. Carme Batista és treballadora social, tècnica assistencial del Servei d'Informació i Atenció a la Dona, SIAD. Vetlla per la igualtat de la dona a Manresa des de fa 14 anys a través del SIAD i s’encarrega d’atendre a totes aquelles dones que ho necessitin així com de promoure activitats i dinàmiques que facin reflexionar sobre el gènere.
Per què al SIAD ja teniu uns professionals específics?
Des de la part assistencial també es lidera el protocol d’actuació, s’agafen a tots els professionals que en un moment donat poden arribar a trobar una víctima i es fa un treball conjunt de coordinació perquè sinó les víctimes acaben fent victimització secundària. Així els professionals que tenim aquí ja saben com actuar.
Què és la victimització secundària?
Si la víctima ha d’anar a la policia i li diuen una cosa, a l’hospital ho ha de tornar a explicar i els professionals no es coordinen, és nefast per ella.
El pla d’actuació és una formació pels professionals.
S’intenta que tots els professionals quan parlin sàpiguen què és violència de gènere, que tothom ho entengui de la mateixa manera i que sàpiguen com derivar segons cada cas concret. I aquí el que fem és coordinar tots els agents.
A més d’això, feu altres cursos de formació?
Intentem fer cursos de formació per les nostres monitores perquè sàpiguen entendre què han de fer o bé també pels professionals ja sigui per la percepció del gènere, per prevenir el llenguatge sexista a l’administració... Evidentment totes en clau de gènere.
I d'informació?
Tenim una petita biblioteca i deixem els llibres tan a nivell individual com col·lectiu. Llavors expliquem què és el SIAD i jo sempre aprofito per treballar una mica el tema de la igualtat. Existeix la igualtat? I encara et trobes gent que et diu que sí. Llavors intentes fer dinàmiques per tal que reflexionin una mica.
De quina manera doneu suport a les entitats?
A grosso modo, intentem conscienciar a la societat que per arribar a la igualtat encara queda un bon tros. Ho fem en dues campanyes, el 25 de novembre i el 8 de març.
També intentem demanar subvencions per les entitats, perquè tinguin alguna ajuda econòmica. Si tenen alguna necessitat comuna de formació com saber fer la IRPF o necessiten un espai per fer algun taller, els hi oferim.
Teniu col·lectius que es reuneixen aquí periòdicament?
Sí. El GAM Lilium i l’Olivera cada setmana i altres col·lectius de manera més esporàdica. Però ara mateix tenim molt moviment d’entitats i hem d’intentar organitzar-nos bé perquè tothom hi tingui cabuda.
Els hi oferiu activitats o tallers propis del SIAD?
Hem fet un dossier de tallers amb perspectiva de gènere. Abans els col·lectius decidien un cop a l’any quin taller volien fer del catàleg de forma gratuïta. Ara amb la crisi no ho podem oferir a tothom.
Teniu molts projectes en marxa?
Déu ni do. Teníem un projecte, que ara ja s’ha acabat, “dones en acció” que el que preteníem era que les dones fossin elles el motor del seu propi grup.
I com ho veu plantejar?
Durant 3 anys les ajudàvem, les guiàvem perquè acabessin sent autònomes. La condició era que un cop a la setmana s’havien de trobar i de mica en mica havien d’aconseguir ser elles el motor del seu propi projecte.
Va funcionar?
Ho hem aconseguit amb alguns col·lectius. Necessitàvem que hi hagués almenys 3 dones molt potents en cada grup. Ens ha passat que en algun grup només hi havia una dona potent però que per circumstàncies familiars no podia continuar o no s’hi podia comprometre tant, ho deixava i no hi havia relleu.
Va ser positiu o negatiu?
El que passa és que el col·lectiu que més tenim són dones de mitjana edat i quan els hi proposaves engegar un projecte s’espantaven perquè creien que no ho podrien fer. A les dones quan els hi dius que han de portar endavant elles soles un projecte diuen “yo no sirvo, yo no puedo”, es nota molt la baixa autoestima, la falta de seguretat. Els homes en general se’ls hi ha fomentat el “tu pots” “tu fes coses públiques” però a les dones no i es nota.
Quin anàlisi feu de les entitats que coneixeu?
El dia de la trobada de dones es van quedar "i aquestes què fan?" I senten curiositat per saber què fan i no es coneixen. I vam pensar que faríem una trobada amb les que ho porten més perquè es presentin, expliquin què fan, com treballen, quins objectius tenen... Fer xarxa entre les entitats és important i més en època de crisi. Potser no poden fer una sortida amb autobús perquè és molt car però si s’uneixen ho poden pagar a mitges. Fer intercanvi de recursos, d'experiències...
Com veus la dona manresana d’avui dia?
Aquí no veiem a totes les dones de Manresa ni molt menys, tampoc rebem dones de totes les generacions. El que sí que veig és que la crisi està afectant a la dona i que estem anant enrere respecte molts valors que ja teníem guanyats.
Anem enrere?
Amb 14 anys que porto al SIAD sempre havia anat veient un progrés en els valors, en els recursos, que la dona havia anat tirant endavant. Però la crisi, o l’excusa de la crisi, està servint per tirar enrere i crec que d’aquí uns anys ens trobarem un altre cop fotuts.
Fotuts en quin sentit?
Quan venia una dona víctima de violència de gènere, teníem molt clar què havia de fer: "posa denúncia, vés al jutjat, ja t’ajudarem, t’empoderarem a tu perquè et sentits més segura i et sentits més forta emocionalment..." Però què passa ara? Que com que la situació econòmica cada vegada està més malament ens trobem dones que cada vegada estan més fotudes per la situació econòmica encara que estiguin rebent també violència. Els recursos estan minvant i no es pot atendre a les dones com abans.
La crisi afecta més a les dones?
Ara mateix penso que la crisi està afectant a tothom però a les dones més. Penso que el sistema aprofitarà per tirar enrere mols guanys que vam aconseguir, guanys feministes, de igualtat i de drets. Tinc la sensació que la factura serà més gran a les dones que als homes.
No ho pintes molt bé.
Aquesta és la sensació que tinc perquè ja estem veient situacions de dones molt fotudes, sense diners. A més no hi ha feina... la gent s’ho pensa més abans de separar-se.
A partir d’ara us centrareu més en aquests casos?
Nosaltres no atenem només casos de violència de gènere, som un punt de informació i d’atenció a la dona, un servei. Però si que ens plantegem donar el màxim d’ajudes possible a casos de violència en quan a la part assistencial perquè és el que més preocupa actualment.
Ja no hi ha la regidoria de la dona a Manresa.
Estem veient que a nivell polític no tenim representació. Tot i això, i de moment, no tenim cap tipus de retallada econòmica. Però sí que la sensació en general, més enllà de Manresa, és que anem enrere.
Però tu mateixa has dit que teniu molts col·lectius i que us heu d’organitzar bé per poder cedir l'espai no?
Una cosa no treu l'altra. A nivell associatiu de Manresa som poques dones. Les dones tenen tendència a ser molt participatives però no a dirigir. Aquesta por de “jo no serveixo, jo no m’hi vull implicar” que en general té tota la societat però les dones més. A part si això l’hi afegeixes la dificultat de compaginar la vida laboral i familiar amb la de les entitats i tal... fa que siguem poques.
Ens mirem massa el melic?
Tothom té tendència a mirar-se el melic. Una de les coses bones que potser ens portarà la crisi és que la gent s’haurà d’arremangar una altra vegada i s’haurà d’ajudar. Abans amb l’estat del benestar tothom pensava molt en ell mateix i ara necessitarà ajuda d'altra gent i segurament, n'haurà de donar.
A les dones joves també els costa dirigir?
Ens costa arribar a les dones joves. Però en tallers de relacions abusives que fem als instituts ens trobem que el jovent d’avui en dia no té clar què és violència. Coses que nosaltres teníem molt clar que eren violència i ells no són capaços de detectar-ho.
Això a què es deu?
Es tracta de situacions més subtils que el jovent assumeix com a normals, però que no ho haurien de ser i que nosaltres ens pensàvem que ja estava superat. Hi ha nenes de 15 anys apallissades per la seva parella. I no són nenes submises, però amb el seu company sentimental agafen aquest rol. Ens quedem garrativats.
Això és culpa de la crisi?
La crisi no és excusa. Aquí ja fa anys que veus que les coses fallen. Jo entenc que a la meva època amb la dictadura, el franquisme el patriarcat, el masclisme... tot estava molt imposat per la norma, per lleis... Però si ara encara hi ha nenes disposades a ser submises i nens disposats a fer
gallitos de la forma que sigui fins i tot a través de la violència, aquí se’ns escapa alguna cosa.
I què és?
Hi juguen molts factors. També els mitjans de comunicació, la publicitat són contradictoris i afecten negativament. Que amb nenes de 15 anys la dependència amb la parella ja sigui tan forta i funcioni... és molt fort.
La feina que feu aquí és la mateixa que fan a altres centres SIAD?
No estem en contacte amb altres serveis SIAD. És una cosa que s’està organitzant ara des de la Generalitat per compartir idees i recursos i valorar com estem, si tenim necessitats comunes.
Era una trobada necessària?
Fa molta falta i feia temps que ho demanàvem. Nosaltres hem treballat una mica com un bolet. Et sorprèn perquè quan anem a alguna trobada que fa la diputació per temes concrets, resulta que ens venem molt poquet i mira que fem coses guapes però no ens adonem de tot el que fem. Altres ciutats ens tenen com a punt de referència i nosaltres sense ser-ne conscients!
Quan temps fa que el SIAD de Manresa funciona?
Portem 15 anys però hi ha altres ciutats que porten més temps, però sé que hem fet moltes coses i hem generat molt material. L’altre dia va venir la presidenta d’Estatut Català de Dones i ens va felicitar per tot el tema de coeducació (
tallers a escoles de coeducació). No ho estarem fent tant malament.
