense resultar cap molèstia als veïns. Doncs els enginyers tècnics de l’Ajuntament no ho varen permetre, amb l’estúpida excusa que la gent, per accedir-hi, havia de caminar cinc metres de vorera, i no hi havia cap porta que comuniqués directament l’interior del local amb aquesta zona. Això encara indigna més quan bars d’horari diürn que, per mantenir la seva clientela, han hagut d’improvisar terrasses a cinquanta metres de l’establiment, han rebut el vistiplau de l’Ajuntament.
En fi. Que després de lluitar contra una llei que buida locals d’oci, i d’haver de complir amb una feina que no pertoca, als propietaris dels locals d’oci nocturn se’ls assenyala i se’ls mira com si fossin el dimoni, culpable de tots els mals de la terra. Potser, doncs, que mirem cap a d’altres bandes i ens preguntem si la normativa és correcta, si s’aplica amb sentit comú, si la policia de veritat fa bé la seva feina i, sobretot això, si les persones som prou cíviques i respectuoses amb els qui ens envolten.
