Aquesta informació es va publicar originalment el 16 de setembre de 2019 i, per tant, la informació que hi apareix fa referència a la data especificada.
Escric pensant en una escena que vaig veure aquest estiu a Itàlia però que es pot veure, i cada cop més, a qualsevol lloc. Estava sopant en una terrassa i a la taula del davant hi havia un petit grup de noies d’uns vint-i-tants. Xerraven animadament sense fer cap xivarri i malgrat el seu aspecte discret se les veia d’un cert nivell, diguem que denotaven un saber estar. De cop i volta apareix la cambrera amb una peça que ara no sabria dir si era un dònut, una magdalena o mig croissant. Duia plantificada al damunt una espelma reciclada de qui sap quantes vegades i, just al moment de presentar-li a una de les noies, la resta, corejada per alguns espontanis d’altres taules, van començar a cantar «tanti auguri a te, tanti auguri a te...», versió italiana d’aquella cançó que tots recordem de veure-la cantar a la Marilyn dirigint-se al president Kennedy: «happy birthday to you, happy birthday to you...», en castellà «cumpeaños feliz, cumpleaños feliz...» i en català «moltes felicitats, moltes felicitats...». La música és la mateixa que et ressona al cap quan llegeixes això i serveix per a tots els idiomes.
Porto ja molt temps veient aquesta escena i sempre em fa mal d’ulls, però veure-ho fer en un país tan amant de l’elegància com Itàlia i entre unes noies que semblaven tenir una certa classe, em va xocar molt més. Eren noies que es veien molt amigues i costa de creure que s’assabentessin aquella mateixa nit que una d’elles feia anys. Tampoc no puc pensar que el dispendi que els hagués suposat comprar un pastís –segur que no més de cinc euros per cap– les hagués fet enrere. Llavors, si podien obsequiar la seva amiga amb un pastís com Déu mana, per què van triar aquella opció de misèria? I només se’m va ocórrer pensar que era per estalviar-se la feina d’anar a la pastisseria i dur-lo després al restaurant, o per manca de previsió o per pura deixadesa. I cap d’aquelles opcions estava a l’alçada de l’amistat que semblava unir-les.
Cada cop que apareix un dònut amb una espelma al damunt penso que estic veient una metàfora del nostre temps: la necessitat de tenir-ho tot i tot al moment i la incapacitat d’esforçar-se per preparar-ho. Dissortadament, es pot aplicar a tots els camps.
