Aquesta informació es va publicar originalment el 28 de juliol de 2012 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
SALUT. Bomber de professió i alpinista històric del Centre Excursionista de la Comarca de Bages,
Antoni Llasera ha descobert en el tai-txi un art d'autoconeixement i d'acció, que ajuda a superar reptes.
Toni Llasera envoltat de naturalesa, amb Montserrat al fons. Foto: Sílvia Berengueras
Amb el centre excursionista ha pujat cims com el Cho-Oyu, a l’Himàlaia, i ha participat en l’expedició Everest 2000. Quan anava amb algun equip a obrir una via d’escalada s’estaven un dia sencer gairebé sense parlar. Allò li servia per concentrar-se. «Només tu, el teu company i la paret, amb què dialogaves constantment». Va continuar practicant la concentració amb el tai-txi, que va irrompre de cop en la seva vida de la mà del seu amic i excompany d’expedicions Pep Lleonart. Descriu el pas de l’alpinisme a aquest art marcial com un viatge cap a l’interior, que deixa de banda tot allò material. No es considera ni mestre ni professor de tai-txi i se sent radical quan constata, cada cop més, que en aquesta vida tot és relatiu.
Què és el tai-txi?
Alguna cosa més que fer moviments. Quan vaig començar volia saber-ne molt, però no feia res bé perquè només em quedava en la forma. Tenia 40 anys.
I practicar-lo no l’explica?
Ens fixem massa en l’exterior i s’ha de mirar molt més cap a dintre. Ho tenim tan oblidat que ens resulta molt difícil entrar-hi, per això en tai-txi es comença treballant la part física.
Quina relació té una cosa amb l’altra?
Els alumnes noten de seguida que no es constipen tant a l’hivern, que estan menys cansats i que quan surten de la classe estan més relaxats. Sense saber-ho, belluguen l’energia interna, que fa moure les emocions, i així es pot anar cap a la consciència. Això ens ho diu la medicina xinesa.
També n’has après.
T’ajuda a entendre molt més els moviments. Quan els fas has de pensar en els òrgans interns que afecten, per on passa l’energia. Però arriba un punt en què, a força de repetir i repetir, ja no penses res. Llavors fas meditació en moviment, que és el millor d’aquest art.
És l’objectiu final?
Sí, però encara es pot anar mes enllà. Que el tinguis tan interioritzat que el practiquis rentant plats,
conduint o passejant per la Fira de l’Aixada plena de gent, sentint-t’hi bé i fins i tot sol.
Toni Llasera practicant tai-txi. Foto: Sílvia Berengueras
Però el tai-txi no és un art marcial?
Sí, i tant. La seva part marcial és no enfrontar-te amb res, perquè no saps mai la força que allò té, i se’t pot menjar.
Mesurar l’adversari?
No. Davant d’un altre has de pensar que estàs sol i que només has de deixar passar la seva força. I quan ets tu sol t’imagines que lluites amb una ombra. Com que l’ombra no t’empenyerà ni et farà caure, no has de fer gens de força, sinó defensar-te.
Som guerrers? De què?
De la nostra pròpia guerra, noia! Cada vegada hi ha més gent que es preocupa perquè es queda sense feina, i acaba emmalaltint. Jo mateix he emmalaltit només de pensar que per damunt de casa meva, que era en un entorn idíl•lic, enmig del bosc, hi passa una carretera. Si me’n surto i accepto el fet hauré guanyat molt per a mi.
I que hi diu, el tai-txi, en tot això?
Doncs que cal deixar passar, relativitzar les coses que ens passen. Com que estem molt lligats a la part material de la vida, quan aquesta ens falla, patim. A més, quan ets jove et sembla que t’ho has de menjar tot, fins que veus que la força física va minvant o que amb molt d’esforç no pots aconseguir el que vols i t’enfonses.
Per això ve gent no tan jove a les teves classes?
Sobretot dones. Estan buscant altres eines i com jo descobreixen que per ser tu mateix no cal ser el millor.
I vas deixar de fer cims de vuit mil metres.
I mira que era de les poques vegades que m’emocionava a muntanya. Però quan arribes a dalt d’aquestes muntanyes dures, ja penses en el descens, que és tant o més perillós que l’ascens. En l’alpinisme buscava reptes i més reptes. En canvi, en tai-txi el treball ningú no te’l veu i per tant no en pots presumir.
Això és el que compta?
Cadascú ha de buscar la seva pròpia pau i tindrà la seva pròpia eina per fer-ho. El tai-txi n’és una. Si la teva pau interna és de veritat, el de fora tant se te’n dóna, però aconseguir-ho és difícil.
Sobretot quan treballes de bomber, no?
I quan vas a fer un servei en què hi ha gent implicada. Has d’estar tranquil, serè i ser fred davant de
situacions de perill o molt dures. Llavors penso que vaig a lluitar contra una ombra.
